Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Una família

Cementeri: font inesgotable d’històries. I sanatori per a cures d’humilitat

Una família

Sempre, des de ben menut, m’han fascinat els cementeris. Són el jardí més cuidat i respectat de la vila, no hi pixen els gossos, no s’hi reuneixen adolescents per engolir alcohol, no s’hi munten mercats ni fires. Lloc tranquil per excel·lència, la poca gent que hi entra parla poc i amb sordina. Són un negatiu revelador de la població, la seua ombra, el seu reflex en l’espill; conten molt sobre aquesta, i no solament del seu passat. Si la companyia no m’ho impedeix —la mort és tabú, encara, per a moltes persones—, quan viatge no deixe de visitar-ne. No oblidaré mai Skogskyrkogården (el Cementeri del Bosc), a Estocolm, amb el seu Mont de la Meditació, i els seus cérvols i esquirols; ni els que he passejat a Hèlsinki, Viena, Mèxic, Venècia, l’Havana, París, als llogarrets de l’est d’Irlanda, de Galícia, d’Euskadi, i de tants altres pobles del nostre territori. Però allò que més m’atrau dels cementeris és que imposen, a qui els visita, distància respecte de la vida quotidiana. Des d’allà un veu en fred, com des d’una talaia, les preocupacions terribles que ens assetgen tothora i que, de lluny, esdevenen foteses; des d’allà un es fa una idea menys errònia del dibuix —brevíssim, simple— que traça la pròpia biografia. Un cementeri no és tan sols un arxiu de difunts, és un espai obert de reflexió, ple d’avingudes on un pot recrear-se contemplant fotografies, escultures, noms i dates. I on un pot imaginar què hi hagué algun dia darrere i al voltant d’aquestes imatges, pedres o inscripcions. Què no s’hi pot intuir, rere els ulls-abisme d’un difunt? Cementeri: font inesgotable d’històries. I sanatori per a cures d’humilitat: on ara veiem els morts sabem que, un dia no molt distant, hi serem nosaltres, i que algú ens contemplarà tal com nosaltres, ara, contemplem. Un cicle que es repeteix i es perllonga, qui sap fins quan. Tot això m’ho recorda avui un llibre molt singular, titulat Tombes i lletres, publicat per Sidillà, una de les editorials anomenades petites, d’ambició gran. Hi trobareu fotografies excel·lents de les tombes de quaranta-un dels millors escriptors en català de la història, acompanyades de quaranta-un textos —assaigs, ficcions, poesies— d’autors actuals que els homenatgen. Un llibre bonic, dels que, més que no llegir-lo d’una tirada, podeu agafar-lo ara i adés i recrear-vos-en mentre, de fons, sentiu les ones del mar o el fregadís dels arbres moguts pel vent. Llull, March, Verdaguer, Riba, Pla, Rodoreda, Espriu, Fuster, Valor, Estellés, Moncada…, visitats i contemplats, en un passeig calm, no mancat d’entusiasme —al capdavall formem part, tots, d’una mateixa família—, per Narcís Comadira, Vicenç Pagès Jordà, Lolita Bosch, Vicent Sanchis, Eduard Márquez, Isabel-Clara Simó… Una bellíssima manera de tancar un cicle que, com passa amb les ones del mar, no s’atura ni té fi. Sempre recomença.