La prostitució dels significats

Moltes vegades el que és urgent no ens deixa temps per a tractar allò que és important. Un bon exemple el tenim amb l’educació i la Llei Orgànica de la Millora i la Qualitat de l’Educació (LOMQUE), més coneguda per Llei Wert. I és que la situació econòmica i els problemes de moltes de les persones en el seu dia a dia s’estan emprant com a excusa per a canviar tot l’Estat de Benestar que ens ha costat tant de construir durant les últimes dècades.

La LOMQUE dóna molt per a parlar: que si les revàlides, que si la religió compta per a beques i nota mitjana, que si la pèrdua de capacitat decisòria dels Consells Escolars, que si és tornar a fa quaranta anys, que si se subvencionen els centres que segreguen per sexes, etc. De tot açò podria parlar... i llargament! Però crec que convé fer una sèrie d’observacions que, encara que òbvies, estan produint al meu parer més que una perversió, una autèntica prostitució dels significats.

M’explique. Tot i que el PP té tota la legitimitat democràtica per a fer aquesta llei, donada l’ampla majoria absoluta que té a les Corts Espanyoles, no es poden utilitzar paraules com “millora” i “qualitat” i desenvolupar polítiques que van objectivament en contra de la “millora” i la “qualitat” i acusar, a més, a tots aquells que es posicionen en contra de la llei (opció també perfectament legítima) com a persones que estan en contra de la “millora” i la “qualitat”.

La justificació que dóna el PP per a aquesta reforma urgent és que el nostre sistema educatiu té dos problemes: l’alta taxa d’abandonament escolar (un 24,9% en el 2012 front a un 12,8% de mitjana a la Unió Europea) i els baixos resultats en les proves internacionals (per davall de la mitjana dels països de l’OCDE). Aquests fets són reals, però qualsevol persona de seny no pot entendre com es pot millorar la qualitat del sistema educatiu augmentant el nombre d’alumnes a l’aula, eliminant professorat i retallant les partides pressupostàries en educació (tot el contrari al que fan la resta de països europeus amb els quals se’ns vol comparar). He intentat trobar un sol article científic publicat en revistes nacionals i internacionals de l’àrea d’educació que defense aquesta hipòtesi i... saben què? No n’he trobat cap! Lògic, no?

Una altra qüestió interessant on també es prostitueix intencionadament el significat d’alguns conceptes és el tema econòmic. Segons el govern del PP hi ha un problema d’ineficàcia del sistema educatiu públic, ja que els diners invertits en educació no es corresponen amb els resultats esperats, ignorant intencionadament el retràs històric que en educació ha patit el nostre país (per exemple en 1980 la taxa d’abandonament als 14 anys era del 38%) i la millora qualitativa en els resultats, intentant fer-nos creure el sil·logisme següent: “Si invertint més els resultats són dolents, aleshores si invertim menys els resultats milloraran”. Absurd, no? És evident que més inversió equival a més recursos, més recolzament, més i millor atenció individualitzada, més cohesió social, més oportunitats i millors resultats. I els retalls en educació (ho adornen com vulguen adornar-ho) impliquen tot el contrari. Tal vegada convé recordar al ministre de cultura francés dels anys seixanta, André Malraux, quan deia: “Si els sembla car invertir en educació, proven amb la ignorància!”

La reforma educativa del PP intenta amagar la ideologia que la inspira. Però ideologia en té (com tot en aquesta vida) i de vegades es manifesta al text de la llei. Ací en van uns exemples: “...el nivel educativo de los ciudadanos determina su capacidad de competir con éxito en el ámbito del panorama internacional (...). Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación...”. Miren vostés, l’educació obligatòria no es pot mesurar en termes de “competitivitat” o “empleabilitat”. L’educació obligatòria és per a formar persones... no treballadors!

“...No es imaginable un sistema educativo de calidad en el que no sea una prioridad eliminar cualquier atisbo de desigualdad...”. Segons les xifres del Ministeri d’Educació del 2009, el nombre d’estudiants immigrants que trobem està a l’escola pública i és del 83%, front a la concertada i privada. Aquest tipus d’alumnat requereix, en general, major atenció educativa, cosa que exigeix un sobreesforç a l’escola pública. Desigualtat?

L’educació hauria de ser “qüestió d’Estat” i no canviar les lleis educatives cada vegada que un partit guanya les eleccions. Per a redactar-les cal una grandíssima majoria política, social i científica que assegure una vigència mínima de vint anys (nosaltres en portem 7 en 42 anys!). Açò xoca amb la realitat de com s’ha dut a terme aquest Projecte de Llei, a pesar que la pròpia pàgina web del Ministeri prostituïsca de nou els significats quan diu: “El Proyecto de Ley se ha elaborado con el resultado de las consultas realizadas y aportaciones recibidas de las Comunidades Autónomas; órganos colegiados; representantes de asociaciones de padres de alumnos, directores y profesores de centros docentes; representantes sindicales de los profesores y de los estudiantes; representantes de los centros; profesionales de la educación; asociaciones; plataformas; sociedades; colegios profesionales y, en general, de los ciudadanos.”

Consens? La realitat és que en la redacció de la LOMQUE el PP sols ha comptat amb el PP i poc més! (A excepció de la Conferència Episcopal Espanyola). No s’ha tingut en compte ni el professorat, ni les associacions de pares i mares, ni els estudiants, ni els investigadors en educació... Així no!

Miren, cada paraula té un significat i utilitzar-les per a dir el contrari vol dir prostituir el seu significat: Millora? Sí!, Qualitat? També!... Però no així! Ens va ni més ni menys que el futur dels nostres fills i filles!

José Cantó Doménech es profesor de la facultad de Magisterio de la Universitat de València