La travessia de l’esport català

Era un mariner de Maó, tripulant d’un vaixell britànic, que en les seves estades per aquell país va aprendre’n les quatre nocions bàsiques. Les va explicar com més bé va saber al seu únic deixeble, un tal Bergé. Aquest va predicar la bona nova d’aquell esport per la mateixa zona del port, pel barri de la Barceloneta, i d’allà es va anar estenent per sales efímeres del carrer de la Cera o del Doctor Dou, en l’avui Ciutat Vella. És així com el 1876 arribà la boxa a Barcelona, aquella disciplina que el 30 de novembre del 1930 va reunir 80.000 persones a la plaça de toros de la Monumental per presenciar el duel màxim entre Uzcudun i Carnera, encara avui rècord europeu d’assistència a un combat de boxa i que explica que en aquells moments la capital continental d’aquest esport fos Barcelona. La Guerra Civil, com va passar amb tantes altres coses, estroncà el procés de consolidació i lideratge de la boxa a Catalunya, amb episodis tan lamentables com la depuració, i fins i tot tortura, d’alguns dels representants catalans més insignes, com Àngel Artero, a qui van arribar a trencar els canells...

Aquestes espurnes sobre la boxa formen part d’una de les aproximadament 20.000 entrades que presenta l’Enciclopèdia de l’esport català, la primera d’aquestes característiques que apareix i que, promoguda per Enciclopèdia Catalana i el Consell Català de l’Esport, ha vist aparèixer ara els tres primers dels cinc volums que finalment tindrà l’obra.

Uns 130 especialistes coordinats per l’historiador de la Universitat de Barcelona Carles Santacana van enllestint (aquests dies estan tancant el contingut de la lletra S) un projecte que s’acabarà amb aquests 20.000 noms de l’esport català des dels seus orígens fins avui, reflectits en 2.560 pàgines i 6.000 fotografies.

Hi són totes les disciplines i els esportistes més significats, és clar, de cadascuna. I també els clubs principals (2.850). I els seus dirigents. I les federacions pertinents... Però també els millors àrbitres de cada esport, i una trentena de metges; i advocats experts en dret esportiu; i publicacions (415!); i periodistes; i instal·lacions; i empreses com Derbi i articles generals (els únics que van signats) sobre antropologia i economia de l’esport...

Hi són esportistes

Com moltes coses a Catalunya, ja es veu que és alguna cosa més que una enciclopèdia. “En realitat, és una obra sobre el fenomen esportiu, una visió amplíssima sobre un àmbit que sí que té monografies de clubs o històries de disciplines, tampoc moltes, però res tan ambiciós per global, cosa que ens permet dir que no hi ha res similar ni a Espanya ni a Europa”, afirma Santacana, veterà del tema en tant que autor d’obres com la Història il·lustrada de l’esport a Catalunya o la Història de l’atletisme a Catalunya, a banda d’assessor del Centre de Documentació i Estudis del Futbol Club Barcelona.

Amb uns criteris tan amplis, la primera garbellada va ser de 30.000 referències. El criteri és generós: “Per nosaltres, és esportista català qui ha desenvolupat la seva carrera a Catalunya, si ha guanyat més d’un cop un campionat aquí o ha quedat campió d’Espanya o del món”, fixa el coordinador. Aquesta pauta de selecció explica, per exemple, que a la lletra B es trobi el discret porter argentí de futbol Bonano, que jugà al Barça entre el 2001 i 2004; o a la C, el mític Manolo Clares, suposat rematador de les jugades de Cruyff. El poder de l’esport rei? “Amb els futbolistes, a banda dels criteris generals, hem fixat un mínim de 20 partits disputats; com a esport l’hem acotat a un 11% de les entrades”. No sembla gaire, “però sí que ho és si es pensa que la resta de disciplines s’han de repartir el 89% restant de l’espai”, admet sincer Santacana. Amb aquests criteris, en esports com l’hoquei sobre patins “hi són gairebé tots pel seu alt nivell competitiu”; bàsquet, atletisme i natació, per raons similars, segueixen en aquest rànquing dels més representats.

Per aquests mateixos paràmetres, no sorprèn trobar-se Khalid Shabaz, pakistanès que el 2009 presidia la Unió Esportiva Catalana de Clubs de Criquet, embrió de la futura federació catalana d’aquest esport, que avui aplega mig miler de jugadors en 26 clubs a Catalunya. Shabaz és tan exòtic en l’Enciclopèdia de l’esport com a primer cop d’ull ho pot semblar la presència de Pompeu Fabra entre les 13.725 biografies recollides. I és que el pare del català modern apareix a la F com a notable excursionista i, més desconegut, com a president de la Federació Catalana de Tennis durant vuit anys (1927-1935), i també com a president de la Unió Catalana de Federacions Esportives, càrrec que, a la pràctica, el va convertir el 1933 en el màxim dirigent de l’esport català.

Algun exotisme no deixarà de ser polèmic, com que entre les 520 competicions referenciades apareguin considerades com a esports les bitlles (amb generoses entrades per a subdivisions, com les bitlles càntabres, les celtes i les lleoneses) o, fins i tot, els castells. “Hi ha una seixantena de clubs que es dediquen a les bitlles, que des dels anys vuitanta ja compten amb una federació catalana; si hi ha gent que viu aquí i practica l’esport de les bitlles lleoneses a Catalunya, ¿no és català ni fa esport català?”, planteja Santacana.

Sobre els castells, és conscient que la decisió d’incloure’ls com a esport portarà certa cua. “Entenem que és una activitat física, d’habilitat, on hi ha un entrenament, unes tècniques i un reglament, un rol de grup i fins i tot un entrenador com és el cap de colla; hi ha també una competició i van uniformats... Compleixen tots els requisits de l’esport, el problema és que ens sobta per d’on venim, per haver-ho contemplat sempre com una tradició”.

L’obra dóna entrada

Esport de discapacitats, corfbol, surf, agility... Res de nou sembla aliè a una obra que, a l’altre extrem, ha tingut força cura a no només no deixar-se els pioners i l’esport femení, sinó fins i tot privilegiar-los. Per això hi són les germanes Castelltor Vila —Dolors, Mercè i Rosa—, “pioneres de l’atletisme femení als anys vint i trenta i que havien d’entrenar a les sis del matí per evitar els insults i les recriminacions que els feia molta gent”, contextualitza l’historiador. Santacana també alerta de la sensació de déjà vu que poden produir alguns noms, presents en entrades diferents. “Hi ha gent repetida perquè, en els orígens, molts que feien esport practicaven diverses disciplines, sense l’especialització d’avui, i realitzaven moltes funcions”. Cita així, de memòria, la figura de Narcís Masferrer, que reuneix la condició d’atleta, directiu del FC Barcelona i periodista que acabà fundant el Sindicat de Periodistes Esportius.

Tot plegat ho facilita, en el fons, la riquesa de l’entramat esportiu a Catalunya, que arrelà relativament de pressa i, sobretot, amb força, amb el futbol, l’atletisme, la natació i el ciclisme com a “grans motors del fenomen”, segons el coordinador de l’obra. Així, el gimnàs privat més antic va ser el que va obrir Joaquim Ramis el 1860 a Barcelona; la ciutat disposaria de 13 sales ja el 1884. “Funcionen com a lloc de trobada de gent practicant de moltes coses; són pocs, però ho xuclen tot i barregen ràpidament les disciplines, a diferència, per exemple, d’Alemanya, on la gent distingeix: o fa gimnàstica o fa el que en diuen ‘esports anglesos’”, explica Santacana.

La qüestió és que el 1888, en el marc de l’Exposició Universal, el parc de la Ciutadella de Barcelona acull una mostra d’activitats esportives. Allò és efímer, sí, però ja hi ha un pòsit. Els primers equipaments, els gimnasos, comencen a complementar-se amb la segona gran infraestructura esportiva que apareix a Catalunya: els velòdroms. El primer, el de Figueres, el 1893. El fenomen és, segons Santacana, “paral·lel en el temps amb el que passa a la resta de l’Estat, però aquí es dóna amb més intensitat”. Es produeix, fins i tot, una mena de bicapitalitat, amb Barcelona compartint, proporcionalment, protagonisme amb Reus, “de la mateixa manera que hi ha l’Ateneu Barcelonès i el Centre de Lectura de Reus”, il·lustra. El ciclisme fa de motoret, malgrat que els que s’atreveixen a anar per camins i carreteres, “més amb esperit turístic que esportiu i competitiu”, són rebuts moltes vegades a cops de pedra.

En qualsevol cas, la inquietud és comuna i compartida. “L’esport és vist com un símptoma de modernitat; s’associa a Europa, a progrés, a salut, i això esclata entre final del 1880 i els primers anys dels segle XX; el Palamós, el club de futbol més antic de Catalunya, és del 1896, però una mica per atzar, pels contactes d’industrials del suro amb anglesos”.

Admet l’autor de L’esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya que hi ha un punt inicial d’uns pioners del fenomen “amb un component elitista; per exemple, en els estatuts de fundació de l’Automòbil Club de Barcelona el 1906, es deixa ben clar que només podran ser membres de la junta els fundadors de l’entitat, la seva és una sociabilitat elitista; però el que acabarà imposant-se és la idea que una societat pot arribar a la modernitat també a través de l’esport i, per això, en els requisits per ser soci del Club Natació Barcelona es demanarà o saber nadar o comprometre’s que, en el termini d’un any, el nou soci n’aprendrà: es tracta de difondre la natació i la idea de fer esport; això és el que pretenen els fundadors del club”.

Als anys 30, les atletes Castelltor entrenaven a les sis del matí per evitar recriminacions

Aquesta bandera de la modernitat mitjançat la pràctica esportiva també l’alçarà el catalanisme polític, “però perquè mira a Europa, no tant per un tema de seleccions catalanes, llavors poc plantejat”. És per això que el primer gran complex esportiu a Catalunya (amb piscina, camp de futbol, de tennis i un, és clar, inevitable velòdrom) és, per una banda, realitzat a Lleida el 1919 i, per l’altra, promogut per la Joventut Republicana de la ciutat.

La febre esportiva s’estendrà com una taca d’oli per tot Catalunya, amb “una xarxa associativa que s’oblida, potser sepultada per la cultural; és més modesta, si es vol, però molt important”, emmarca Santacana. Tant, que fins i tot es converteix en un tema d’estat: la Mancomunitat de Catalunya elaborarà un primer pla d’instal·lacions públiques “avançadíssim, on, a banda de disseminar pistes i piscines arreu del territori, classificarà els esports segons la importància formativa que creuen que tenen per a la gent i també decidirà les línies d’ajut a cada esport segons les seves possibilitats d’autogenerar ingressos; això avui seria impensable”, postil·la Santacana. L’estratègia no va poder dur-se a la pràctica per la dissolució de la institució amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Com si ho volgués compensar, l’Enciclopèdia... dóna referències de 290 equipaments de tots els temps.

De política i esport, en l’obra, n’hi ha la justa. “Els principals dirigents polítics encarregats del tema esportiu al llarg de la història hi tenen entrada, com també en té una el cas Fresno arran de la polèmica assemblea de la Federació Internacional de Patinatge que el 2004, a la ciutat californiana, no va ratificar la integració de la Federació Catalana, que havia estat reconeguda provisionalment.

“Problemes de visibilitat sociopolítica a banda, el que és greu de no poder comptar amb seleccions nacionals catalanes és que no pots participar ni competir al màxim nivell, i això fa que el teu esport no evolucioni tant; no passa en esports on els catalans són presència majoritària, com l’hoquei o el waterpolo, però sí a la resta”, planteja Santacana.

Pragmàtic, com es veu, un cop llegida i ben encarrilada l’Enciclopèdia.. (el quart volum apareixerà al novembre i el cinquè i definitiu, l’abril de l’any que ve), Santacana està més preocupat per la deriva, per exemple, que ha tingut la premsa esportiva en aquests 150 anys (“ara és molt menys poliesportiva, es dedica al monocultiu futbolístic”) i per l’estat dels arxius de les federacions que, “fora de l’atletisme i el bàsquet, la resta estan en general en un estat molt lamentable”. Per això ha estat “cabdal” la sapiència dels membres de l’equip de col·laboradors —en bona part, periodistes salpebrats amb experts acadèmics com Francesc Fontbona (art) i Andreu Expósito (cinema)— i la presència en el consell assessor de personatges com Carles Folguera i Josep Lluís Vilaseca, per exemple.

Pateix Santacana quan algú deixa anar un nom d’un esportista mínimament significat. Hi serà inclòs? “Recollir personatges i dades ha estat de vegades detectivesc”, admet. Per això, en alguns casos hi ha entrades com la d’Hidalgo, un boxejador del club de Boxa Poble Nou de Barcelona del qual no se sabia res, ni d’on era ni si era viu o mort, però que en canvi havia estat subcampió d’Espanya amateur del pes gall el 1954. “Des de fa uns dies sé que era gallec, perquè per atzar la meva dona en va veure l’esquela al diari”. La dada servirà per introduir-la en la futura versió digital d’aquesta Enciclopèdia... d’aquí uns anys. Perquè la travessia de l’esport català continua.