L’amistat

En bella traducció d’Anna Gómez Rabal arriba a les llibreries una nova edició de l’opuscle de Ciceró Leli, o De l’amistat, Barcelona, Adesiara, 2013. (Com s’ho fan, a Adesiara, per publicar i vendre llibres d’autors clàssics grecs i llatins en edició bilingüe en aquest temps d’endurança i perseverança en la ignorància, és un misteri que només aclarirem el dia que hi tinguem una conversa: si és un misteri d’Eleusis, benvingut i que duri: vàries són les formes de resistència cultural i humanística als nostres dies, com diverses són les línies de la vida i els camins i els confins de les serres.)

Com que encara no hem pogut esbrinar si a l’Orient existeix alguna cosa semblant a la philia del nostre món aponentat, ens hem de limitar a recordar als lectors que el món mesopotàmic coneixia tan bé com el món de la Grècia arcaica aquesta estreta unió entre dos homes (mascles, s’entén) que representen, per exemple, Enkidu i Gilgamesh al país entre dos rius, i Aquil·les i Pàtrocle a la Grècia arcaica: basada estrictament en un patró homosexual —encara que a la gent li faci nosa haver de reconèixer-ho—, la relació d’amistat entre dos homes —a banda la sàvia, digna, reverencial institució de la pederàstia grega— ha estat una constant al llarg de tota la història d’Occident, i, possiblement, una base tan sòlida com el matrimoni i el casal (oikos) per al manteniment del bon ordre de les cultures i les societats. No hi ha dubte que l’ethos guerrer es trobava també a la base d’aquesta mena d’estreta relació entre homes, i és coneguda l’ardidesa del batalló d’Epaminondas, tot ell format per parelles d’enamorats, com és mítica l’amistat entre Harmodi i Aristogitó, Orestes i Pílades, Teseu i Pirítous. Quant a Grècia, la qüestió no presenta cap mena de boirim ni discussió: les dones portaven la casa i infantaven, i els homes feien la història sota les diverses formes de la guerra, la conversació, la gimnàstica, les lleis, el beure i el menjar.

Roma, civilització molt més pragmàtica que la grega, però igualment bel·licosa, va conèixer un altre tipus d’amistat, tal com es llegeix en aquest llibret de Ciceró. L’advocat i orador romà postula que l’amistat té el seu fonament en la uirtus romana, que és virtut insubstituïble en la constitució de la ciutat, base de la civilització romana, i ancorada en el respecte de la llei que s’atorga lliurement la ciutadania de patent. En aquest sentit, Ciceró és partidari de considerar l’amic ja no com un alter ego, un altre com jo mateix, sinó com aquell al qual es deuen encara més grans respecte i benvolença que la que tot hom sol manifestar cap a si mateix. La concòrdia entre els amics (habitualment agafats de dos en dos, com ho feien els escites, segons que diu la tradició) és cossol de la solidesa republicana i imperial, mentre que la discòrdia, ja sia només de dos, és profecia del desmembrament del cos social enter. Per això Ciceró critica les amistats que es basen en l’interès, o les que neixen de l’adulació (tan freqüents, totes dues, als nostres dies), bo i preferint sempre una entrega generosa que és gairebé l’anunci de la charitas cristiana.

Juntament amb els passatges dedicats a l’amistat de l’Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil, hem de considerar aquest diàleg ciceronià com el zenit de les teories de l’amistança en el món clàssic. Després vindria, com acabem de dir, la teoria cristiana de l’amistat, que, segons el nostre parer, resulta massa escampada, indiscriminada i xarona. No es pot ser amic de tota la humanitat; els amics es trien i, si les circumstàncies ho imposen, s’abandonen.

Van passar els segles i Montaigne, ja al setzè, va encunyar la fórmula més bella i més moderna que s’hagi escrit sobre aquest model d’amor que lliga els homes i, cada cop més, les dones entre si. Quan el de la Muntanya recordava el seu íntim, difunt Étienne de la Boétie, justificava la gran amistat que va tenir-li amb aquestes escasses paraules: “Perquè ell era ell i jo era jo”. L’ethos guerrer i l’ètica cristiana s’havien transformat en l’extrema dignificació del respecte per la persona de l’altre.