Ei, taxi!

M’havia jurat que mentre pogués mai més no tornaria a agafar un taxi ni trucaria a cap empresa. No paga la pena temptar la sort.

Me n’he trobat de tota mena, sobretot d’impertinents i malcarats, taxistes que et perdonen la vida i et carretegen com bestiar. Molts tenen la ràdio posada, criden i toquen el clàxon contra tots els que passen o es posen al seu costat. No és pas que tinguin pressa, sinó que fan i desfan quan els dóna el gust i la gana. Tu no hi tens res a dir ni a fer: paga i calla.

N’hi ha que van plens de tantes advertències que no goses ni dir hola: prohibit fumar i menjar; no s’accepten bitllets de 50 euros ni targetes; tanqui fluix la porta; vagi amb compte en baixar. I encara vigila perquè el taxista no deixa de mirar pel retrovisor. També en corren que et foten el cap com un timbal. No paren de xerrar de política, de futbol i del que sigui; només fan que explicar la seva vida, són un manual de bons costums i a més a més hi porten revistes i recomanacions de tota mena.

N’hi ha que pertanyen a una companyia i es passen l’estona intercanviant missatges, parlant de berenar i sopar, sense fer-te ni cas. La majoria treuen el colze per la finestra, porten un escuradents indistintament a la boca o a l’orella, van per on volen, paren quan els sembla, i quan vas a pagar solen remugar i et fan notar que has fet alguna cosa malament.

N’hi ha de moltes menes, també d’intocables, taxis plens d’adornaments banals i fumigats amb rancis ambientadors que pobre de tu que els embrutis, ni que sigui un dia de pluja, com em va passar, i vaig dir que no n’agafaria mai cap més després de la bronca que em va caure a sobre. Fins que la setmana passada me’n vaig trobar un de misericordiós.

Resulta que, un cop assegut, em vaig adonar que amb les presses m’havia deixat la cartera a la feina. El taxista em va dir que no hi feia res: em portava a lloc i ja convindríem com li faria arribar els calés. Jo vaig dir que de cap de les maneres. Vam tornar al punt de partida i, després d’arribar a destí, sense posar la ràdio, ni el GPS ni parlar del temps, vaig pagar i deixar propina. Tinc la seva targeta i li truco amb temps quan puc i necessito un taxi. No s’acaba la feina. Té molts clients, sobretot estrangers, coneguts que es passen el seu telèfon perquè saben que no els enredarà. Té el mapa de la ciutat al cap i et deixa a lloc sense fer preguntes, amb rapidesa, discreció i professionalitat.

N’hi va haver un altre després que em va salvar d’una multa quan em va fer posar el cinturó perquè havia vist la Urbana a tombar del carrer. I un tercer que em va preguntar per on volia anar per arribar a casa. Taxistes com Déu mana. Ja n’he comptat tres sobre deu i he recuperat la fe.

Els serveis es personalitzen.