Desig

Divendres passat una nova fornada de periodistes es va graduar. Per tal de celebrar l’efemèride, van preparar un vídeo, en què eixien els promocionats amb una fotografia d’infantesa i explicant en una frase el perquè d’haver estudiat periodisme. És un vídeo entranyable, que va acompanyat del contrapunt dels testimoniatges dels seus professors, on se’ls desitja els millors auguris. Malgrat tot, en el vídeo hi ha un punt de melancolia, per haver acabat els estudis, pel futur incert que els espera, pel final d’un cicle. L’edat adulta s’obre davant d’ells i allò sempre ocasiona una punyent angoixa vital. Però també entre els professors hi ha aquesta mirada commoguda i expectant, de qui s’acomiada d’una generació (al capdavall, han estat quatre anys de convivència, de vegades més) i espera la fornada següent. La constatació del temps que fuig, que corre sense cames, que diria el poeta. El professor envelleix i els alumnes mantenen l’eterna joventut, en un calidoscopi biogràfic que també és angoixant. Per això no era gens fàcil dirigir-se a ells, i per això en el vídeo hi ha els quequeigs dels professors (jo mateix), o els riures, o els sospirs, o les frases impossibles. Tenen vint anys, i nosaltres, en el millor dels casos, fa vint anys que tenim vint anys i els hem de dir alguna cosa, alguna cosa plena de substància. Penses en Rilke, i en els consells a un jove poeta, i vols reproduir alguna idea, alguna frase redona que els acompanye, com un apotegma. Alexandre Bataller recull tots aquests neguits en el seu bell poemari Llibre del professor (Bromera), que va ser guardonat amb el darrer Premi de Poesia Ciutat de València. Els versos de Bataller parlen dels alumnes (“el teu somriure jove i còmplice, / l’agent provocador dels versos”), de les seues il·lusions (“tu, la lectora de Baudelaire”), de les relacions humanes (“Em preguntes, tafanera, / com qui desperta un seny adormit / si sóc feliç”), de la relació del professor amb el seu mestre (“Vós, mestre Ferrer / fóreu qui primer em dedicà / uns versos. / En les vostres classes / no parlàveu de Déu: / sense dogmes, tot era humà”). En el seu poemari, hi és la vida, la vida del mestre i les seues esperances, el desig de transcendir i crear: “Aprofitar, si molt convé, l’ascendent / d’arribar a tantes ànimes. / Aprofitar el ressò de la pròpia veu, / l’estupefacció de sentir-se escoltat”. I la perplexitat de cada any de veure créixer un nou fullam, i cada any acomiadar-se’n, dir-los adéu (“Ara que el curs acaba, / ara que em refaig i recomence, / ara que torne a ser nou”). Un professor mai no sap on arriba la seua influència, deia Henry Adams, i és ben cert. Jo, quequejant, els vaig desitjar, als meus alumnes, que foren fidels a ells mateixos. I estic segur que així serà.