Un gratacel amb teulada

A l passeig de la Zona Franca s’està finalitzant la construcció d’una de les quatre torres que formaran l’anomenat conjunt Porta Firal. Ara per ara l’edifici, quasi acabat, ja permet veure’l en allò que sembla substancial. Barcelona ha anat edificant torres des dels Jocs Olímpics del 1992. Al marge de l’opinió que aquest tipus de construccions en altura susciten, polaritzada entre partidaris i detractors, no deixen de ser una de les manifestacions més clares d’allò que el nivell tècnic del país permet, tot i admetent que torres de 20 plantes no suposen les altures a les quals les notícies d’altres països sobre construccions similars ens tenen acostumats.

Aquesta és singular, és clar que totes ho són, i solen recórrer a un plantejament enginyós de l’estructura per atorgar caràcter a l’edifici. La torre que ens ocupa és singular per la forma de la seva estructura a la base. L’edifici està suportat per una estructura de formigó armat amb la forma d’un tronc de piràmide, que és el que li dóna l’aspecte més característic. Aquest tronc piramidal ha quedat distorsionat per l’aparició d’un vestíbul de vidre que li resta puresa. El mur cortina que embolcalla la torre senzillament assisteix de forma neutra a la seva forma.

Els dibuixos de les tanques de l’obra mostren que l’edifici no és tal com estava previst exactament, però potser el resultat real és millor. Sovint els parlo d’edificis que es troben en construcció i que no estan del tot acabats, perquè permeten veure els darrers passos i apreciar en què se sustenta la seva forma. L’arquitectura a la fi és construcció, i per això aquestes observacions abans del final són al meu entendre importants. L’arquitectura, malgrat que no li vull treure importància, no és el seu aspecte. La millor arquitectura, en la meva opinió, fa que aspecte i construcció vagin lligats, al contrari fa la impressió de certa falsedat. La construcció d’aquesta torre és un exemple de com es poden abordar aquests edificis. En aquest cas el nucli central, que conté com gairebé sempre ascensors, escales i serveis, és el que també es converteix en el seu nucli dur.

La coberta a quatre

Generalment aquests nuclis es comporten com un gran pilar central, que és l’ànima estructural de l’edifici. Suportar els forjats en el seu perímetre és una altra cosa. Aquí s’ha optat per estintolar tota l’estructura de formigó de la façana en aquesta base troncopiramidal invertida.

Aquest cas recorda poderosament la forma de les dues torres construïdes per a l’empresa Olivetti a Frankfurt al final de la dècada dels seixanta, segons un projecte d’Egon Eiermann. Allà les dues torres enlairaven els seu nucli diverses plantes i, un cop aquest havia pres certa altura, s’obria per formar la torre. En el cas que tractem aquí, l’originalitat prové del fet que la base s’obre des de l’inici, quasi sense tronc. També, a diferència de les torres de Frankfurt, la torre de la Porta Firal té un acabat superior diferent. Al capdamunt la forma sembla una rèplica de la base, i contribueix a l’efecte de veure-la com una torre acabada amb una coberta a quatre vents. Probablement aquesta forma superior sembla el més discutible, segons he pogut veure en alguns comentaris en blogs diversos, realitzats pels habituals desinformats.

De fet, tot el que recorda a una coberta a quatre aigües actualment és rebutjat. En canvi, a mi em sembla un encert, i probablement la forma és deguda al que hem après en matèria de gratacels, i és que la part superior d’aquests edificis en altura està sotmesa a la força del vent, de tal manera que obliga a ser dissenyada segons principis aerodinàmics. La torre ara presideix el seu entorn, millor sola que mal acompanyada, i resulta un antídot per als gratacels de la plaça Europa, que encara semblen un grup d’amics mal avinguts.