Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Símptoma Mourinho

Era el resum d’una altra època, una de les icones que es van enaltir durant molts anys

De tots els mèrits que diuen que tenia Mourinho, el millor és que resumia com ningú el cicle d’un temps i d’un país. Era, emperò, el resum d’una altra època, una de les icones que es van enaltir durant molts anys. El pòster que es penja en la paret esquerdada.

Hauria estat perfecte l’any 2004, però va arribar tard. Mourinho era la darrera reminiscència de l’Espanya d’abans de la crisi, del Gran Madrid lligam entre Miami i Buenos Aires, Mèxic i Portugal. La construcció d’una ficció o d’un personatge, d’una ciutat o d’un país és legítima, però després s’ha d’estar a l’altura de les circumstàncies.

Al final va resultar que The Special One tenia la mirada insolent del quillo que et passava amb el cotxe tunejat. Amb la crisi, els cotxes tunejats han desaparegut, però aquesta espècie amb xandall encara belluga. Mourinho arribava per recordar-nos la seva fesomia de desgana i d’acritud, de solar ple d’herbes que el promotor no sap com traure’s de sobre i que finalment es queda un magnat rus que viu a Londres.

L’arrogància empetiteix i defuig responsabilitats. La culpa era dels àrbitres, del Barça, de la federació, de la UEFA, d’Unicef, de Guardiola, de la premsa o del calendari. La culpa és dels mercats, dels bancs, de la Merkel o de l’austeritat. Ah, els clubs alemanys, finalment... Hores de discussions i crits en les tertúlies esportives i econòmiques per buscar enemics exteriors i penjar més pòsters a les parets esquerdades. Mourinho diu que se’n va del Madrid la mateixa setmana que Miguel Blesa entra i surt de la presó per l’atracament de Caja Madrid, la mateixa que sabem que la Gürtel va pagar la il·luminació del casament Agag-Aznar, Pío García-Escudero reconeix els sobres de Bárcenas i Aznar diu que torna. De Bankia al Bernabéu passant per l’Escorial, per les autopistes arruïnades i els AVE buits. Campions del món a Àfrica. En una setmana hem tingut el resum tenebrós d’un temps que ens deia que el dit de Mourinho assenyalava el camí, el dit a l’ull de l’altre entre aplaudiments.

Ell se’n va, però tot això són només els símptomes d’una malaltia que es queda. L’únic que no pots perdonar a algú és que no t’hagi ensenyat res. Ell no ens ha ensenyat res, però nosaltres, ¿n’hem après alguna cosa? A ell no cal recordar-lo gaire, no paga la pena, però alguna cosa n’hauríem d’haver après. I recordar-la durant molt de temps.