Fugides

Amb un breu període de temps i una mica més de dues obres publicades, Timothée de Fombelle (París, 1973) ha esdevingut una de les fermes realitats de la literatura francesa per a joves. Es va donar a conèixer amb Tobi Lolness, traduït a 28 llengües, que inclou dos volums i una història d’aventures i fantasia centrada en un personatge que fuig a través del seu món minúscul.

Vango, la seva darrera entrega, té moltes semblances amb Tobi Lolness. Consta de dos volums —malgrat que en l’edició catalana no s’esmenti aquest detall en cap racó i el lector es quedi amb un pam de nas quan arriba al final del primer— i és també la novel·la d’aventures d’un fugitiu, encara que, en aquest cas, no hi figura l’element fantàstic i els seus ingredients l’apropen al gènere policíac i de misteri.

Vango és el nom d’un noi de vint anys que, just el dia que l’han d’ordenar capellà, és acusat d’assassinat. A partir de la seva fugida anirem desxifrant de mica en mica els misteris que l’assetgen, com ara el de la seva identitat i el lloc d’on prové, ja que va ser trobat en una platja quan tenia tres anys. La novel·la està situada en el període d’entreguerres, amb un context històric molt detallat. Diverses històries, diferents indrets i un bon feix de personatges es van entrecreuant en la seva fugida. Alguns el segueixen, com ara un inspector de policia i un parell de russos enigmàtics, i altres el protegeixen, com ara Zefiro, el monjo que comanda un monestir invisible, o Hugo Eckener, el capità d’un zepelí impactant.

Amb l’edició de Vango a França, Fombelle ha estat comparat a Alexandre Dumas, l’autor d’Els tres mosqueters i El comte de Montecristo, entre d’altres. I el relat ha estat considerat una enorme novel·la d’aventures, on el protagonisme no tan sols recau en Vango, sinó en un ventall de personatges poc comuns, un aspecte que la converteix en una obra coral. Traduït per Josep Alemany, té tots els ingredients i tota l’aurèola per consolidar-se també aquí.

Encara que els destinataris de la novel·la, l’argument i l’estil són ben diferents, el protagonista de Molsa és un gos que viu una situació similar a la de Vango. El seu autor, David Cirici (Barcelona, 1954), ha tingut fins ara una trajectòria literària que podríem anomenar de tastaolletes. Ha fet incursions molt variades i reeixides en la literatura per a infants i joves, amb obres com les novel·les L’esquelet de la balena i La fàbrica de mentides, o bé l’original obra de poemes Llibre de vòlics, laquidambres i altres espècies.

Molsa, il·lustrada per Esther Burgueño i guanyadora del prestigiós premi Edebé de literatura infantil, és una novel·la en la qual l’autor es posa en la pell d’un gos que a causa de l’inici d’una guerra queda orfe de família —uns pares i dos nens que desapareixen—. Les referències al passat i el record de les olors dels infants que tenien cura d’ell són constants en les seves vicissituds, que passen per la supervivència al costat d’un grup de gossos en una ciutat destruïda; per ser capturat per una parella que vol fer diners mostrant-lo com a presa fàcil d’un lleó que també tenen captiu; per ser obligat a vigilar un camp de presoners...

La fugida d’en Molsa sempre és guiada pel que li marca l’instint i l’olfacte: una lluita contínua per trobar i recuperar els nens de la família que l’acollia.

Cirici aconsegueix donar versemblança i coherència al fet de posar-se en el pensament i el cor d’un animal al llarg de tot un recorregut vital. Potser l’únic inconvenient és la descripció excessiva en alguns trams, un element que pot afeixugar la lectura d’un infant de deu anys. Ho compensa, però, amb l’empatia i la proximitat que aconsegueix amb el lector.