“Gaudí no té cabuda a la Godia”

Vinculada professionalment amb el món de l’art i el col·leccionisme des de fa anys, la historiadora de l’art Nadia Hernández Henche (Barcelona, 1963) dirigeix la Fundació Francisco Godia de Barcelona des de primers de maig, després de substituir Sara Puig, en el càrrec durant els últims 15 anys. Però Hernández no és nova. La seva vinculació amb aquest centre és anterior fins i tot a la seva inauguració, ja que havia fet tasques de conservació d’aquesta col·lecció privada, considerada una de les més importants d’Espanya, amb més de 1.500 peces que abasten del segle XII al XXI, i fins al 2005 es va ocupar dels muntatges de diverses exposicions programades per la fundació.

Nascuda el 1999 de la voluntat de Liliana Godia, una de les filles del col·leccionista, per mostrar les obres d’art reunides pel seu pare, els objectius de la fundació són els mateixos des de llavors: “El reconeixement, la promoció i la difusió del col·leccionisme”, assegura la nova directora. I ho fan a través d’exposicions temporals —un parell a l’any— i jornades per generar coneixement sobre col·leccionisme. Però els temps han canviat i les fundacions privades també viuen la crisi. “Estem en un procés de transformació, i el nostre repte és adaptar-nos. Tothom és molt conscient de la responsabilitat de cada un dels agents culturals, i fa uns anys no. Tots haurem de renéixer d’una forma diferent perquè l’art serà diferent”.

“El col·leccionisme no és un exercici de vanitat i exhibicionisme, sinó de generositat”

Per a ella, com passa en altres camps, és fonamental treballar en xarxa i crear aliances. Des de fa anys col·laboren amb la Fundació Amics del Museu del Prado —d’on provenia l’exposició que s’ha pogut veure fins al 13 de maig— i amb centres com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb el qual organitzen unes jornades sobre cultura medieval. La idea d’Hernández és “consolidar i augmentar la col·laboració amb altres centres”.

Continuista amb l’etapa anterior, Hernández assegura que “en general la tendència dels centres d’art i dels museus, en disposar de recursos, era mirar més lluny, buscant obres i col·leccions de fora, moltes vegades deixant de banda les catalanes o espanyoles, i ara la cosa ha canviat”.

L’any passat van visitar la fundació unes 20.000 persones, però davant de la guerra de xifres, Hernández manté que el nombre de visites no és l’objectiu principal de la seva fundació, “perquè el públic també ha canviat i no només és presencial. És fonamental obrir noves finestres a la ciutat, fer-nos imprescindibles i aconseguir audiències més elevades a la xarxa, perquè està comprovat que la gent prefereix fer una cua d’hora i mitja si entrarà gratis que pagar tres euros per entrar. Muntar una exposició és fàcil, el difícil és explicar-la bé. A més, ara no són necessaris els espais físics per exposar les obres”.

També ha canviat el tipus de col·leccionisme. “Les grans col·leccions d’art ara són les que creen les corporacions empresarials, com les marques de moda, desconegudes per la majoria”, i cita Prada o Mango. El problema, segons ella, és que el marc legal i fiscal no ajuda que es donin a conèixer. “Sense llei de mecenatge i sense IVA reduït es produirà un empobriment cultural. És difícil explicar al ciutadà que cal afavorir el mecenes quan vivim desnonaments cada dia. Però aquesta llei és necessària perquè la cultura i els col·leccionistes no vagin a altres llocs més avantatjosos”.

La seva fundació també treballa per demostrar que el col·leccionisme “no és un exercici de vanitat i exhibicionisme, sinó de generositat, passió per l’art i implicació social. Volem donar visibilitat al col·leccionista i apropar-lo a la ciutat per millorar la seva percepció”. I recorda que el juliol del 2012, quan Carmen Thyssen va vendre La resclosa de Rosenthal, va rebre fortes crítiques. “Això només passa aquí. El MOMA i altres museus americans treuen a subhasta obres que no s’exposen o no encaixen en la seva col·lecció per poder adquirir-ne d’altres, i ningú diu res. El món anglosaxó i americà és un model a seguir pel que fa al col·leccionisme i la gestió del patrimoni”, assegura.

La col·lecció Godia és fruit del seu temps, ja que es va formar quan el que prevalia era l’art medieval, el dibuix i la pintura modernista. “A Catalunya hi va haver un col·leccionisme molt important, culte i implicat. A principi de segle l’interès en les obres medievals va motivar que col·leccionistes i museus comencessin una carrera en paral·lel per adquirir-les. Quan ja no hi va haver obres catalanes disponibles, els comerciants van començar a buscar-les fora de Catalunya. Va ser la resposta natural a la demanda”, assegura Hernández en una de les sales on s’exhibeixen unes acolorides talles gòtiques lleoneses, alhora que avisa que assistirem a un “procés de repatrimonialització cada vegada més gran” en què els llocs d’origen reclamaran el retorn de les obres, “perquè a tot arreu es poden donar les garanties per conservar-les i posar-les en valor”. I Catalunya no se n’escaparà. Fa uns dies, l’alcalde de la vall de Boí va assegurar que mai no deixarien de reclamar la devolució de les pintures romàniques de Sant Climent de Taüll que es conserven al MNAC.

“Modernisme és una marca de Barcelona, però és perillós vendre només passat”

En l’actualitat, qui té obres de Gaudí té garantida l’atracció del públic i cues a la porta. “Tenir un gaudí marca la diferència, però Gaudí no té cabuda a la col·lecció de la Godia. El col·leccionista que va fer possible aquesta fundació va viure en un moment en què Gaudí era considerat de mal gust. Mai un col·leccionista dels seixanta hauria comprat un gaudí”, manté Hernández. I explica que l’arquitecte va ser injuriat, de la mateixa manera que les administracions van permetre “atomitzar” la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch el 1965, una de les construccions més representatives del Modernisme català. Per Hernández, Modernisme i Gaudí són ara una marca “consolidada” que Barcelona ven molt bé. “Però el perill és quedar-se en això, vendre només passat”, adverteix.