Més a favor dels valencians
Estimar-se aquest país no és dir que tot va bé en la millor terreta del món; és fer els possibles perquè tot vaja bé
El periodista Enric Juliana publicà diumenge passat a La Vanguardia un extens article, A favor de los valencianos, molt amable amb la gent del nostre país (o comunitat, o el que vostés s’estimen més), especialment pel nostre caràcter emprenedor i laboriós, que ens farà, n’està segur, eixir airosos de la crisi i del que vinga. També diu que tant la dreta centralitzadora com l’esquerra puritana s’ha acarnissat amb el nostre país (o etc.), com si fóra el súmmum de la corrupció i de la insensatesa i com si aquesta fóra una terra de bojos delirants i fallers irredempts, sense trellat i sense solució. Corrupció n’hi ha hagut, en efecte, però tampoc n’hi ha per a tant, segons l’articulista. A fi de comptes, el centre de la corrupció política és Madrid –rompeolas de todas las Españas també en això-, i no la capital del Túria, com el cas Bárcenas ha tornat a posar en evidència, i si la dreta mediàtica de la villa y corte continua apuntant cap a València és per a amagar davall l’estora llevantina l’excés de pols que alcen els tràfecs del càrrer Gènova; mentre que l’esquerra, pel seu costat, és més permissiva amb la corrupció andalusa que amb la nostra. Juliana conclou que els valencians tenim motiu de sentir-nos farts de tanta crítica malèvola i de tant de tòpic negatiu. Tot això ornat amb aquella prosa rumbosa i parencera –pinturera seria el terme adequat, perquè Juliana gasta un castellà jocundament castís- que tant el distingeix i que amenitza la lectura.
La veritat és que m’agrada que en els públics papers hi haja algú que parle bé dels valencians, per a variar. És d’agrair. També ho és que, a pesar que el PP local continua agitant el fantasma de l’anticatalanisme –com fan sempre que pinten bastos- i de tots els desaires que els hem fet, encara hi haja catalans que ens miren de bon ull. Els elogis amables mereixen la gratitud de la gent ben nascuda, i la faig constar sense reserves. Però si passem al contingut de l’elogi, crec que és matisable. Sens dubte, l’article d’Enric Juliana diu coses molt sensates i té observacions agudes. Com ara quan sosté que en el caràcter valencià hi ha una veta italiana que ens fa prou peculiars. També ho crec. A Itàlia, els valencians votaríem Berlusconi, o el Beppo Grillo, i passaríem prou desapercebuts entre la multitud. Sembla que els italians són més exuberants que la majoria dels espanyols, però també són molt més enginyosos i cultivats, sense comparació. Allà, els valencians hauríem pogut conservar el caràcter que ens atribueix Juliana, però hauríem hagut d’aprendre molt per a emular els italians. Potser ens hauria anat millor i hauríem fet coses més interessants. En tot cas, els valencians ens hem equivocat de península, i això no té remei.
Crec en la tenacitat laboriosa i la vocació emprenedora dels valencians, però en el que ja no crec és en els miracles
També crec, com el qui més, en la tenacitat laboriosa i la vocació emprenedora dels valencians, però en el que ja no crec –i ho lamente- és en els miracles. Potser l’economia valenciana no està tan malament com alguns diuen, però té greus deficiències, i no voler-les veure seria suïcida, perquè el que no es veu, no es pot corregir. Estimar-se aquest país (o etc.) no és dir que tot va bé en la millor terreta del món; és fer els possibles perquè tot vaja bé i que aquesta siga, en efecte, una terra millor. I si ens irrita la deplorable imatge que donem, el que hem de fer és treballar per a oferir-ne una altra.
Alguns dels problemes que patim, i que ens llasten, estan ben detectats. Que el finançament per càpita que l’autonomia valenciana rep de l’estat central és injust i insuficient és una cosa tan palmària que fins Alberto Fabra, fent el cor fort, va protestar l’altre dia per aquest maltractament, que fa molts anys que dura. A Catalunya, això també ho pateixen, però almenys fa més temps que se’n queixen, i més fort. La realitat és que les nostres infrastructures són deficitàries i ens fan menys competitius, que la inversió en educació és molt reduïda –i ens farà menys competitius en el futur-, que l’índex de pobresa és alarmant, i això frena el consum, i així podríem continuar una bona estona. I hi ha la corrupció.
Que a Madrid hi ha més corrupció que a València, no ho dubte. Però, ateses les dimensions de l’economia valenciana, tot sembla indicar que el nivell de corrupció, balafiament i mala gestió que ha hagut de suportar és aberrant. I és comprensible que, amb la irritació, la desconfiança cap a les institucions no pare de créixer. En temps de crisi, l’ombra de la sospita ho empesta tot. La fe, ve que s’acaba, i una classe política massa qüestionada acaba sent inoperant. Per exemple, fa uns anys, que l’eterna alcaldessa de València proclamara que es tornava a presentar a les eleccions era una cosa que tots donaven per descomptada. Ara, en canvi, s’ha estés la sospita que ho farà per a esquivar l’encausament en el cas Nóos, que se li va acostant. El que abans era un gest triomfal, ara sembla una altra maniobra fugitiva. I qui ens assegurarà que no pot ser?
