El temps de Marià

Al carrer de Valldaura de la ciutat de València hi havia la llanterneria Rueda, regida per tres o quatre germans, el més menut dels quals, estudiant de batxillerat i que tocava la bateria, oferia el primer pis perquè hi assajara un grup anomenat Les mans. Devia ser l’any 1965. Aquest grup va fer dues actuacions: una a Lo Rat Penat, aleshores situat on ara és la Diputació de València, i una altra a Bocairent. Amb cançons pròpies en català i amb versions del rock d’aquella època (per exemple: I Wanna Be Your Man, dels Beatles, feta versió com a Aneu a fer la mà), o del folk o de les cançons d’amor. “No en sabíem més, teníem quinze anys. Tot just despertàvem del son dels infants.” L’actriu Merxe Chapí ens informava de les novetats musicals arribades a la botiga de discos on treballava.

Una llanterneria podia acollir un grup musical. No sabíem d’on venien ni qui els n’havia parlat, però per allí aterrava gent que ens escoltava amb simpatia i una certa desconfiança, atesa la nostra indisciplina. Gent que després tindria ressonància en el món valencià: Eliseu Climent, Manolo Garcia, Vicent Àlvarez, fins i tot un futur ministre socialista (una època en què futurs ministres entraven en una llanterneria): Vicent Albero. Un dia hi dugué el seu germà Marià, un xaval corpulent, aleshores torner, amb aquestes paraules: "A veure què podeu fer amb aquest animal". Marià duia una guitarra contra la qual lluitava, incapaç d’arquejar els dits si no era la darrera falange, garrotada i clavada a la corda entre dos trasts. Tenia una veu impressionant. Va formar part de Les mans (com ho seria posteriorment un famós dissenyador: Nacho Lavernia; o un destacat professor: Lluís Puig), fins que des de Barcelona van pensar que podia ser un cantant més del segell Edigsa. Un temps en què un jove torner valencià era aclamat pels escenaris de Catalunya.

Vam compartir totes les aventures imaginables d’aquells 15 anys. La "reunificació" dels dos instituts (aleshores a València només n’hi havia un per a xics i un altre per a xiques) a força de discofòrums i d’activitats clandestines, com ara la nit d’un 30 d’abril sembrant barris de fulls volants amb la convocatòria d’una manifestació del Primer de Maig. O l’experiència de l’Ateneu Mercantil de València. Vam sentir que volien introduir "jovent" en la institució i ens hi vam apuntar. Només vam poder programar una actuació de Maria del Mar Bonet, també sembrada de fulls volants quan va cantar "Què volen aquesta gent", just abans de ser-ne expulsats.

Marià, apassionat més pels actes que per les teories, i ja vivint a Barcelona, s’enamorà d’una xica de la burgesia catalana i no va dubtar a casar-s’hi clandestinament —en aquella època, els menors d’edat ho feien com a solució extrema; només calia un capellà disposat a fer de testimoniatge del sagrament— i va passar un temps a la presó fins que els van deixar en pau. No era rara la denúncia a la policia pels pares, fins i tot d’esquerres, contraris a certes relacions amoroses. Denúncies que no van aturar aquells impulsos adolescents. “No en sabíem més, teníem 15 anys”.

Marià es va morir el passat 12 de maig. Era una d’aquelles persones vitals amb qui la mort no quadra. Quede aquest escrit com un homenatge a qui va patir una època amb un desig de viure que contrastava bestialment amb la grisa societat del seu voltant. No en sabia més, tenia 15 anys.