“Encara queda memòria sense parlar”

Octubre de 1946: la Guàrdia Civil irromp a la masia Cardellà, a Valls, i deté a tothom que hi havia, excepte uns nois que van deixar abandonats a la sort dels veïns i amics que, al capdavall, es van fer càrrec d’ells. Els agents buscaven un grup de maquis que pretenien accelerar la caiguda del franquisme, que pensaven que seria imminent perquè, acabada la guerra mundial, intervindrien els aliats per liquidar l’última resta del feixisme europeu. La coartada dels quatre guerrillers per ser a la casa era fer el pou que dóna nom a la novel·la (El pou dels maquis, Cossetània) que acaba de publicar la novel·lista i assagista Margarida Aritzeta (Valls, 1953). Els maquis realment van cavar durant nou mesos un pou que mai no va arribar a donar aigua. L’autora, que avui viu en aquesta masia —que va ser dels seus pares i avis—, ha recreat la història.

Entre els detinguts hi havia un jove de tot just 18 anys i que militava al PSUC: el pare de la novel·lista. Però no és una de les seves fonts principals. Aquells fets mai no van ser objecte de conversa oberta entre pare i filla. “Quan treia el tema, el meu pare deia que dels maquis ja en parlaríem algun dia. Segurament tenia ganes de fer-ho, però aquell dia mai no va arribar. Jo tampoc pensava que fos un assumpte important. El primer cop que vaig tenir notícies d’una investigació històrica que situava el maquis al mas de la meva família vaig pensar que es tractava d’uns que passaven per allà i que van ser detinguts a casa meva per casualitat. Més tard, quan vaig començar a lligar noms i dates, em vaig adonar que es tractava d’una gran operació, amb quasi un centenar de detinguts. Vaig entendre que tot allò s’emmarcava en un moviment vinculat al final de la guerra mundial i a la creença dels resistents espanyols que la lluita seguiria a Espanya. No sé si el meu pare era conscient de tot això. Jo havia sentit alguna cosa, però pensava que eren batalletes, que les coses no van ser tremendes, que eren anècdotes que s’explicaven en totes les famílies”.

“Trobar la veritat m’ha

Ja mort el seu pare, l’escriptora, llicenciada en Filologia Catalana però també en Història, va començar un procés d’investigació: als arxius, d’una banda, i amb els testimonis que encara eren vius, per l’altra. El resultat són dos llibres. El primer és la novel·la, mentre que el segon, homònim, recull els documents i testimonis que li han servit per reconstruir la història. “A la novel·la descric sentiments que no puc saber si es van donar i sensacions que no sé si van sentir”, explica, tot defensant que el criteri que regeix la ficció és la versemblança, a diferència de la història, que respon al criteri de veritat.

La novel·la, explica, dóna sentit a silencis generalitzats. El del seu pare amb ella, però molts més. “Es tractava d’aconseguir que la memòria que no havien pogut expressar per haver viscut sense poder parlar amb claredat, es fes paraula real. Buscava donar veu a uns personatges que no l’havien tingut. Encara en queden”. El silenci era universal: allò no es podia explicar als veïns, ni tampoc als fills. S’imposava la por que algú digués alguna cosa i hi hagués conseqüències. De manera que, quan Aritzeta va anar a Barcelona per estudiar a la universitat, els seus pares li van insistir: “No et fiquis en política”, tot i que va acabar vivint a casa d’una família amiga, una amistat derivada, precisament, de la resistència antifranquista. Però ningú l’hi explica a la noia. I quan ella decideix fer-los cas omís i “ficar-se en política”, tampoc no ho dirà als pares “perquè no pateixin”.

En reconstruir la història, afirma que ha viscut “en els mateixos escenaris i entre la mateixa gent, perquè a molts dels personatges els he conegut. Ara s’il·luminen frases, cares, gestos. M’adono que moltes coses m’havien arribat, les sabia, perquè a vegades sentim frases sense entendre-les. Veus sense saber el que veus. Jo he crescut entre aquesta gent i he arribat a creure que aquest conjunt de relacions forjades llavors, i de les quals els meus pares no van renegar, em van ser transmeses perquè algun dia pogués lligar caps. Quan he pogut fer-ho m’he quedat entre perplexa i meravellada. I trista, perquè m’hauria agradat comprendre-ho fa 20 anys”. Aquest joc de silencis i ignorància és el que dóna continuïtat a tota la novel·la.

La investigació realitzada li ha permès ara “interpretar gestos, complicitats, abraçades, indicis de llàgrimes antigues. Però sense paraules”. Encara que, afegeix, segurament hi va haver altres motius per al silenci. El maquis que s’organitza després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial ho fa convençut que la guerra continua i que les coses canviaran. El partit, el PCE o el PSUC, encoratja aquesta convicció i organitza els passos fronterers des de França. Després hi haurà un canvi de tàctica i els detinguts es veuran marginats també pel seu partit, que acaba rebutjant la lluita armada. Silenciats, abandonats, i ara, per fi, rescatats per a la memòria.