La plaça de tots els canvis

El 1962, sota el mandat de l’alcalde Adolfo Rincón de Arellano, es decretava l’enderrocament de la plataforma arquitectonicoornamental que l’arquitecte municipal Javier Goerlich havia erigit en el centre de la ciutat, en aquell moment plaça d’Emilio Castelar, ena la dècada dels anys trenta. Aquesta data d’inici de les obres de destrucció d’un dels símbols urbanístics més populars de la ciutat de València assenyala el punt i final del llibre La plaza del Ayuntamiento, 1890-1962, que el col·leccionista i historiador de la fotografia, José Huguet, ha confegit sobre la història i vicissituds d’aquest espai referencial de la ciutat, a cavall dels segles xix i xx.

Amb l’ajut del document gràfic, la monografia recupera per a la memòria col·lectiva una part fonamental de la crònica urbana i social de la ciutat. Escenari de transformacions arquitectòniques, d’episodis històrics assenyalats pels canvis onomàstics, la plaça de l’Ajuntament serà el gran baròmetre social i estètic que marcarà l’evolució d’una ciutat que s’obri a la modernitat del segle xx. Un fragment de la cartografia urbana que es convertirà en l’espai més cosmopolita d’una ciutat que viu un procés d’expansió i fixa les seues noves icones, la moderna metròpoli que impulsen els nous poders econòmics i polítics que aterren en el centre de la ciutat. Les flamants i opulentes arquitectures que s’eleven al llarg d’aquests anys rivalitzen en monumentalitat en cada cantó de la nova plaça com a símbols del nou estatus.

Investigador i col·leccionista de la imatge, José Huguet ha dedicat una bona part de la seua vida a la difusió de la història gràfica de València. “El llibre –diu Huguet– continua el treball d’investigació de monografies anteriors sobre diferents espais, moments i aspectes de la història de la ciutat”. “La plaça de l’Ajuntament, més enllà de les celebracions festives, per a una gran part dels valencians continua sent una gran desconeguda”, comenta Huguet. Sobre la construcció del futur nou centre municipal assenyala: “Allò que resulta més significatiu és que tota la transformació té l’origen a partir dels solars existents que ha deixat l’antic convent de Sant Francesc, que havia estat enderrocat el 1891, i sense els quals no hauria pogut fer-se la reforma urbanística”, assenyala Huguet.

El llibre ofereix, a més, una mostra dels diferents llenguatges arquitectònics de l’època

Les imatges d’una València nevada al mes de gener del 1885 a càrrec del fotògraf Antonio García obrin la part gràfica del llibre. La plaça de Sant Francesc, un dels espais que, amb el barri dels Pescadors, acabarà desapareixent a causa de les futures reformes higienistes, ofereix l’aspecte d’una il·lustració treta d’un conte de Nadal. Un paisatge familiar que d’ací a unes dècades passarà a formar part de l’àlbum de records dels habitants de la ciutat, igual que molts dels personatges pintorescos que troben en aquest passeig el millor escenari per a captar les mirades dels vianants que circulen per una Baixada de San Francesc que sembla diferent a cada hora del dia.

Període de transformacions urbanes marcat per les convulsions socials i els avenços tècnics, és el moment en què la ciutat dóna la benvinguda als nous i grans mitjans de comunicació de massa, com els primers cinematògrafs que conviuen amb cafés, music-halls com el Folies Bergeres o la tradicional Fira de Nadal. La ciutat fixa alguns dels edificis que assenyalen el seu estatus municipal com la façana de l’Ajuntament (Carlos Carbonell i Francisco Mora, 1906), el Palau de Correus i Telègrafs (Miguel Navarro, 1915-1922), El Palau del “Telèfon automàtic” o Central de Telefónica (Ignacio de Cárdenas i Santiago Esteban, 1928) o el nou edifici de l’Ateneu Mercantil, que es construeix durant la guerra civil i no s’acaba fins l’any 1953.

El llibre ofereix, a més, una mostra dels diferents llenguatges arquitectònics de l’època que aniran sumant-se al perfil de la placa: classicisme d’estil francés, els diferents revivals com el neogòtic, neomudèjar i barroc, l’arquitectura racionalista i de línies art déco dels anys vint fins a la construcció dels anys seixanta projectada en l’anomenat Edifici Eurotodo que irromp amb violència en el seu horitzó estètic.