Per a què serveix el periodisme?

Fa uns dies em va arribar l’anunci d’un col·loqui titulat Per a què serveix el periodisme?. La pregunta em va sobtar, per provocadora i, alhora, totalment pertinent. Aquests darrers anys ens hem acostumat a un periodisme massa dòcil amb el poder, si no marcadament abjecte i col·laboracionista. Les televisions autonòmiques, amb els esperpents de Canal 9 i Telemadrid, són la punta de llança d’un periodisme mesquí, que ha tingut sobre el seu poble unes conseqüències nefastes, de les quals algun dia s’haurien de reclamar responsabilitats als seus directius. Però també els mitjans de premsa escrita de referència han estat massa previsibles, i malgrat haver mantingut uns quants un cert nivell d’exigència, la crisi de confiança els ha afectat fortament. Ras i curt, durant els darrers anys els periodistes han perdut credibilitat, i els que d’alguna manera han lluitat per mantindre la independència i el rigor s’han vist a poc a poc arraconats i destituïts (els exemples són abundants, des d’Ana Pastor fins a Mònica Terribas, o fins i tot el mateix Iñaki Gabilondo). Ni al PSOE ni molt menys al PP els interessa un periodisme independent i crític, conduït amb professionalitat. Tampoc a CiU, que des de la seua arribada al poder està esmicolant tant com pot TV3 i la indústria cultural del seu país. No és estrany que els periodistes tinguen mala percepció social: en massa ocasions és notori que són la veu de l’amo, i això sempre es paga. Altres vegades els mitjans, ofegats per la crisi econòmica, confien els seus continguts a periodistes sense la preparació necessària, a becaris i freelances, que mal paguen (si és que els paguen) i que fan el que bonament poden. Per això, el programa Salvados dedicat a les víctimes del metro de València va deixar en evidència la crisi sistèmica de la premsa: Jordi Évole, amb la seua naturalitat i perspicàcia, va anar desvelant a poc a poc una realitat macabra i terrorífica, que la resta de mitjans tradicionals no havia aconseguit deixar de manifest d’una manera tan colpidora i mediàtica. Tot allò que es va anar descobrint se sabia, o s’intuïa, però potser ningú no ho havia exposat de manera tan clara i transparent. La premsa escrita (principalment Levante-EMV i El País, com ens recorda Josep Torrent) havia informat puntualment durant aquests quasi set anys, i Salvados, amb el poderós catalitzador de Jordi Évole, va seguir la senda de tot allò ja publicat, i va donar veu i protagonisme als personatges principals. Comptat i debatut, si em preguntaren ara per a què serveix el periodisme potser diria que per a dur a terme programes com el de Salvados. Però sense els uns i els altres no haguera estat possible. Gràcies a tots ells ha quedat per a la posteritat un testimoni documental d’una duresa extrema, que retrata millor que res una època passada d’excessos i disbauxes. Així com també ha quedat de manifest urbi et orbe la mala índole de la nostra classe política, que pot suportar el descrèdit d’algú tan qüestionat com el senyor Cotino: ara tothom sap que els valencians tenim una mena d’Al Capone de president de les Corts.