ARQUITECTURACrítica
i

Gestos desesperats

L`edifici del Col·legi d'Economistes no resol l'extrem nord de Gal·la Placídia

Esbós de la Morgan Library de Nova York, en què sembla inspirar-se la seu del Col·legi d'Economistes
Esbós de la Morgan Library de Nova York, en què sembla inspirar-se la seu del Col·legi d'Economistes

Difícil ho tindrà el Col·legi d'Economistes de la plaça Gal·la Placídia perquè la seva activitat, especialment a la nit, que és quan la podrem veure a través dels vidres, substitueixi el record dels cavallitos del Caspolino. Fa dues setmanes els parlava de dues cantonades, i de la dificultat que té aquesta part dels edificis per resoldre-la adequadament, i ara tornem a un cas semblant. He de reconèixer que he mirat sempre amb curiositat aquest solar i, des que van enderrocar les atraccions Caspolino, he pensat si l'edifici que construirien estaria a l'altura del lloc.

I aquest lloc és la demostració palpable que el solar és, en bona part, el projecte. Gal·la Placídia sembla una plaça inofensiva, però la presència de l'edifici Autopistes, del d'oficines de la cantonada amb la travessera de Gràcia -amb les dues façanes en cantonada de lames verticals- i de l'antic edifici ocupat per l'acadèmia d'idiomes Berlitz, al final nord de la perspectiva, la fan (la feien), un lloc idoni per a l'exercici de la imaginació arquitectònica.

En el nou edifici sembla haver-hi una discordança entre l'aspecte exterior, els materials emprats i l'exactitud que els components de la façana transmeten, amb la construcció de l'estructura i els sistemes generals. Encara són visibles alguns dels elements estructurals de la planta baixa, els quals deixen veure una execució i una concepció poc atenta; podríem dir que sembla feta de qualsevol manera, utilitzant una expressió col·loquial. És una bona traducció del que succeeix amb la indústria de la construcció al nostre país. Només cal passar per davant de qualsevol obra per adonar-se que el que ha estat tradicionalment un dels motors econòmics d'aquest país recolza sobre una manera de fer que frega el nyap.

I mentre la tecnologia de les façanes de vidre, dels murs cortina -com se'ls coneix en el món de l'arquitectura-, ha avançat impecablement, el conjunt de la construcció no ho ha fet al mateix ritme, cosa que expressa un divorci entre el taller i l'obra, entre el muntatge i la construcció, entre el tornavís i la paleta.

La superfície de construcció s'ampia amb malabarismes estructurals

Aquí l'estructura és menys rigorosa que la façana de vidre i expressa les dificultats de voler fer un edifici regular en un solar irregular, de manera que s'ha de recórrer a una solució estructural que resta puresa a la cantonada. És evident que aquests malabarismes estructurals tenen l'objectiu d'ampliar la superfície de l'edifici, literalment fora dels seus límits, i en veure-ho no podem deixar de pensar que els solars petits amb grans ambicions donen lloc a gestos desesperats. La composició, però, amaga en certa mesura aquest problema. Una composició que utilitza una combinació de recursos, entre els quals destaca la invenció de diversos volums que donen la impressió d'un conjunt més que d'un sol edifici, tot plegat ajudat per un mur de vidre que confon expressament el nombre de plantes buscant una harmonia amb l'elegant format vertical de les plaques de vidre.

La proposta de l'edifici recorda una versió extravertida de l'ampliació de la Morgan Library de Nova York, una construcció amb un embolcall de proporcions elegants que acaba unint els diferents cossos d'aquesta institució i que actua com un aglomerant de tot el conjunt. Aquesta relativa semblança, que ja es deixa sentir en els dibuixos preliminars, ens fa pensar en el que aquest edifici no explora, i que és la possibilitat d'haver actuat com a aglomerant de l'extrem nord de la plaça.

En canvi, fa la impressió de voler reafirmar la seva independència volumètrica, estirant fins a gairebé la impostura el voladís sobre la Via Augusta, donant lloc a una façana que, si no és cega, sembla muda, i introduint-se pel costat dret a l'interior d'illa, en lloc de formar un racó urbà.

La situació de l'edifici recorda molt la de la casa Fuster, al final dels jardinets del passeig de Gràcia, que resol cantonada i racó amb un únic bonic gest, però el resultat no és el mateix. Tot plegat és una mostra de la dificultat que l'arquitectura moderna sembla tenir per actuar amb naturalitat a la ciutat.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50