Vers dissuasiu

Els Jocs Florals que van sorgir al segle XIV volien revifar la tradició poètica dels trobadors, que s’havia exhaurit feia dècades. Els Jocs Florals de la Renaixença van contribuir a recuperar el prestigi del català com a llengua literària, i van donar a autors com Verdaguer i Carner els primers reconeixements de la seva carrera. Després de la guerra, els que es van celebrar a l’exili o en la clandestinitat tenien sobretot un sentit d’afirmació comunitària.

El 1978, l’Ajuntament de Barcelona en va reprendre oficialment l’organització, amb un ressò escàs comparat amb altres festes literàries que hi ha a la ciutat, i des del 2006 s’hi concedeix solament “un únic guardó sense finalistes”, amb què es pot dir que no és sinó un concurs de poesia com tants altres i, encara, des del 2011, emmarcat en els actes de Barcelona Poesia, festival internacional de poesia que, com a esdeveniment cívic, vindria a ser el veritable successor dels Jocs Florals, encara que el seu esperit cosmopolita el priva de la càrrega patriòtica que tenien els jocs. Amb una remuneració de 10.000 euros, ¿compleix almenys la finalitat habitualment esgrimida d’incentivar el conreu de la poesia? L’elenc dels últims anys no és gaire engrescador, i hi ha casos que poden tenir efectes més aviat dissuasius. Sembla que, en el segle XXI, hom floreja poetes amb una trajectòria consolidada i una aposta decidida per la inintel·ligibilitat, com si es tractés de portar la poesia d’una situació minoritària cap a l’extinció irreversible.

Costa imaginar què ens depararà l’edició d’enguany si el 2012 hem arribat fins a Carles Hac Mor (Lleida, 1940; “Hac” ve de la inicial d’Hernández), responsable d’una copiosa producció més aviat lúdica, sobretot antiliterària, d’arrel dadaista i amb un toc populatxer, o sigui perfectament instal·lada en l’ortodòxia cultural vigent —avui dia, el que és subversiu és fer un sonet—. S’autoqualifica d’“infrapoeta”, judici en què és fàcil coincidir, i en el discurs d’acceptació del premi figura el seu lema, ja formulat en altres llocs: “El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca per tal de qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra”. Qüestionar, per a ell, en el cas d’aquest llibre, significa escriure el primer que li passa pel cap —no pel subsconscient, que això seria escriptura automàtica, i més aviat són acudits automàtics—, mirant que el relat no tingui cap argument i, sobretot, a còpia de paradoxes i fets insòlits, que no en puguem treure cap conclusió lògica. El resultat són 197 textos —s’agraeix el detall d’encabir-ne dos per plana—, en prosa retallada, que s’obliden un cop llegits. La gratuïtat del presumpte dietari va de la mà amb l’absència de tota seducció verbal. Ben bé el contrari del que prescriu Horaci: això ni instrueix ni delecta.

¿Ha demostrat alguna cosa l’autor, però? ¿Hi ha alguna teoria convincent sobre la paraula poètica de la qual aquests textos serien la il·lustració? Si el que vol demostrar és el seu rebuig de qualsevol ús convencional del llenguatge, o que no val la pena intentar dir res, o que en definitiva no hi ha res a dir, certament ho ha fet, i com afirma en un moment de lucidesa, “de pràctica significant hem anat passant a la no-pràctica insignificant”. Però la hipòtesi que diem més coses quan no volem dir res que quan sí que volem dir-ne, en general no és veritat, ni tan sols en el cas, sens dubte extrem, de Carles Hac Mor.

En el lliurament del premi, el batlle de Barcelona el va encoratjar i li va agrair que “ens serveixi de font d'inspiració”; són paraules d’aquelles que es diuen sense pensar, o bé és que Xavier Trias té un do sarcàstic que no va saber contenir.