Pro i contra Wagner

L’editorial Acantilado publica, des de fa uns quants anys, llibres de temàtica musical que, en certa manera, han vingut a omplir el buit deixat per editorials que, temps enrere, n’havien publicat un munt, com ara Taurus i Alianza. El catàleg de l’editorial barcelonina inclou, en aquests moments, dos llibres excel·lents de Wilhelm Furtwängler —un dels més grans directors del segle XX, al costat de Celibidache—; ¿Qué es la música?, de Carl Dahlhaus; El triunfo de la música, de Tim Blanning, i, per damunt de tots ells, el Diccionario de música, mitología, magia y religión, de Ramón Andrés.

Si considerem aquest darrer el millor llibre del “catàleg musical” d’Acantilado és perquè Andrés, home de gran cultura i moltes hores d’estudi manllevades possiblement al son, té una visió cultural del fet musical com tenen molts pocs amants de la música i gairebé cap musicòleg, llinatge que només està pendent del cromatisme, la instrumentació, l’orquestració i la quinta disminuïda. Aquest no és el cas, per cert, del llibre que aconsellem avui, de Bryan Magee, Aspectos de Wagner, a la mateixa editorial (Barcelona, 2013).

És veritat que Magee, com tots els amants de Wagner, té una tirada quasi irreprimible a justificar nebulosament l’antisemitisme del músic, com té una cura especial a distingir allò que sigui l’obra musical de Wagner —diu que és la més gran que mai s’ha compost, però accepta que Mozart i Beethoven seuen al costat seu—, de l’ús que va fer-ne el nacionalsocialisme al segle XX, de bracet, no s’ha d’oblidar, dels descendents del compositor, en especial de Cosima Liszt, segona dona de Wagner, de Winifred, la seva nora, i d’uns quants dels seus néts.

A Magee només li falta un punt de no res per ser capaç de parlar francament d’aquestes coses, posar-les al lloc que toca i, sobretot, situar-les en la història de la cultura i de la civilització alemanyes del segle XIX. Llavors, per molt que un es deleixi per la música wagneriana, seríem capaços de fer-nos un quadre molt eloqüent de tot el que va succeir al segle XX, a Alemanya, sobre la base de tot el que s’havia dit i s’havia musicat al segle XIX (i aquí jo hi inclouria, igualment, determinats cors de caçadors de Schubert, que s’anticipen, com els cors de Weber del Freischütz, a les cançons que cantaven, plens d’urc i galania, les joventuts hitlerianes: vegeu el film Cabaret). No passa res: l’important, en la història de la cultura, és acceptar que qualsevol fet que s’hi produeix té connexions amb tota la resta de les sèries culturals i ideològiques que el precedeixen, l’envolten i el segueixen. Quan Magee afirma (pàg. 56) que les òperes de Wagner no tenen res a veure amb els joves aris rossos i ben plantats, un no pot deixar de pensar en Siegfried, figura llegendària de Wagner que dóna nom a una de les òperes més emblemàtiques del compositor pel que fa a la qüestió en què he entrat, tan espinosa.

Hem d’estar plenament d’acord, això sí, amb aquesta afirmació de Magee: “Molta gent arriba a jutjar Wagner per les seves idees i, quan hi troba mancances, dictamina que la seva obra és deficient”. El fet és que l’obra de Wagner és diàfana des de tots els punts de vista, fins i tot des del punt de vista ideològic i polític: va restaurar una mitologia del temps dels Nibelungs i dels edes nòrdics per donar ales, o satisfer, un públic delerós d’afirmacions patriòtiques contundents, salvadores i regeneradores, sempre a l’ombra de la teoria política del nacionalisme alemany des dels temps romàntics: de Herder i també, ai!, de Gobineau, l’autor del llibre sobre La desigualtat de les races humanes. Però el llibre de Magee és bo justament per aquesta circumstància: encara que els temes més vidriosos només s’hi esbossen, hi són. De manera que, encara que l’autor, obnubilat, no entri a fons en certes qüestions —ens diu que una música tan sublim “elimina la facultat crítica”—, ho deixa tot a lloc perquè el lector faci allò que hem dit en començar: situar Wagner, la seva mitologia i la seva mistificació en un paisatge crític, complex, dialèctic, que sempre farà planar una ombra feixuga damunt una música que a uns els eleva, a d’altres els esborrona.