Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
NARCÍS-JORDI ARAGÓ Periodista i escriptor

“Els partits ofeguen la democràcia”

“Gent com Espriu, Serrahima i Lluch buscaven tribunes que no trobaven als diaris”

Narcís-Jordi Aragó, que acaba de publicar Periodistes sota sospita, al costat del riu Onyar.  Ampliar foto
Narcís-Jordi Aragó, que acaba de publicar Periodistes sota sospita, al costat del riu Onyar.

Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932) es va aventurar a resistir la censura del franquisme des d’una revista de comarques escrita en un local del barri vell de Girona. Presència va ser la primera que va publicar una entrevista amb el president Josep Tarradellas, que s’havia subscrit al setmanari des de l’exili a través d’un pseudònim. Aragó ha elaborat una crònica d’aquest periodisme de resistència, el primer en català, que exigia lluitar cada setmana amb les traves imposades pel règim, ja fos des de l’estricta censura o per l’aplicació de l’anomenada llei Fraga, “més permissiva però plena de trampes”. Va ser un temps de denúncies, expedients i sancions, però també d’il·lusió i conquestes. Periodisme sota sospita abasta el període comprès entre 1952 i 1977, quan la democràcia va començar a fer innecessària una publicació com aquella, plena de metàfores i llenguatge entre línies. Aragó, Creu de Sant Jordi el 2002, repassa aquesta etapa des del seu pis de Girona, amb vistes al riu Onyar.

Pregunta. Per què ha escrit aquest llibre?

Resposta. Per explicar als joves com actuava la dictadura contra la llibertat d’expressió i les dificultats amb les quals ens trobàvem per exercir-la. És la meva història personal sobre la censura.

P. Com actuava la censura?

R. Era molt bèstia, però no comportava riscos per al periodista. Si no publicaven una nota, doncs mala sort. Encara que per a la societat era pitjor, és clar. La llei Fraga, però, tenia trampa. El primer article deia que hi havia llibertat, mentre que el segon posava les condicions.

Centralisme barceloní

Narcís-Jordi Aragó també va ser corresponsal a Girona per al diari Tele/eXpres. “Era un diari diferent de la resta, progressista, que recollia les informacions que no publicaven els altres. El dirigia Ibáñez Escofet, persona d’idees molt obertes. Vázquez Montalbán també hi escrivia, amb pseudònim. Avui, cada vegada costa més que es publiqui informació de comarques. Quan jo era corresponsal, el diari portava tots els dies dues pàgines de comarques. El centralisme de Barcelona ha anat absorbint aquesta informació”.

Aragó, que prové d’una família de periodistes (és besnét, nét i nebot de periodistes), li augura a la professió un futur allunyat de la immediatesa en què, opina, vivim immersos, i que ens impedeix pensar amb profunditat. “Ara tothom pot ser periodista, encara que ho facin sense ofici i sense experiència. Per això, cada vegada és més difícil ser el primer a publicar una notícia determinada, perquè sempre ho ha dit algú en algun lloc. Crec que en el futur el periodisme es basarà més en l’opinió i l’anàlisi”.

P. Quines condicions?

R. Parlava del respecte a la veritat, de la crítica deguda. I això què era? Aquí cabia tot. El que provocava aquesta llei era que el periodista es convertís en el seu propi censor.

P. Quin era el seu paper com a director?

“El règim t’obligava a ser censor dels teus propis companys”

R. Cada dijous tocava portar la revista, a les vuit del matí, als censors. Allà et quedaves esperant fins a la una o quarts de dues, que et segellessin el número. Era una espera tensa.

P. Què passava llavors?

R. Els censors se la llegien i, si no ho veien clar, es posaven en contacte amb Madrid. De vegades avisaven que et segrestaven el número. Alguns et demanaven com un favor personal que retiressis algun article, i tu acceptaves o no segons el que pensaves i segons la capacitat negociadora que tinguessis. Altres vegades et deien, un cop publicat, que havies incomplert la llei, però els problemes queien sobre el director, no sobre el periodista. El director es convertia en el censor dels seus propis companys, la qual cosa era molt antipàtica.

P. No sempre se’n sortien. Van estar suspesos durant dos anys i mig.

R. La revista molestava, és evident, a Madrid i al governador civil d’aquí, que era una persona molt hàbil. Victorino Anguera, que era inspector de treball, va pensar que havia d’anar en contra nostre, i ens va enviar una inspecció. Érem amateurs, ningú no cobrava. Ens van demanar nòmines, plantilles, cotitzacions, i és clar, no en teníem. Així que, en lloc de posar-nos una sanció administrativa, el Consell de Ministres va dictaminar que no podíem continuar i ens van esborrar del registre oficial d’empreses. Tot sense parlar de política.

P. Com va acabar la cosa?

R. Vam presentar un recurs davant del Tribunal Suprem, també en termes estrictament laborals. I curiosament, en plena dictadura, el tribunal va ser independent. Va dictaminar que la sanció era desproporcionada i va anul·lar l’acord del Consell de Ministres. Tot plegat va durar dos anys i mig.

P. La revista acollia ideologies diverses i va comptar amb multitud de col·laboradors.

R. Totes. Per mi ha estat una lliçó històrica. Fins el 1977 o una mica abans, hi publicava gent de totes les ideologies. Tots estàvem units per una causa comuna: l’oposició a Franco, la defensa de la democràcia, la llibertat i el catalanisme. A mesura que van anar apareixent els partits polítics i la gent es va anar posicionant, es van començar a generar suspicàcies i van néixer les esquerdes en el consell de redacció. Els partits són màquines fèrries que ofeguen la democràcia més oberta i participativa i dificulten l’assoliment de causes comunes. Això ho vaig veure a Presència i és el mateix que passa ara amb la sobirania de Catalunya, un ideal comú que els partits frenen pels seus propis interessos.

P. A Presència va col·laborar molta gent d’àmbits molt diversos.

R. Sí. Ho van fer intel·lectuals com ara Salvador Espriu o Maurici Serrahima, i polítics, com Ernest Lluch. Buscaven tribunes que no trobaven en els diaris, que estaven encara més condicionats que nosaltres. Presència, com que era una revista elaborada en un lloc petit, tenia més capacitat per dir certes coses. Amb les revistes petites que tenien un àmbit de difusió limitat eren una mica més tolerants. I encara que els llegís menys gent, ells el que volien era poder dir coses.

P. Quin tiratge tenia?

R. En els millors moments publicàvem uns 3.000 exemplars.

P. La revista va començar en castellà.

R. Sí, però a poc a poc vam anar introduint articles en català, tret dels crèdits i la portada, que anaven en castellà. Els articles en català els ficàvem a dins, i com que la llei de premsa no regulava els idiomes, curiosament, vam anar augmentant fins que al final tota la revista era en català.