Baionetes contra gumies

Ara! Visca la Reina! A la baioneta! A ells!” Així va llançar, entre cornetes i tambors, els 32 batallons d’infanteria de l’Exèrcit d’Àfrica —els de Lleó i de Savoia, els d’Alba de Tormes, els de la Princesa i els de Còrdova, uns 15.000 homes—, el seu general en cap Leopoldo O’Donnell, comte de Lucena i president del Govern, aquell 4 de febrer de 1860, en la sagnant batalla de Tetuan, tatxan!

“Quina embriaguesa! Quin vertigen! Quina bogeria! (...) Trenta mil espingardes ens apuntaven al cor!”, relata en el seu Diario de un testigo de la guerra de África el corresponsal de guerra avant la lettre Pedro Antonio d’Alarcón. Déu n’hi do com va posar la gent aquella campanya!, culminada en una sèrie de batalles que encara avui ressonen en la nostra guia de carrers. Per una vegada —i sense que serveixi de precedent— les coses van anar bé per a les armes espanyoles.

I amb els 500 Voluntaris Catalans en primera línia en els moments decisius, per sol·licitud pròpia. Se’ls va col·locar des del seu desembarcament, el dia abans de la batalla de Tetuan, sota el comandament directe del seu paisà, el general Prim, comte de Reus, que els va incorporar al seu cos d’exèrcit i els va arengar, empunyant el sabre, des d’un cavall blanc capturat a un cap enemic. “Penseu en la terra que us ha equipat i manat a aquesta campanya, penseu que representeu aquí l’honor i la glòria de Catalunya. (...) Un sol de vosaltres que sigui covard llaurarà la desgràcia i la minva de Catalunya. Jo no ho espero”.

Així que allà hi eren els Voluntaris Catalans, impetuosos contra els parapets del campament moro que defensava Tetuan. Prim (valentíssim tota la campanya fins a la insensatesa, heroi icònic de tot allò), es va posar al capdavant i els va arengar de nou. Ho recull Alarcón: “Endavant, catalans! —crida’ls en la seva llengua—. Recordeu què m’heu promès!”. El mateix Prim entra al campament de l’emir Mulay Abbas. Els moros s’espanten, reculen. “Un de més agosarat arriba amb la gumia (el punyal corb) a donar mort al nostre gallard general. Ell es converteix en soldat: branda el seu corb acer i cau als seus peus l’insolent moro”.

L’èpica que batega en el quadre de Fortuny, encara que ja havia decaigut una mica quan el va pintar —tres anys després dels fets—, reflecteix l’esperit de la campanya, que va desencadenar un entusiasme general, una onada de nacionalisme espanyol supercalifragilístic, i que visquin els Lanceros de Villaviciosa, el caporal Mur, el brigadier Sugrañes i les motxilles de la Divisió de Prim! La veritat és que les coses es van fer bé i van sortir estupendament per a Espanya, glòria inclosa (Castillejos, Tetuan, Wad-Ras). Que diferent de la guerra posterior, 50 anys després, contra Abd el-Krim, que va conduir al desastre d’Annual, la matança del Barranc del Llop i la depressió nacional!

La campanya de 1859-1860 al Marroc va ser un èxit (si se’n pot dir així d’una cosa que va costar deu mil morts), però va començar amb xuleria i traïció. El govern d’O’Donnell va trobar una excusa indigna per desencadenar una guerra molt oportuna a fi d’entretenir els militars, animar l’opinió pública i, de passada, recuperar la glòria colonial (“gallejar una miqueta”, deia Pérez Galdós). Aprofitant l’agonia i successió del sultà del Marroc i un absurd episodi de destrucció per membres de les cabiles (tribus) d’una fita de pedra al costat de Ceuta que duia gravat l’escut espanyol, el govern es va fer l’ofès en un grau total —“l’honra de la pàtria tacada”—, va demanar reparacions que no podien ser complertes (entre elles penjar els culpables) i va declarar la guerra. El nou sultà, Mohamed IV, no era res de l’altre món: com a comandant dels exèrcits marroquins l’havien derrotat els francesos a Isly i, per a la seva vergonya, el seu pare li va prohibir pujar a cavall durant tres anys.

El pla espanyol era conquerir una plaça emblemàtica marroquina. Es va triar Tetuan. Les tropes van sortir de Ceuta i es van dirigir cap allà, a 40 complicats quilòmetres, batallant pel camí. Sempre amb èxit (excepte en la lamentable —per a ells— esbojarrada càrrega dels hússars de la Princesa, de bonica pellissa blanca i guerrera blau cel). El secret? A part d’una bona planificació i conducció de les operacions, i una intendència que va funcionar, en bona mesura van ser les baionetes. Els guerrers marroquins —encara que sembla que van tenir assessorament britànic— no estaven en disposició, i així es va veure un cop i un altre, de frenar les càrregues ordenades de la infanteria espanyola (vegeu Una guerra olvidada de Salvador Ventura, Inédita, 2007). La cavalleria era molt superior també. Els genets moros es limitaven a disparar les espingardes i no dominaven les maniobres ni l’ús del sabre com la cavalleria espanyola. La desproporció en l’ús de l’artilleria va ser una altra carta en contra dels locals, que tampoc van saber com trencar els quadres espanyols.