Tetuan: ‘making-of’ d’una batalla

Controvertida i poc ortodoxa d’acord amb les estructures del gènere bèl·lic, La batalla de Tetuan o Expugnació del campament marroquí per les tropes espanyoles el 4 de febrer de 1860, de Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838 - Roma, 1874), és una obra inacabada, que va provocar més d’un mal de cap al seu autor, que va ser incapaç de resoldre l’encàrrec, i finalment va ser la història d’un fracàs. 150 anys després de la seva execució, el quadre s’ha convertit en part de l’imaginari col·lectiu i segueix atraient l’espectador amb una estranya fascinació. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), coincidint amb el 175è aniversari del naixement del pintor, exposa aquesta enorme obra (9,72 per 3 metres) i bona part dels prop de 200 esbossos preparatoris que la van fer possible. La batalla de Tetuan de Fortuny. De la trinxera al museu és un homenatge a l’obra, al pintor —considerat el millor artista català del segle XIX— i a tothom que la va fer possible.

La vida li va canviar al jove pintor de 22 anys el 1860, quan va acceptar l’encàrrec de decorar amb una sèrie d’obres pictòriques les parets del Saló de Sessions del Palau de la Diputació de Barcelona. Fortuny va descobrir al Marroc un món ple de color i personatges exòtics que el van dur a abandonar les tècniques de taller que havia practicat fins aleshores, i que des d’aquell moment van tenyir la seva pintura d’orientalisme.

El tema de l’encàrrec eren les gestes èpiques de l’exèrcit espanyol al nord d’Àfrica. La Diputació de Barcelona, a proposta de Milà i Fontanals, va decidir enviar a l’escenari un artista perquè documentés els fets del general Joan Prim i el seu batalló de voluntaris que la mateixa Diputació havia sufragat. L’home triat va ser Marià Fortuny, pensionat des de feia dos anys per la institució a Roma, i que ja havia demostrat la seva capacitat per treballar a partir del natural. L’encàrrec, rebut el 10 de gener de 1860, comportava viatjar a l’escenari de la guerra per fer quatre quadres de gran format i sis de mitjans que reflectissin els fets bèl·lics. El preu es va fixar en 40.000 reals, a banda de 2.000 més al mes mentre estigués a l’Àfrica.

Els intranscendents atacs berbers a les fortificacions de Ceuta van ser aprofitats pel govern de la Unió Liberal del general Leopoldo O’Donnell per iniciar les hostilitats contra el govern marroquí. Una operació d’imatge que va tenir poca repercussió en les fonts àrabs, “de fet, per a ells la batalla no va existir”, assegura Jordi A. Carbonell, professor de la Universitat Rovira i Virgili i comissari de l’exposició amb Francesc Quílez, conservador en cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC. “El que s’intentava era crear una cortina de fum dels problemes interns”, asseguren. El fervor que van encoratjar les cròniques periodístiques sobre el conflicte va portar a molts a allistar-se voluntaris, com els 500 homes d’un batalló català que va marxar al capdavant, dirigit per Prim.

La guerra al nord d’Àfrica va ser el primer conflicte que va tenir una autèntica cobertura periodística, gràfica i fotogràfica. En aquest context, com va fer Frederic Hardman, per a The Times, que ja havia estat a Crimea, o el corresponsal de Le Monde Illustré de París, Charles Yriarte, o el fotògraf Enrique Facio (del qual es poden veure a l’exposició una dotzena d’albúmines conservades per Patrimoni Nacional que no s’han vist mai), Fortuny arriba al continent africà disposat a deixar constància del poder de l’Estat espanyol.

Durant la seva estada de tres mesos el 1860, Fortuny va fer gairebé 200 dibuixos preparatoris a llapis i nombroses aquarel·les, que constitueixen una crònica en elles mateixes. La seva primera tenda de campanya, el paisatge, racons de la ciutat, l’arquitectura, escenes de carrer, les indumentàries de jueus i musulmans, però també la vida al campament, la guerra, les entrevistes de pau, uniformes, les migdiades dels soldats, els seus cavalls i els dromedaris o l’únic porc de la ciutat que van portar els espanyols, i un llarg etcètera, són objecte del seu treball. La majoria són dibuixos esquemàtics.

Però l’aventura africana del pintor va començar malament. Quan va arribar a Tetuan, el 12 de febrer, feia sis dies que les tropes espanyoles havien entrat a la ciutat, de manera que no va poder viure la batalla que va acabar pintant en el quadre. Fortuny sí que va assistir a les negociacions de pau el febrer de 1860, on va tenir l’oportunitat de veure l’enemic de prop, fins i tot el príncep Mulay Abbas, líder de l’exèrcit marroquí, quan es va entrevistar amb O’Donnell. Durant la trobada realitza el dibuix d’un rifeny mort a terra que va incorporar en el quadre final.

Però les negociacions de pau no van acabar bé, el conflicte va augmentar, i va passar a ser la ciutat de Tànger el nou objectiu de les tropes espanyoles.

Al març s’ocupa la ciutat de Samsa, on Fortuny presencia per primera vegada, encara que en un segon pla, un veritable enfrontament cos a cos, i després la batalla de Wad-Ras —“on va sentir la baioneta passar a prop”, segons Carbonell—, que va determinar la guerra. Fortuny dibuixa el moviment de les tropes i els durs enfrontaments, sobretot els protagonitzats pel batalló català, que van lluitar “com tigres”, segons paraules del mateix Prim, en protegir l’exèrcit de les envestides dels genets marroquins. Dels 257 soldats que van entrar en combat, 118, entre ells set oficials, van morir. “Brava gent és la de la meva terra”, va dir Prim en una carta.

Fortuny, pels dibuixos conservats, en què reflecteix la força de la lluita cos a cos, ho va viure des d’un lloc elevat, a prop del pont del Bu-Sfiha. El MNAC ha reunit tots els dibuixos preparatoris del quadre sobre Wad-Ras i l’esbós que s’exposa a les sales del Prado d’aquesta batalla. Després de l’ofensiva es va viure una segona trobada per negociar la pau entre O’Donnell i Mulay Abbas que va acabar en un armistici i que Fortuny va aprofitar per prendre més apunts de l’enemic.

El abril de 1860 el pintor torna a Espanya carregat de vestits i objectes curiosos que van acabar al seu estudi de Roma, “després de ser requisats per la duana italiana durant un temps”. Abans els diputats de Barcelona li paguen un viatge a París per “inspirar-se” veient un quadre sobre la conquesta d’Algèria realitzat per Horace Vernet. Una pintura de dimensions espectaculars: 21,39 metres de llarg per 4,89 d’alçada. I que segur que va influir en ell, encara que no com s’esperava.

Segons Charles Baudelaire, Vernet era un militar que pintava. Però Fortuny no. La visió d’aquesta obra el va aclaparar tant que va acabar desmoralitzat, tal com expliquen els comissaris. Després del seu retorn a Roma, comença a pintar obres com L’Odalisca i Il Contino. El 1862 torna a viatjar a Tetuan i Tànger la infidel, durant tres mesos més, on aprofundeix en els escenaris de la guerra de manera relaxada i accentua el seu interès per l’orientalisme.

Al cap de tres anys, l’encàrrec inicial de la Diputació queda reduït a un sol quadre de grans dimensions i li donen una pròrroga de dos anys més de pensió. Fortuny treballa en la batalla —després de fer dos enormes esbossos entre 1861 i 1863—, entre abril i maig de 1863 i 1865. Però des del primer moment l’obra li causava problemes, “era una esclavitud”, va escriure Folch i Torres, de manera que el pintor la va començar a anomenar, despectivament, “el gran quadre”. Quan la pensió es va acabar, va abandonar la seva execució i es va centrar en altres obres, amb l’esperança d’acabar-la més endavant.

En realitat, en els últims anys Fortuny no havia afegit una sola pinzellada a l’enorme quadre, que havia quedat arraconat al seu estudi. Paradoxalment, això va fer augmentar la fama de la pintura: cada vegada que el seu taller apareixia reproduït en fotografies, es veia l’enorme batalla com un teló de fons.

Fortuny, enriquit per la resta de les seves produccions, com La Vicaria, que havia venut a molt bon preu, va tornar els diners de l’encàrrec, després d’al·legar motius de salut per no acabar-la. “Vanitós” i “ingrat” va ser el més tebi que li va dir des de la Diputació, que li va reclamar els 4.200 escuts invertits. El quadre es va quedar a Roma penjat al seu estudi, sense acabar. El 1875, després de morir el pintor, la Diputació el va comprar a la seva vídua per 50.000 pessetes i el va instal·lar al Saló de Sessions, tal com estava previst al principi, cosa que no deixa de ser paradoxal.

La compra no va estar exempta de polèmica, i en diaris com El Diluvio, La Publicidad i Ilustración, no van faltar les crítiques per la mala resolució de l’obra i la confusió d’alguna de les parts. Quílez recull en la publicació que acompanya l’exposició les diferents crítiques publicades, algunes de molt dures, com les que asseguraven que el quadre era un llenç “pretencioso y desatinado”, i fins i tot, el pitjor que li podien dir a Fortuny: una còpia del quadre de Vernet. Allà va quedar exposat fins que el 1919 el van traslladar al Museu de la Ciutadella, amb la col·laboració d’una brigada de bombers que el van portar en braços en posició horitzontal.

No va ser l’únic trasllat: es va exposar al Palau Nacional, va viatjar a Olot durant la guerra, va tornar a Montjuïc, després a Reus i al Saló del Tinell per a la famosa exposició de 1962, on es va enfrontar amb l’obra de Dalí. Va anar i venir diverses vegades a Montjuïc, fins al seu ingrés definitiu al MNAC el 2004 (després d’enderrocar una paret de l’antic arsenal per treure’l). Aquest any ha estat l’última vegada que ha vist la llum natural.

Segons Carbonell i Quílez, Fortuny, malgrat els infortunis del procés, va crear una interpretació innovadora del tema. La pintura descriu el dilatat escenari de la batalla en el mateix espai on va tenir lloc, i s’hi poden reconèixer accidents geogràfics, com ara el cap Taïfor o la badia i la desembocadura del riu Martil. El pintor va col·locar els personatges principals en la part central de la tela, formant un triangle: O’Donnell, serè, a la part central, dirigeix la batalla, seguit del seu escorta d’hússars “representat de forma clàssica”. Cap a l’esquerra, els Coluntaris Catalans dirigits per l’heroi de la batalla, el brigadier reusenc Victorià Sugrañes, que va morir en aquella jornada (havia arribat a la ciutat el dia abans), i a la dreta de l’espectador, l’heroi militar romàntic, el general Prim, que lluita, a tota brida i amb el sabre a la mà, contra un guerrer musulmà, una imatge esdevinguda tòpica i icònica del general. A partir d’aquesta figura se’n despleguen d’altres que narren la derrota: la població que fuig, presa del pànic, i el príncep marroquí i el seu exèrcit de genets. En realitat, Mulay Abbas va observar, impotent, des de dalt d’un turó com el seu exèrcit perdia el combat i la ciutat de Tetuan. Al marge superior esquerre s’identifica el campament dels marroquins, en què destaca la luxosa tenda del príncep, que va ser traslladada i exposada a Madrid com a botí de guerra.

Segons Carbonell, el quadre de Fortuny, a diferència d’altres historicistes que reflecteixen batalles i cauen en la retòrica muntant escenografies, és una obra “amb expressivitat i veracitat, amb fragments magistrals que apunten a les obres luministes de l’última etapa del pintor. És un quadre importantíssim perquè canvia el concepte de la pintura històrica. És molt transgressor i gens canònic, potser per això va ser criticat en primera instància”. Però malgrat que reprodueix amb fidelitat l’atmosfera diàfana del nord d’Àfrica, els especialistes remarquen que no és del tot real i que hi apareixen una sèrie d’elements imaginaris i estereotips. Per exemple, els voltants de Tetuan sempre estan verds, però Fortuny va optar per pintar un paisatge àrid i marró que al seu parer es corresponia amb la imatge europea del que era Àfrica.

Al costat de les 130 obres relacionades amb la pintura, el MNAC exposa dues espingardes que Prim va portar de la guerra, un sabre, els prismàtics, el ros (gorra) i la cartera de campanya del general. La visita conclou amb diverses obres que Salvador Dalí va adquirir de Fortuny, com ara El Tribunal de l’Alhambra, que ha cedit la seva fundació de Figueres. S’exhibeixen juntament amb la documentació sobre l’exposició del 1962 al Saló del Tinell —impagable el reportatge del No-Do— que va posar en diàleg l’obra de Fortuny i l’homònima de Dalí, i que van veure, a la Barcelona franquista d’aleshores, 40.000 persones.

Llegenda del “gran quadre”

1. General Leopoldo O'Donnell,cap de l'exèrcit espanyol i president del Consell de Ministres del govern de la Unió Liberal, dirigeix l'assalt juntament amb l'estat major i l'escorta d'hússars.

2. General Joan Prim, cap del segon cos de l'exèrcit espanyol, assalta el campament enemic per la tronera dels canons, empunyant el sabre.

3. Victorià Sugrañes, comandant dels Voluntaris Catalans. Va morir durant la batalla.

4. Mulay Abbas, cap de l'exèrcit marroquí, germà del sultà Mohamed IV, fuig al galop.

5. Grup de civils fugint, entre els quals destaca una família jueva.

6. Campament marroquí i tenda de Mulay Abbas, presa com a botí de guerra.

7. Riu Martil o Guad el Jelu.

8. Duana de Martil enmig de la badia del mateix nom.