Nom i cognoms

Escrache no acaba de trobar el mot en català. Hi ha qui empra formes descriptives, com ara: "assetjament públic", "pressió pública". Molts mitjans de comunicació han preferit "escarni", però té unes altres connotacions. La puresa prefereix "aüc". Aücar és allò que es fa per a assenyalar les faltes o per a avergonyir algú. Diccionari: fer aücs; perseguir a crits; insultar, escarnir a crits. Uns altres, directament, fan ús del mot escratxos.

Prou material per a iniciar debats filològics. Una altra manera de mirar el dit quan assenyala el cel, perquè la qüestió actual passa pel contingut de la paraula.

Una cosa és que vosté patisca a causa dels mercats. Què o qui és això dels mercats? Una altra cosa és que els causants o còmplices tinguen nom i cognoms. Que un dia troben el camí de casa a la faena no sembrat de roses, sinó de realitats ineludibles.

Durant l’existència del Tribunal de Orden Público, els advocats tenien accés als sumaris, que contenien també els atestats de la policia. Es podia demanar, llavors, la presència física dels funcionaris policials com a testimonis del judici. Poc importava (sempre gaudiren d’impunitat penal) aquest testimoni. Però suposava posar rostre, nom i cognoms a elements, per exemple, de la Brigada Político-Social, policia secreta i política del franquisme, que torturava a les comissaries o s’infiltrava entre la gent. A partir del judici la seua tasca esdevenia més difícil o, si més no, impossible, perquè ja eren coneguts per tothom. Un consol mínim per als qui havien d’enfrontar-se a tots els aparells de l’Estat. Una lluita i uns resultats mai equivalents.

Posar nom i cognoms a un còmplice dels desnonaments o dels enganys bancaris, fins ara emparat en un col·lectiu polític, financer, etc., no ha agradat gens ni mica a aquests col·lectius. Abstraccions com mercats, o l’"esto es lo que hay", comencen a tindre identitat concreta i els protagonistes es troben amb una incomoditat, ben llunyana de la seua vida diària: cotxe, dietes, absentisme laboral (miren els seients parlamentaris buits).

Ocasió miserable per a intentar desviar l’atenció d’allò del que es tracta: ara resulta que els aücadors actuen com els nazis (o els feixistes: Cospedal corre a aportar sinònims, ben lletrada com és) i parlen dels xiquets que viuen a les cases escratxades. Sembla que els xiquets desnonats són una altra cosa i no pateixen quan els arrosseguen fora de casa.

Pintar una estrela a la porta d’un jueu no era res. Tot el pes de l’Estat nazi venia darrere. Cal incloure-hi el xec en blanc a qualsevol energumen disposat a fer de les seues sabent que gaudia de total impunitat. Això és el nazisme, senyors. Res a veure amb l’escratx, acció que té el suport majoritàriament de la població, a més a més.

Escriure aquestes coses, és necessari? No és evident? Potser no. Potser cal insistir-hi, no fóra cas que qui repeteix mentides constantment acabe creient que ens les empassem com a imbècils.