L’art trencat

Monjalés és el pseudònim de Josep Soler, pintor nascut a Albaida fa vuitanta-un anys i excomponent del mític grup Parpalló. Quan li telefone per concertar la cita, em respon amb un conspicu “Aló?”, i per un segon em fa dubtar, fins que recorde que ha passat quaranta-sis anys a Colòmbia, com a conseqüència del seu exili per la persecució franquista. Em cita en la seua residència de València, al carrer de la Guàrdia Civil, en una edificació moderna i acollidora, i quan m’obri la porta de l’apartament no puc començar la conversa d’una altra manera que comentant la ironia que el perseguit i pròfug Monjalés haja acabat vivint en un carrer amb aquell nom, i tan a prop del quarter de la Benemèrita. Monjalés riu sonorament, els ulls li lluen amb vivesa, i des del primer moment s’estableix una sintonia fàcil que esperona la parla, que en el seu cas és abundant i pletòrica, quasi tropical. El pis on em rep està molt desmoblat, fa tan sols quinze dies que s’hi ha instal·lat i encara espera que vinga des de Colòmbia la resta de l’equipatge. “Estic en bajoqueta”, em diu rient i molt feliç, “però aquesta vegada he vingut per quedar-me”. Em presenta la seua dona, Irma, colombiana i ceramista, i em fa entrar al menjador. I tot seguit m’explica la gran evasió:

“Fou un Primer de Maig de l’any 1967. Jo havia anat a la manifestació i vaig tindre una topada amb la policia social. Vam forcejar i finalment me’n vaig poder deslliurar. Un altre pintor, de nom Joan Castejón, no va tindre tanta sort i fou empresonat durant un parell d’anys, de manera molt injusta… Gràcies a Andreu Alfaro vaig aconseguir escapar a Barcelona, i d’ací, acompanyat per Raimon Obiols, a Andorra. Vaig salvar la duana d’Andorra, perquè em vaig amagar al maleter. La Guàrdia Civil estigué a punt d’obrir-lo, però finalment vaig passar. ‘Xiquet, t’has salvat!’, em digué el conductor! Jo tenia trenta-cinc anys, amb un fill de quatre anys i un altre en camí… Allí, a Andorra, en una plaça, m’esperava un home llegint una revista de Serra d’Or. Jo també duia la meua revista de Serra d’Or per fer-me reconéixer. M’havien posat Roger com a nom en clau… Per a passar a França vam emprar una altra estratègia. Pensa que no tenia passaport, que era un pròfug… Aleshores el meu passador va anar a comprar tabac mentre deixava l’automòbil en la cua, i el gendarme es va impacientar…, el meu contacte va fer veure que comprava molt de tabac… i el gendarme finalment va dir, tot emprenyat, ‘Vite! Vite!’ i així vaig arribar a França sense mostrar cap paper! L’estratègia de confusió havia funcionat!”.

La seua militància comunista i aquell incident durant la manifestació van trencar per sempre la seua trajectòria

Per un moment pense que Monjalés desgrana el guió d’una pel·lícula que acaba de veure. És un home de pell morena, amb els cabells blancs i una mica esborrifats, el nas menut, les mans fines, d’ungles perfectament retallades. Té una veu una mica aflautada, melodiosa, cadenciosa. Quan explica la seua vida ho fa en el seu valencià d’Albaida, natural i espontani, però quan fa parlar les autoritats s’expressa en castellà i aleshores l’entonació és sud-americana, en un contrast lingüístic sorprenent (parla del “carro” i del “baül” en lloc de l’automòbil i el maleter). Li ho dic i em fa veure que és així, que ell a València parlava amb tothom en valencià i que és a Colòmbia on va aprendre (i cal posar aprendre entre cometes) el castellà. “Una vegada, en la Biennal de Venècia, on vaig ser convidat, conversàvem Aguilera Cerni i jo: ell en castellà i jo en valencià. Es va acostar una persona i va dir: ‘Perdoneu, els he estat escoltant, i veig que un parla un idioma, que és l’espanyol, i l’altre li contesta en un altre idioma, que no sé què és, però que tots dos s’entenen meravellosament!’”.

Monjalés em fita amb la seua mirada viva i franca. Pense en totes les peripècies que ha passat, i en les grans dificultats que ha tingut per a conrear el seu art. Abans d’haver-se d’exiliar havia fet exposicions ben importants a Venècia, Londres, Chicago i Brussel·les. La seua militància comunista i aquell incident durant la manifestació van trencar per sempre la seua trajectòria. Monjalés reprén el discurs de la seua fugida cinematogràfica: “Jo era a París, sense diners, sense passaport… Els de L’Humanité em van aconseguir un visat per a viatjar a Brussel·les, on coneixia gent a l’ambaixada, amb els que m’havia relacionat durant la Biennal de Venècia. Al principi es van alegrar molt de veure’m: ‘Vaya, Monjalés, ¿qué haces por aquí?’, però quan els en vaig explicar el motiu els va canviar la cara. Me’n vaig anar amb la cua entre les cames, tement que em deportarien! Però la visita va pagar la pena, perquè al final m’aconseguiren un passaport provisional, de sis mesos… I vaig poder viatjar a Colòmbia, d’on era originària la meua primera dona, Rosario”.

Li pregunte el perquè del seu pseudònim. “És el malnom de la meua família. A Albaida nosaltres érem els Monjalés… Per això el vaig emprar”. Intente esbrinar si era perquè la seua família era molt religiosa, i em diu que sí, que sí que ho era, que potser d’ací li ve el nom, perquè eren gent d’església. “Mon pare cantava al cor de l’església, tot i que era republicà, coses dels pobles…”. Recorde el retrat de son pare, endormiscat, una obra potent, de grans pinzellades, d’un ímpetu cezannià. Les seues obres tenen sempre un predomini fantàstic dels blaus, dels malves i violetes, i són particularment colpidores, plenes de càrrega ideològica, amb títols contundents i al mateix temps poètics. “En canvi, a Colòmbia no vaig tindre cap problema a traure’m el passaport. L’ambaixada era en un apartament llòbrec de Bogotà, amb dos funcionaris avorrits, i mai no vaig conéixer l’ambaixador. Me’l feren sense preguntar res, amb tota la facilitat! Vaig trobar feina a la Universidad de los Andes i m’hi vaig establir i…”.

El que segueix és que hi va passar quaranta-sis anys. Una part obligats pel règim franquista, i la resta, com a conseqüència del curs de la vida, ondulant i imprevisible. La seua dona va emmalaltir d’esclerosi múltiple i allò va estar un punt d’inflexió transcendental en la seua biografia. “Vaig haver d’ocupar-me d’ella… D’altra banda, pensa que a Colòmbia l’art era una quimera. Hi havia dos o tres pintors oficials, que feien una pintura benpensant per a la classe benestant, però sense cap intenció, ni cap transcendència. No hi havia galeries, ni fires, ni crítica, ni cap comerç artístic real… Vaig veure que allí difícilment podia seguir el meu camí, i encara menys guanyar-me la vida! I què podia fer? Vaig decidir començar a treballar la ceràmica!”.

En cap moment hi ha en la seua exposició vital cap retret ni cap clam callat

Monjalés m’assenyala alguna mostra que hi ha en aquell menjador, tan despoblat. Al principi, no hi havia parat atenció, però de colp i volta tot aquell univers ceramista em ressalta als ulls: plats, pitxers, una taula (amb uns taulellets amb el dibuix de ballarines —ballant una sardana, diu— extret d’un catàleg de González Martí), fins i tot uns portalàmpades. “Aquests portalàmpades els vaig vendre molt bé!”. En cap moment hi ha en la seua exposició vital cap retret ni cap clam callat. Monjalés sembla feliç malgrat tot, com si de tot n’haguera tret la substància i com si, al capdavall, res no haguera estat baladí. Els seus llenços anteriors a l’exili porten títols com La lluita o La tortura. La seua sèrie “Els fills d’Espanya” és d’una duresa sense concessions, brutal, com també ho és la sèrie que la segueix, “Els segells”. Però, a poc a poc, el seu estil va canviant, fent-se menys reivindicatiu, i buscant noves maneres d’expressar-se. La sèrie “Les ombres” en són un bon exemple: Monjalés passa a l’escultura imatges icòniques de l’art, com Jeanne Avril, el pifre de Manet, la Can-Can de Toulouse-Lautrec, i després les incorpora al llenç pintant-les des d’un altre angle, i projectant-hi per força una nova ombra. Aquestes figures també les ha traslladades a la seua obra ceràmica, i en la sèrie Idios per a Gaudir, un homenatge a Gaudí i al trencadís del parc Güell, incorpora aquelles imatges famoses, com ara la infanta Margarita de Velázquez.

Ara treballa les làmines de Celestino Mutis, el cèlebre botànic de Santa Fe de Bogotá

Monjalés és ple a vessar d’idees i projectes, que ha dut a terme com ha pogut, malgrat totes les dificultats. Potser amb la sort una mica més de cara, molts d’aquests projectes haurien tingut més amplitud i definició, i més impacte artístic. Tant se val, tot el que fa té entitat, un registre propi. Ara treballa les làmines de Celestino Mutis, el cèlebre botànic de Santa Fe de Bogotá, íntim amic de Cavanilles, per qui també professa una gran admiració. “De xiquet anava molt per les muntanyes d’Albaida, per la Covalta… Després, en l’exili, vaig anar practicant el meu amor per la muntanya i em vaig amerar d’aquella vegetació tropical de Colòmbia. Però, quan vaig veure les obres botàniques de Mutis, vaig tindre una mena de revelació i vaig començar a estudiar-lo…”.

Li recomane que visite el Jardí Botànic i m’assegura que ho farà, perquè vol prendre apunts de plantes descrites per Cavanilles. Pense en aquella trajectòria trencada, i en aquell gran trencadís que és la seua obra i que ara malda per acabar d’arredonir, d’acoblar les diferents peces, en una mena de gran mural biogràfic. Al començament del 2014 té previstes dues grans exposicions, que sens dubte projectaran un Monjalés en la seua gran i universal dimensió. Mentre em parla d’aquestes exposicions futures veig que una punta d’ansietat l’acora una mica. Se’m queda mirant i rebla: “Encara tinc molta feina a fer!”.