Vine al Saloon (del còmic), foraster

Bang!, Hooka Hey!, Yeah!, Tatarata Tataratatata! En pocs llocs ressona el western —trets, xiscles dels indis, cornetes de la cavalleria— amb tanta força i emoció com a les vinyetes dels còmics. I és que aquestes petites finestres de paper són capaces d’obrir-se, pel mestratge dels dibuixants, a horitzons tan amplis com els de Monument Valley, dels films de John Ford (i, alhora, de detallar en primer pla la intensitat de l’esclat d’un revòlver en un carreró polsegós d’Abilene). Tot el Far West ha trobat cabuda en el còmic, des de l’aventura dels cowboys i l’èpica de les caravanes fins al gallet fàcil dels pistolers i l’exultant llibertat dels pellroges. La relació del gènere amb les historietes ve de lluny, i tots dos, western i còmic, han viatjat (cavalcat, podem estar temptats de dir) junts des de molt aviat. El Saló del Còmic de Barcelona es transmuta aquest any en Saloon per tal d’oferir una panoràmica d’aquesta fructífera relació. I ofereix com un dels seus atractius principals una gran exposició, Per un grapat de còmics, que inclou pàgines originals, ambientacions (s’exhibeix una diligència!) i fins música. Les portes batents del Saloon s’obren avui a la Fira de Montjuïc.

El programa del Saló del Còmic —20.000 metres quadrats, 141 expositors, previsió de 100.000 visitants— no s’esgota ni de bon tros en aquesta atractiva i vivencial (!) exploració dels llaços de la historieta amb el western. Si fins i tot hi serà el creador de les Tortugues Ninja —aquests grans icones culturals—, Kevin Eastman!

Altres exposicions aborden els 75 anys de Superman, els 50 anys de dos dels grups més veterans de superherois, la Patrulla X i Los Vengadores (Superamics per sempre), el centenari d’un dels nostres grans clàssics —el dibuixant Ambrós—, la presència de la crisi en l’humor gràfic i el còmic (L’humor no es retalla) o els quaderns de viatges. També tenen exposició Vostè, guardonat amb el premi al millor fanzine l’edició passada, Lola Lorente (autor revelació 2012) i José Domingo, autor de la inqualificable Aventuras de un oficinista japonés, i José Ortiz (Millor obra nacional i Gran Premi del saló respectivament l’any passat).

Li dic amb tota sinceritat al director del saló, Carles Santamaría, que amb prou feines puc esperar a pujar al pescant de la diligència i fer de Ringo Kidd, en la mesura de les meves possibilitats (tremoleu, chiricahues!). Quin puntàs! “Ens l’ha proporcionat la mateixa empresa que l’any passat ens va aconseguir el Jepp Willys per il·lustrar els còmics de Hazañas Bélicas”, respon amb un somriure comprensiu Santamaría. “Cada edició renovem l’oferta, amb nous eixos temàtics, noves tendències i un gran tema genèric —com ara el western— que ens permeti enllaçar el còmic amb la resta del món”. El western, subratlla el director, és un dels gèneres més fructífers per al còmic. I en realitat, afegeix, la historieta europea ha fet tant pel gènere com el cinema de Hollywood. Per un grapat de còmics exhibeix 233 originals i, a més, ofereix diverses activitats, com ara conferències, classes magistrals i fins i tot música: al saloon del saló el grup Bat Audicions tocarà melodies de sabor Far West. “La zona dedicada al western ocupa un espai de 1.200 metres quadrats, amb elements escenogràfics per donar ambient i retratar, com per exemple la diligència (sense cavalls, eh!) i el material repartit en els apartats Gran Canó, sobre els paisatges oberts, Fort Comics, centrat en els militars com el Setè de Cavalleria, i els seus forts (Laramie, Fort Bowie, etcètera), Freedom, consagrat als indis i als esclaus, i Comic City, a les tan importants ciutats Dodge City, Tucson, Kansas City, Austin...”.

No ens costa gens posar-nos d’acord en un nom que simbolitza tota l’excel·lència del western en la historieta: Blueberry, és clar. “Obra mestra total del gènere, dir Blueberry és com dir Corto Maltés”, clou Santamaría.

Les aventures del més desmanegat, indisciplinat i valent soldat de cavalleria nord-americà, el tinent (diverses vegades degradat, després Marshall) Mike Steve Donovan, àlies Blueberry, àlies Nariz Rota, van començar un llunyà 1963 (50 anys, un altre aniversari) amb l’arribada d’una diligència (precisament) a una polsegosa localitat a la frontera d’Arizona i Nou Mèxic. Era la primera vinyeta de l’immortal Fort Navajo, seriada en pàgines a la revista Pilote (aquí les llegíem a la Bravo i a la Gran Pulgarcito), amb guió de Charlier i dibuixos de Gir (Giraud, àlies Moebius). El nostre home està jugant una partida de pòquer al... Saloon (efectivament). Fa trampes, es produeix una baralla, es branden les revòlvers, i a la fi ja tenim Blueberry acompanyant la diligència cap al fort, que és el seu destí travessant territori apatxe...

Des de llavors, setanta àlbums (en diverses col·leccions), tota una vida, i tot el salvatge oest recorregut, des dels deserts de Sonora a les praderies nevades de Montana, afrontant les ires d’apatxes i sioux, seguint les travesses del Cavall de Ferro en el seu avenç cap al Pacífic, buscant l’or dels confederats o la mina de l’alemany perdut, mirant d’evitar atemptats contra Lincoln (amb èxit només a mitges) o Grant, perseguint les guerrilles de Quantrill, besant Chihuahua Pearl o ficant el nas en els assumptes dels Earp i els Clanton aquell perillós migdia a Tombstone...

Ens hem quedat tots dos, Santamaría i jo, compresos en el record de les aventures de Blueberry (i el cos dibuixat de Pearl, pura línia clara d’ulls blaus): diverses de les incommensurables vinyetes il·lustren aquest reportatge. Ell, Santamaría, és el primer que torna. “El còmic de western, és clar, és molt, moltíssim més que Blueberry (de qui per cert tenim al saló dos dels seus autors, François Corteggiani i Michel Blanc-Dumont, continuadors de l’obra de Charlier i Giraud). Hi ha Comanche, de Greg i Hermnn, el rival de Blueberry des de les pàgines de Tintin. I, és clar, el veterà (1946) Lucky Luke, de Morris —“I’m a poor Lonesome cowboy”—, i tantíssims autors espanyols que han dibuixat i dibuixen còmics de western extraordinàriament, grans clàssics com Víctor de la Fuente, mort el 2010, dibuixant de Sunday, d’Amargo, de Tex, José Ortiz o Jordi Bernet (el de Torpedo), que també han dibuixat Tex, i l’últim, El dur i sarcàstic Snake —o Poncho Yucatán (¡“canastos, un linchamiento!”).

Unes paraules sobre Tex: Tex Willer, recorda Santamaría, creat per Bonelli, va començar a caminar el 1948, així que, poca broma, és un dels personatges de western amb més anys i, com a italià, precedent de l’spagueti western (amb perdó de Salgari). Dibuixat inicialment amb trets inspirats en Gary Cooper (com Bluberry ho era en Belmondo), Tex és el típic cowboy justicier ficat a ranger, potser una mica massa d’una peça. Un altre referent que anota Santamaría és Carlos Giménez, amb Gringo.

El director del salo(o)n asssenyala l’actualitat del western amb Django desencadenado, que ja té adaptació al còmic del serbi Rajko Milosevic Guéra, des de fa anys resident precisament a Espanya, i la imminent versió cinematogràfica del Llanero Solitario —amb Johnny Deep fent de (el) Ximple—, que té així mateix còmic dibuixat per l’autor de Sant Cugat Esteve Polls. Tots dos, Guéra i Polls, donaran classes magistrals al saló.

Què aporta el còmic al western? “Moltíssim. L’enriqueix amb arquetips nous. Personatges individualistes que es mouen en terrenys grisos, a la frontera de la llei, d’una ambivalència molt profunda. Blueberry i Comanche van captar aquesta atmosfera del western crepuscular i polsegós dels seixanta i el van essencialitzar. Van sense afaitar, bruts, i segur que l’alè no els fa bona olor, a diferència de John Wayne. Blueberry no deixa de tenir molt del Clint Eastwood de Sergio Leone. El còmic europeu és pioner a reivindicar el paper dels indis, un major protagonisme en les històries i una comprensió més gran de les seves motivacions i d’identificació amb les seves lluites i el seu tràgic destí. Són sèries llargues, que passen per etapes molt diferents i en les quals els personatges evolucionen de manera molt interessant”.

Un tema nou en el saló és el dels quaderns de viatges, obres d’autors que allà on viatgen ho fan dibuixant el que veuen. Un àmbit que reuneix el viatge amb el còmic i que ha donat origen a obres senyeres, com ara les del canadenc Guy Delisle, un dels convidats d’aquesta edició, autor de Pyongyang i de les Cròniques de Jerusalem. S’exhibiran quaderns de diversos autors d’aquest gènere i dissabte tindrà lloc una mostra de sketchcrawl —sortida simultània per dibuixar en grup— en directe.

Santamaría destaca l’exposició sobre el centenari d’Ambrós —Miguel Ambrosio Zaragoza (1913-1992)—, un dels grans dibuixants del Capitán Trueno, la dedicada a l’editor Josep Maria Berenguer (1944-2012), i la tan oportuna sobre crisi i còmic. I recorda per al cas una vinyeta que li va fer molta gràcia i en la qual un pirata clàssic cridava el seu crit d’“A l’abordatge”, mentre al darrere el grumet li puntualitza: “No, no, capità, ara es diu ‘Al rescat’”.

Entre els dibuixants que signaran aquests dies al saló figuren, precisament, Aleix Saló amb Europesadilla, alguien se ha comido la clase media, Liniers, amb Macanudo 8, Miguel Gallardo amb el seu òmnibus Todo Makoki i Moderna de Pueblo con Los capullos no regalan flores (quin gran títol). Hi haurà cosplay, concurs de disfresses (de personatges del western dissabte i superherois diumenge), i atraccions com les presentacions dels tràilers les pel·lícules Iron Man 3 i Lobezno 3: Inmortal (“se sentirà molt de grinyol metàl·lic”, avança Santamaría) a càrrec de Warner i Fox, respectivament.

En el capítol econòmic, Carles Santamaría assenyala l’objectiu d’ajustar el pressupost després de l’edició passada, en què es va disparar la despesa. Diu que el pressupost ha baixat en conjunt (encara estan per concretar algunes subvencions) entre un 10% i un 15%. ¿I com està el sector enmig d’aquesta crisi despiatada, com els mescaleros? “Es nota, però el del còmic és un sector amb múscul”, respon Santamaría. “És petit, amb un 6% o 7% del volum editorial del país, però va creixent, especialment per l’augment de canals de venda. Un altre fenomen curiós que ajuda a suportar les coses és el gran nombre de llibreries especialitzades, unes 300 a Espanya. El del còmic és un sector molt dinàmic, amb moltes novetats, en temes i formats. I la seva base és el talent. Tenim un planter impressionant d’autors que venen centenars de milers d’exemplars a l’estranger, sobretot a França i els Estats Units”.

La pirateria preocupa. “Comença a afectar, sobretot el manga, un gènere en el qual el consumidor de vegades no pot esperar per disposar de les novetats. Moltes pàgines es tradueixen —ha crescut molt el coneixement del japonès—, s’escanegen i es pengen a Internet. Es comença a patir l’efecte d’això”.

El còmic electrònic “funciona relativament. A través de grans plataformes, com Koomic, et pots descarregar sèries clàssiques...”. Semblaria que la virtualitat és incompatible amb el gaudi del còmic, que tradicionalment implica un gaudi tàctil. “És clar que no és el mateix per als que tenim la malaltia dels còmics. El plaer del còmic de paper és encara insuperable. Me n’he descarregat alguns, però més com a avançament de novetat”. És que on hi hagi l’olor dels còmics. Aquells de Novaro!... La magdalena proustiana del comiquer! “Sí, és fonamental. Són molts els sentits que et fan gaudir d’un còmic”.

Com que ens estem posant tendres passem als superherois. Coi, que la Chica Maravillosa ha fet 50 anys! Això sí que és mutació. “Sí, i Cíclope, i el Hombre de Hielo, i Ángel... celebrem els aniversaris de la Patrulla X, el somni de grup mutant del professor Xavier, i de Los Vengadores, aquesta bigarrada reunió d’herois diversos: Capitán América, Avispa, Thor ... La Patrulla X i Los Vengadores al saló, junts però no barrejats”. Li pregunto per Stan Lee, progenitor de tota aquesta poderosa gent. “Segueix bé, en actiu, i fa cameos a Spiderman i altres versions cinematogràfiques dels seus personatges”.

Els superherois, subratlla Santamaría, segueixen de moda, com demostra l’arribada de noves pel·lícules sobre ells. Precisament Iron Man i Lobezno són membres dels grups homenatjats: el primer, fundacional de Los Vengadores, i el segon, afegit a la formació original de la Patrulla X.

El director del Saló del Còmic, un enamorat dels superherois, destaca moltes altres coses del panorama. “El fenòmens de renovació de la Bande Desinée francesa, l’adaptació de Millennium al còmic, obra de Josep Homs, que ha sorprès al saló de París, el nou de Manu Larcenet... “No para de sorprendre la qualitat dels nostres autors i com triomfen arreu del món, i d’altra banda cal destacar el desenvolupament, la maduresa increïble que està assolint el còmic des del punt de vista narratiu, amb l’aparició de narradors gràfics cada vegada més bons”. El costat dolent del còmic és que hi ha tant de bo “que falta temps per llegir”.

I li que depararà el futur al saló? Li suggereixo tímidament a Carles Santamaría, que facin alguna cosa d’avions. Les relacions entre el còmic i l’aviació. De Michel Tanguy a aquesta gran sèrie que és Le Gran Duc, de Yann i Romain Hugault, protagonitzada per dos pilots rivals enfrontats al cel del front rus a la Segona Guerra Mundial, l’oberleutnant i as de caça alemany Wulf i l’aviadora soviètica Lilye Litvasky. “És una idea. No trigarem gaire a ocupar-nos dels avions, tranquil. També hi ha els cotxes. Un gran tema seria el còmic i la velocitat”, reflexiona el director del saló. De la diligència als Mirage, això és una línia (gràfica) de continuïtat de l’aventura!