Matar l’ego: canvi de cicle

Si l’individu continua llegint-se a si mateix com el vèrtex de la creació i comportant-se com l’amo i senyor de tot allò existent, la humanitat s’autodestruirà molt aviat: aquest és el pressupòsit que comparteixen L’hora de Gandhi, de Ramin Jahanbegloo, El ritme de l’Ésser, de Raimon Panikkar, i L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme, de Josep Maria Ruiz Simon.

El primer és un apunt ben intencionat que vol sacsejar els grans pilars de la filosofia política europea: la concepció de l’Estat com a gestor únic de la violència legítima i la lectura de relacions polítiques en termes d’amic i enemic. Prenent Gandhi com a referència, Jahanbegloo anima a practicar la Satyagraha, que passaria per fer del ciutadà l’autèntic subjecte polític mitjançant la intervenció directa en l’esfera pública i per convertir l’Ahimsa —l’empatia envers tots els éssers vius, concebuts com un tot interconnectat— en una virtut cívica.

Per tranquil·litzar el lector occidental estrictament legalista, l’autor ens diu que Gandhi no volia transformar la política fusionant-la amb la moralitat de cap religió sectària, sinó amb “la suprema llei moral”, suposant que la “suprema llei moral” és la mateixa per a tots i que el ritme i la lògica de la vida política es poden conjuminar amb la màxima socràtica segons la qual “una vida no examinada no val la pena ser viscuda”. Però el punt més fluix de l’assaig no són els supòsits, sinó la tesi: la idea que les xarxes socials poden consolidar una ètica universal, com haurien mostrat les revoltes no violentes d’Egipte, no hi queda gaire justificada.

En un pla més profund, Panikkar també proposa canvis. El ritme de l’Ésser. Les Gifford Lectures gravita sobre una de les nocions bàsiques de l’autor, la intuïció cosmoteàndrica, la interindependència entre els homes, el Diví i el Món. Perquè aquesta intuïció pugui ser un universal intercultural vàlid per als nostres temps, Panikkar es proposa actualitzar la noció d’anima mundi. “Ni del fet demostrat per Pasteur que omne vivum ex vivo (“tot el que viu prové d’un altre ésser viu”), ni de l’opinió de la ciència moderna que la vida no és més que una organització molt completa susceptible de ser creada pel científic, no es deriva que l’univers no pugui ser una cosa viva, o fins i tot que l’Ésser no pugui ser viu”, escriu Panikkar qüestionant el reduccionisme cientificisista.

L’autor aposta per un concepte de “vida” que vagi més enllà del que vulgarment s’entén per “éssers vivents” per conservar la unitat del “real” i, d’aquesta manera, fer coextensible el concepte de Vida al de l’Ésser, tot evitant que expulsem Déu de la realitat. Només així la consciència ecològica serà més que una racionalització dels recursos, perquè haurem entès que no som a la terra sinó que som terra. Panikkar proposa avançar cap a una nova kosmologia que, a diferència de la cosmologia moderna, no s’ocupi del logos (raonament) amb què l’home llegeix el kosmos, sinó del logos amb què el kosmos es desplega davant nostre i amb el qual, gràcies a la connexió cosmoteàndrica, no tenim una relació epistemològica sinó ontològica.

Menys metafísica però força interessant és l’anàlisi de Ruiz Simon. L’autor fa arqueologia del concepte de self-esteem per saber en quin moment l’autoestima ha passat de ser un estat psicològic —la valoració que fem de nosaltres mateixos i que cal tenir en un saludable terme mitjà— a ser una virtut per se —que ja no és gradual sinó que es té o no es té, i sense la qual és impossible assolir l’èxit en la societat capitalista globalitzada. Sembla que el foment massiu de l’opinió positiva d’un mateix —que s’hauria promogut als Estats Units per reduir la dependència crònica de les prestacions de l’Estat— aniria dividint progressivament la societat entre una minoria capaç d’adaptar-se al que convingui i milions de residus humans difícils de gestionar.

Així, Jahanbegloo convida a matar l’ego que ens desvincula de la nostra comunitat i que, per això, impossibilita el diàleg amb els altres; Panikkar, a matar l’ego que des de Descartes ha convertit l’home en una consciència aïllada que desatén tot el que escapa als seus paràmetres epistemològics, i Ruiz Simon, a matar l’autosuggestió que ens anima a ser competitius en un món que detestem però en el qual ens veiem abocats a sobreviure. L’èxit de les propostes és desigual, però totes assenyalen una mateixa direcció: o ens repensem profundament per encetar un nou cicle de la història, o qualsevol reforma serà un absurd pedaç.