Les dones de Balenciaga

Discreció teixida amb treball i altes dosis de perfecció tracen l’empremta de Cristóbal Balenciaga a Barcelona. Una empremta vivida sobretot per les dones que van treballar amb ell, cosidores i clientes. “L’àvia em deia sempre que Balenciaga tenia dues grans virtuts: usava les millors teles que ella havia vist mai, i sabia cosir, no era un modista habitual”. L’àvia era Dolores Mitjana, la Lola. La néta, Marta, conta avui des de la botiga de joguines on treballa, al barri de Gràcia, les aventures que li narrava la seva àvia dels temps que va ser costurera de Balenciaga.

La Lola va ser una de les més d’un centenar de dones que cosien al taller que el modista va instal·lar, el 1935, al carrer Santa Teresa de Gràcia. Ella coincideix amb l’anàlisi del personatge que va fer Coco Chanel, que destacava del mestre de l’alta costura la seva capacitat per tallar, muntar i cosir un vestit.

Influït per l’èxit de les seves botigues a Sant Sebastià i Madrid, Balenciaga va optar per la capital catalana poc abans de l’inici de la Guerra Civil. No obstant això, la seva presència a Barcelona “sempre va ser molt discreta”, és gairebé un misteri, però sí, “va vestir moltes de les dones de la burgesia catalana”, explica Josep Casamartina, comissari de l’exposició Balenciaga i l’alta costura a Barcelona, proximitats i distàncies, que s’inaugura demà al Museu Balenciaga a Getaria en col·laboració amb la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau. En total, 50 vestits entre Balenciaga, Rodríguez, Pertegaz... El mateix dia, Casamartina també estrena un documental sobre la vida del dissenyador a Barcelona.

“L’enlairament de Balenciaga a Barcelona es va veure truncat per la Guerra Civil. El modista va decidir, al contrari que Pedro Rodríguez, establir-se a París. Mentre presentava la seva primera col·lecció als salons de l’Avenue George V, mantenia els seus establiments temporalment tancats fins a la fi de la guerra. El de Barcelona, com els altres dos, va reobrir les seves portes amb més força. A partir d’aquí es convertiria en un lloc de visita obligada, no només per les dames de la burgesia catalana, sinó també per les nombroses clientes internacionals, sobretot nord-americanes, que visitaven Barcelona en els seus viatges transatlàntics. Era ben sabut que a Barcelona podien trobar els mateixos models de París a preus molt més assequibles”, explica Miren Arzalluz, curadora i responsable de la col·lecció al Cristóbal Balenciaga Museoa. “Balenciaga coneixia bé Barcelona i aviat va identificar la seva clientela potencial entre les dames de la burgesia. El gust per la sobrietat i l’elegància continguda d’aquestes dones estava d’acord amb la visió que el modista tenia de la moda, i que ja llavors caracteritzava les seves creacions”.

A Balenciaga no li agradava tractar amb les clientes. I tampoc sortia a la premsa. Només va concedir una entrevista al final dels seus dies, on reconeixia que la moda era “un món de gossos”. “Venia un parell de cops a l’any a Barcelona. I treballava tot el dia al taller. Era un obsés del treball i de la perfecció. I a més, no li agradava sortir a saludar les clientes”, explica Lluís Sans, propietari de Santa Eulalia, la casa de moda que ara fa 170 anys. El modista Miguel Elola també dóna fe que Balenciaga es deixava veure poc per la ciutat.

Per Lolita Laporta, l’època en què va treballar per a Balenciaga va ser simplement “meravellosa”. Ara té 92 anys, però llavors era una noia de 20 anys morena, d’ulls castanys, d’1,62 d’alçada. Laporta va ser model de Balenciaga durant tres anys. “Balenciaga em provava els vestits al carrer Santa Teresa. Era un home meravellós, bé, que es preocupava per totes nosaltres. Recordo una vegada que vam treballar tot el dia, i de sobte em va preguntar: “Lolita, oi que no hem menjat? Té gana?”.

“Les condicions de treball eren estrictes, es feien moltes hores i en un sistema de treball molt jeràrquic, amb diversos graus: aprenentes, oficiala, modista, encarregada... En general, la meva impressió és que les dones que exercien aquesta professió ho feien amb veritable vocació, hi abocaven les seves aspiracions tant creatives com socials”, explica la dissenyadora Fiona Capdevila, que al costat de la pintora Rosa Solano són les responsables de dues exposicions sobre el treball de la modista Pilar Ayarza al taller de Balenciaga. Capdevila prossegueix: “Es treballava molt, però en un procés d’aprenentatge continuat, es podia entrar als 14 anys sense saber fer res i sortir als 25 amb tot l’ofici assimilat, i com la mà dreta d’un creador. Ayarza professava devoció per Balenciaga. Ho demostra l’àlbum que va fer amb tots els retalls de premsa en què apareixia”.

Marta recorda bé el que li deia la seva àvia Lola. Explicava que Balenciaga era molt guapo, però també molt exigent amb la feina. Ella va tenir el millor dels regals: els vestits made in Balenciaga que li feia la seva estimada àvia, sempre a joc amb les seves nines.