“Ara, el concert és el rei”

Neo Sala (Lleida, 1961) ens rep al seu despatx, a les oficines de Doctor Music, l’empresa que va fundar fa 30 anys, a la ronda de Sant Pere de Barcelona. La taula està molt desordenada i, al damunt, s’hi pot veure una caixa de discos dels Beatles. En una paret penja un gran retrat de Bruce Springsteen, i en una altra, una panoràmica aèria del Doctor Music Festival. Sala es mostra amable i simpàtic. Deu ser osmosi, però fa pinta —collaret, arracada, botes, camisa xula— d’estrella del rock.

Pregunta. Quin record especial conserva del Doctor Music Festival?

Resposta. Aquest de la foto. La imatge de la vall d’Escalarre vista des de dalt, amb els escenaris i les carpes, aquesta veritable ciutat de la música. Tinc una foto igual a casa.

P. I més íntima? Alguna anècdota del backstage?

R. Estic programat per ser discret. Però deixeu-m’ho pensar. Ho deixem pel final?

P. Hi va haver aquella vomitada de Patti Smith en baixar de l’helicòpter...

R. Sí, és veritat. Em recordo d’una cosa, no és del festival, sinó d’un concert de Pink Floyd a Los Angeles. Sempre s’ha dit que és un grup que no té cara, que no té un rostre reconeixible, com els Stones o U2. David Gilmour duia penjat un passi —t’imagines Bono o Jagger amb un passi?—, però tot i així no el deixaven entrar al seu propi camerino. Confirmat: Pink Floyd no té rostre.

P. Per què es va acabar el Doctor Music Festival?

R. Vam ser molt prematurs, precoços. I ambiciosos. En un context com el de l’època, sense patrocinadors i sense que les institucions hi apostessin fort, no sortien els números. El festival era magnífic, però estava enfonsant l’empresa.

P. És factible tornar-lo a fer?

R. Quan passi la crisi, i amb un gran patrocinador, sí.

P. Què caldria corregir? Canviar de lloc?

R. No, parlo de tornar a fer-ho allà, o a la vall del costat. Al Fòrum quedaria una mica estrany. I la platja no casa amb la vaca. No, hauria de ser al mateix lloc o a prop. El 2016 serà el 20è aniversari. Ja ho veurem...

P. Hi va haver crítiques...

R. Gent que no va entendre que els números d’un festival al Pirineu no són els mateixos que els d’un concert en un estadi. Hi havia moltes més despeses. Hi va haver qui va pensar que ens folràvem. I per descomptat no era cert. Aquest festival, ni era fàcil, ni era un negoci: si ho hagués estat, en aquests anys algú més hauria provat de fer-lo. Les crítiques principals van venir de dos o tres polítics que ja no hi són. La gent del carrer sap què va ser el festival, què va significar i què va aportar. Allà encara es parla del Doctor Music Festival.

P. En aquella època el festival va ser una cosa molt nova i extraordinària. Només existia Benicàssim.

R. I ja s’ha vist que allà hi havia molt de fum.

P. Avui canviaria el cartell?

R. Es podria fer millor. Hauria de ser multiestil, tocar-ho tot. Però tot de qualitat. A la primera edició la barreja va estar bé. A la segona vam copiar el model, però hi havia coses que grinyolaven.

P. Què li van semblar els elogis que li van tributar l’alcalde Xavier Trias i el conseller Ferran Mascarell en inaugurar l’altre dia l’exposició que acull el Palau Robert sobre els 30 anys de la seva promotora?

R. Em vaig sentir molt afalagat, content. És una satisfacció que reconeguin el teu treball.

P. El reconeixement dels polítics sempre arriba una mica tard.

R. Millor tard que mai. La veritat és que la relació amb els polítics ha canviat molt, ara ja veuen aquesta música com un element positiu, dinamitzador culturalment i econòmicament. El polític es mou per por, i ja saben que, de fet, és més perillós un partit de futbol d’alt risc que un concert.

P. Què opina del nou IVA cultural?

R. És una aberració, una salvatjada. Espero que canviï. Ha passat en altres països.

“Li posem més difícil a una nena de 15 anys anar a veure Justin Bieber que avortar”

P. La tragèdia del Madrid Arena els ha posat pressió?

R. Les institucions van tenir un atac de pànic. Al final hem arreglat el concert de Justin Bieber, i gràcies a un permís especial de la Generalitat els més grans de 14 podran anar al concert sense els pares. En realitat, què té a veure una rave nocturna per a adults, com la de l’Arena, amb un concert de Justin a les 8 del vespre al Palau Sant Jordi? No res. Però a una nena li posem més difícil anar a veure un concert que avortar. Pot avortar sense l’aprovació dels pares però els ha de dir que va a un concert.

P. Li va estranyar això de l’Arena?

R. No. Primer vaig pensar que era un cas de molt mala sort, però en veure la cadena de despropòsits... Va ser fruit d’una forma de treballar de gent que no és del sector dels concerts sinó de les discoteques, amb una dinàmica diferent. Ni era un concert ni eren promotors.

P. Què ha canviat en la indústria musical en aquests 30 anys de Doctor Music?

R. La desaparició de la indústria discogràfica; bé, diguem-ho més pietosament, la seva pèrdua de protagonisme. Això ha canviat les regles del joc. Abans el disc era el rei. Ja no cal convèncer les discogràfiques, sinó directament els fans. L’artista hi ha de posar més el coll. L’èxit depèn més d’ell. Als promotors se’ns fa més cas, hem guanyat protagonisme. Abans les gires eren gairebé una molèstia, i ara el concert és el rei.

P. Però els aforaments són menors.

R. L’oferta i el públic s’han atomitzat.

P. Quan es jubilin U2, Madonna, Metallica... s’acabaran els estadis?

R. No ho sé. L’ésser humà necessita celebracions massives, des dels gladiadors fins al futbol. La gent reclama aquest ritual. És un instint bàsic.

P. Va, l’anècdota del Doctor Music Festival...

R. Quan els Blur van haver d’actuar després d’Iggy Pop, a qui no havien vist mai, i es van quedar blancs de la impressió, fora de joc.