Temples laics de redempció

Davant les terrasses dels bars de la plaça de Salvador Seguí, al costat de la Filmoteca, al barri del Raval de Barcelona, s’alineen botigues de venda de telèfons de les quals no surt ni entra ningú. Els seus encarregats, la majoria pakistanesos recolzats al llindar de l’establiment, contemplen l’escena que es repeteix al llarg del dia: prostitutes desplaçant-se quan apareix la Guàrdia Urbana, i els clients, rondant i esperant que escampi. S’obren les portes de la Filmoteca en acabar una sessió i la gent —gairebé tots— s’encaminen cap al carrer de Sant Pau i, d’allà, a la Rambla i al metro...

No han canviat gaire les coses des de la inauguració de la Filmoteca fa un any a la part baixa del Raval, a Ciutat Vella. L’obertura d’un gran espai com l’illa Robador, amb la Filmoteca com a eix central de l’operació, ha estat l’última expressió de l’anomenada regeneració urbana. Són aquests els temples de redempció laics?

Era a la dècada dels vuitanta a Barcelona quan el govern socialista de la ciutat, amb arquitectes com Oriol Bohigas com a director d’orquestra, va forjar l’obertura d’espais al centre de Ciutat Vella dins d’una estratègia de “regeneració” tant de l’espai com del teixit social. “Llavors tenien sentit, tot i que és cert que els grans complexos culturals eren d’àmbit metropolità i han pogut perjudicar els veïns de Ciutat Vella”, explica Ferran Sagarra, director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB).

Sagarra va ser, a més, un dels dissenyadors dels plans de reforma interior de Ciutat Vella. “El Macba i el CCCB, i després les universitats —primer la Ramon Llull i després la UB— al Raval nord, pretenien concentrar equipaments culturals en un lloc on hi havia molt sòl de propietat pública. És clar que, passats els anys, es poden fer moltes lectures, però és cert que eren forats en què ningú es ficava i ara han posat la ciutat al mapa”, argumenta.

La “regeneració” urbana i el turisme han acabat expulsant els veins

Va ser la Universitat Pompeu Fabra, amb el campus de la Rambla al barri Xino de tota la vida, la primera operació de “regeneració” a principi dels noranta, quan la ciutat estava immersa en la preparació dels Jocs Olímpics. Enric Argullol, aleshores rector de la universitat, buscava un nou emplaçament i, amb el plàcet de l’Ajuntament i la Generalitat, va apostar per Ciutat Vella. Va comprar dos edificis —en un d’ells hi havia un meublé— als números 30 i 32 de la Rambla, i, contra rellotge, va aconseguir que tot estigués a punt per inaugurar el curs l’octubre del 1991.

“La instal·lació de la UPF a la Rambla va suposar una decisió de gran transcendència urbanística, i es va veure que la universitat tenia vocació urbana”, explica Marc Permanyer al llibre La Pompeu Fabra. La construcció d’una universitat. “Llavors, pocs s’aventuraven a baixar per la Rambla més enllà de Ferran i el Liceu. L’obertura de la universitat va suposar l’arribada de mil estudiants i el panorama i el paisanatge van canviar del tot”, afirma Argullol. Els comerços i els edificis —que contenien meublés— van canviar perquè la prostitució al carrer es va acabar desplaçant. I més quan es va obrir la plaça de Joaquim Xirau.

Ara, aquests edificis els ocupa l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (Elisava) perquè la UPF va emigrar al 22@ el 2008, precisament en una altra operació urbanística. Però aquesta és una altra història. La “regeneració” que es perseguia al final de la Rambla s’ha aconseguit fins a un cert punt, perquè persisteix certa marginalitat amb persones en situació d’exclusió social, especialment a la plaça de Joaquim Xirau.

Immediatament després, el 1992, es va inaugurar el Macba, encara que va trigar un temps a obrir-se al públic. Va ser la primera peça del complex que ha anat creixent al llarg de dues llargues dècades amb el CCCB, el FAD, la Universitat Ramon Llull i la UB, finalment. 20 anys després, el comerç i els negocis de l’entorn han canviat. Cap a la Rambla predominen botigues —més aviat de disseny— i sobretot bars i restaurants nous que van substituir les galeries d’art que van obrir al final dels noranta, a rebuf del Macba, i que no van arrelar. En canvi, a Joaquín Costa manen els comerços que regenta la immigració.

“Tant al Raval com al Gòtic i al Casc Antic hi havia grans estructures en mans de l’Església, que tenia, a més, bona part de la propietat del sòl. Els governs democràtics, les noves institucions, van decidir imitar-la i, a la seva imatge i semblança, van construir els seus temples: edificis d’impacte i amb presència. Com el Macba —dissenyat pel nord-americà Richard Meier”, afirma l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella, Itziar González.

Igual que l’Església, que acompanyava els seus temples amb una reserva —més aviat petita— amb finalitat social que anava a les parròquies, els estrategs de l’urbanisme van acompanyar els “temples” de la cultura amb altres intervencions a escala de barri. Són els centres cívics, alguns rescatats i rehabilitats d’una manera esplèndida, com ara el convent de Sant Agustí o el Pati Llimona. “El pitjor és que cada vegada es va posar més l’accent en les coses grans i menys en les coses petites; hi van sortir perdent el barri i el veí”, afegeix l’arquitecta.

I no només això, perquè moltes d’aquestes operacions no van estar acompanyades d’una autèntica política d’habitatge. Així ho entén Sagarra: “Vist en perspectiva, a Ciutat Vella s’ha pecat d’un excés d’enderrocs i d’expulsió dels veïns. La reforma del Casc Antic al voltant del Mercat de Santa Caterina no ha estat més que un sistema de fer diners”.

La ideada regeneració de Ciutat Vella es va anar convertint, a poc a poc, en un procés de gentrificació i la perseguida renovació ha acabat per fer fora els veïns. L’arribada massiva de la immigració —durant l’any 2000 es van inscriure al padró municipal 2.500 nouvinguts cada mes— va accelerar més el ritme. El 2001, el 21% de la població del distrite era estrangera. Deu anys després, ja és el 41%, del qual el gros —el 16%— és asiàtic.

“La idea de la rehabilitació integral de Pasqual Maragall com a alcalde i Joan Clos com a regidor de Ciutat Vella, conscientment o inconscientment, ha derivat en aquesta gentrificació”, abunda l’arquitecta, per a qui l’esperit inicial va degenerar en una mercantilització total amb l’expansió hotelera: “Ara els temples ja no són els museus o les universitats, sinó els hotels”.

“I la densificació del turisme. Tant el Raval com el Gòtic s’han convertit en una icona del turisme jove, que, en realitat, no saben ni on són”, es lamenta Sagarra.

El 2000 es va obrir la rambla del Raval, una altra mossegada a Ciutat Vella que va fer desaparèixer cinc illes. De nou, el motor era regenerar la pedra i el teixit social. La idea era clara: posar fi al supermercat de la droga dels carrers Cadena i Sant Jeroni. El “temple” d’aquesta operació va ser l’hotel del Raval, un gran edifici en forma d’el·lipse que va dissenyar CMV Arquitects.

Faltava encara l’última peça, l’illa Robador —precisament dissenyada pel considerat pare del model Barcelona, l’arquitecte Oriol Bohigas—, on la peça central és la nova Filmoteca de Catalunya, també amb arquitecte de signatura: Josep Lluís Mateo. “Una altra aposta més per l’star system”, carrega qui va ser regidora de Ciutat Vella.

Queda per veure el resultat del nou Born, que té certa similitud amb les altres intervencions urbanístiques, encara que amb alguna variant. A l’espera de la seva obertura van néixer i van morir molts negocis. En el seu entorn s’han consolidat, especialment, comerços —algunes galeries—, bars i restaurants amb aire cool. I on es van projectar pisos de protecció —als Porxos de Fontserè del passeig Picasso— finalment es van reconstruir edificis d’alt estànding i... un hotel!

“Almenys la Filmoteca ha generat una placeta on hi ha terrasses i cada vegada hi ha més gent que s’atura i pren alguna cosa”, apunta Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca. Tant a la Filmoteca com en restaurants i bars de la zona coincideixen que la prostitució no és el problema, sinó el mercadeig de drogues constant. Ni l’enduriment de l’ordenança de civisme decretada per Xavier Trias —que sancionava en tots els casos la prostitució al carrer— ha aconseguit eradicar-la d’aquests carrers del Raval. Es clausuren meublés que funcionen en pisos —en un any se n’han tancat vuit, i 16 més estan en tràmits de tancament—, però són tan ràpids que quan reben un requeriment se’n van a un altre lloc. “No obstant això, en alguns edificis hi ha pisos clarament identificats que es dediquen al tràfic de drogues, i aquí no passa res”, es queixa Wolfgang Striebinger des del Xiringuito de Déu, un menjador social del carrer d’Espatler.

“No es pot pretendre que en un any hi hagi canvis importants, i més en temps de crisi. Caldria diversificar el comerç de la zona”, assenyala Núria Aparici, de Tot Raval, una entitat que aglutina entitats i comerciants de la zona. El rejoveniment dels espectadors que van a la Filmoteca tampoc no ha servit per insuflar nous aires a la plaça de Salvador Seguí: “Seria important que canviés el comerç de l’entorn”, apunten des de la Filmoteca.

El que molesta més a l’entorn de la Filmoteca és el mercadeig de droga

Aquest comerç, com el del carrer de Sant Pau, on hi ha 18 locals de telefonia, està controlat principalment per la immigració pakistanesa, que també ha anat adquirint pisos a les finques —moltes d’elles atrotinades— del carrer d’en Robador. “Hi ha problemes de manteniment de les finques i alguna acabarà caient, perquè no volen afrontar la despesa d’arreglar-la”, comenta Rosa Gil, del restaurant Casa Leopoldo. Qui més qui menys, tothom es pregunta al barri què hi ha darrere de tanta botiga de telefonia.