“El geni i el talent a València són un mal negoci”

Científic, periodista i escriptor, Martí Domínguez acaba de publicar la seua quarta novel·la. Precedida per unes altres que tenien com a protagonistes el comte de Buffon, Goethe i Voltaire, en aquest cas és el pintor Paul Cézanne qui porta la veu cantant. El pròleg de la novel·la és una foto d’ell i el seu amic i col·lega Camille Pissarro abillats com a excursionistes. “Jo, com a biòleg, he anat amb aqueixa mateixa pinta, la motxilla i el bastó, a la recerca d’éssers vius”, reconeix l’autor d’El fracassat (Proa), que aquest és el títol del llibre. “Ells van a buscar el mateix, a la recerca dels fragments del natural, d’impressions visuals”, explica. “L’impressionisme i Pissarro el que fan és deixar l’estudi, el bodegó, el model i mirar per la finestra, mirar fora, passejar, caminar”. Martí mira els pintors com un entomòleg i desgrana el seu ecosistema, però —ho subratlla— posant-se en la seua pell. M’interessa Cézanne en tant que jo puc parlar de mi”, aclareix. “Per això sempre dic que no faig novel·la històrica, sinó que a partir d’uns fets reflexione sobre la vida que a mi m’afecta”.

Pregunta. Diu vosté que no fa novel·la històrica, però m’equivoque si dic que com a lector conec millor Cézanne, Gauguin, Camille Pissarro, Émile Zola o Eduard Manet després de llegir El fracassat?

Resposta. És clar que sí, passa igualment quan lliges Les memòries d’Adrià, que coneixes millor Adrià, però allò que és substancial no és el fet històric, sinó el que s’aporta de la vida. Ningú no s’imagina la vida tan dura que van tenir Cézanne i els impressionistes, i això t’ho mostra la novel·la. Però possiblement sabràs més sobre tu mateix si et fa reflexionar sobre les teues ambicions i sobre si has llançat la tovallola o no. M’interessa com Cézanne no es deixa doblegar en la seua obsessió per trobar aqueixa fórmula que busca, allò que el caracteritza com a artista.

P. El títol, El fracassat, és contundent, com una bufetada en la cara, però la mirada de Cézanne en la portada és desafiant, no és la d’un fracassat.

R. Per a Cézanne hi havia dues classes de pintors, els que tenien collons i els que no. En les meues novel·les el que intente és reflexionar sobre la creació, que és el que realment interessa als protagonistes, siga la creació científica, literària, artística o filosòfica, i sobre la vida del creador. Cézanne és un fracassat per a tots els companys i, fins i tot, als ulls de la seua pròpia dona, però és persistent.

P. I com s’aplica aqueixa reflexió a l’actualitat?

R. Crec que tots som fracassats. Primer de tot perquè, sobretot en aquesta ciutat, quantes coses hem deixat de fer per pors o per deixar-nos endur? I segon, perquè sempre tenim l’esperança que el nostre esforç siga finalment valorat.

P. Èpica del fracàs, lírica del fracàs, sociologia del fracàs o ètica del fracàs?

R. Senzillament, hi ha una idea i és que per a la societat burgesa i benpensant tot allò que és innovador i pioner es considera una extravagància i, a la llarga, un fracàs. Tanmateix, després va i es manifesta d’una manera totalment contrària. Per això com a societat hauríem de ser molt més cauts amb els creadors, protegir-los més.

P. Es diu en el seu llibre que la pintura no és una reflexió de l’exterior, sinó de l’interior de l’artista. Es pot dir el mateix de la literatura?

R. Efectivament. El que no té sentit és fer una novel·la per a contar una batalleta. Pots reconstruir la batalla de Waterloo o de Trafalgar, però aqueixa no és la faena de l’escriptor, sinó de l’historiador. Es tracta de buscar un escenari versemblant que puga aportar coses a la visió de l’home i de les seues passions. I tornant a la frase, el que vol dir Cézanne és, si fa no fa, que tampoc no n’hi havia prou de fer la pintura a l’exterior que defensaven els impressionistes. Per això Cézanne no és un impressionista, perquè ell busca aqueix concepte tan modern que és l’autoria.

P. Buffon, Voltaire, Goethe són els protagonistes de les seues novel·les anteriors. Creu que li podrien donar algun dia el premi europeu?

R. (Riu) Ni m’ho havia plantejat. Tot el que jo faig és indagar en el món creatiu. La trilogia de la il·lustració reflecteix un món a què jo torne sempre. Torne a les llums, perquè és el moment emocionant de la il·lusió de l’espècie humana, en què creu que pot canviar el món.

P. El futur d’Europa és la història d’un fracàs?

R. El fracàs d’Europa és evident en tant que no ha aconseguit que el coneixement tinga el seu pes real. A poc a poc ha anat cedint l’actitud pròpia d’Europa, que és la culturalista, a la més purament neoliberal, que és la dels EUA. Sempre ens mirem en els Estats Units. La raó d’Europa hauria de ser cultural, però l’intel·lectual ha anat perdent pes en aquesta societat. A Espanya ja no hi ha intel·lectuals que tinguen pes en la societat política. El fracàs d’Europa és el retrocés cultural.

P. En la seua novel·la, els revolucionaris de la pintura criden: pinten la nostra terra! Aquest crit té encara algun contingut revolucionari?

R.Allí o aquí?

P. Aquí, sobretot.

R. Quan parle amb artistes en els seus estudis d’art, sempre els pregunte: Tu que vius en un mas, enmig de les muntanyes, has pintat mai aquest paisatge tan bonic? Hi ha gent que perd el marc on viu. I crec que és un error des del punt de vista creatiu, en tots els sentits. La universalitat ha de nàixer des d’allò local. El punt d’arrancada del meu interés per Cézanne és que va pintar 89 vegades la Sainte-Victoire, una muntanya que no coneixia ningú de 1.100 metres d’alçària. M’interessà aqueixa obsessió pel seu paisatge i de transcendir per intentar fer de la Sainte-Victoire un símbol de França. És una muntanya com el Montgó. Per què ningú no pinta el Montgó de veres, no com una postal?

P. Quan diu “el meu fill és el major perill per a la meua obra”, parla de la conciliació familiar amb la creativitat?

R. No, parle de la realitat. Cézanne es troba amb el fet que pot malviure amb una pensió mínima que li passa son pare, i resulta que ha tingut un fill. Un dels motius de la novel·la era reflexionar sobre la paternitat i la creació. La primera novel·la, la de Buffon, relacionava el coneixement científic i la literatura; la segona, la de Goethe, la recerca de l’amor, i la de Voltaire era sobre la persecució de l’intel·lectual. Aquesta és la vida, tracta sobre com t’hi mantens perquè la vida no t’arrossegue. Cézanne no pot ser un pintor de diumenge, però la vida és dura, no és fàcil, amb una família, mantenir-se contracorrent i a voltes ho deixes estar.

P. El geni, el talent, quan va contracorrent, és un mal negoci, com deien de Paul Cézanne?

R. El meu avi deia que cada matí València passa la dalla i tot aquell que ha despuntat un poquet és segat a ras. El geni i el talent a València, si no tens un refugi universitari que et permeta un poc de llibertat, és mal negoci.