“Si només tens guitarra i veu, has de parar atenció a la lletra”

Hi ha silencis ben expressius i sorollosos. I hi ha creacions artístiques amb aparença menor que s’ageganten en el procés de recepció. Això és el que passa amb el tercer disc de Senior i el Cor Brutal, València, Califòrnia (Malatesta, 2013), un treball que no té a favor seu la novetat que va suposar L’experiència gratificant (Malatesta, 2008). Ni la mística de Gran (Malatesta/LaCasaCalba, 2011), un disc estrany i irregular, amb productor de renom (el català Raül Fernández, Refree), que feia conviure passatges autocomplaents amb cançons memorables. En aquest tercer disc no hi ha electricitat —tret de la cançó que tanca— ni gravacions analògiques a l’Uruguai, ni experimentació sui generis, ni arranjaments preciosistes, ni banjos i ukeleles. València, Califòrnia està enregistrat a Benimaclet amb guitarres acústiques, harmònica, piano i la veu domada de Senior. Esperit folk amb missatge. I per sobre de tot, un grapat de cançons poderoses i emocionants surant amb suficiència sobre la simplicitat musical de la proposta. Paradoxalment, o no tant, el seu millor treball.

“A mi m’agrada pensar que Gran i L’experiència gratificant també són conceptuals, però potser en aquest això és més clar, més obvi”, ens explica Miquel Àngel Landete, denominació d’origen de Senior, a sa casa del barri de Velluters. Allò que en els discos precedents era experiència personal, esdevé ara un cert neguit col·lectiu. “He aprés a narrar en tercera persona. Volia fer un disc per a fer-hi la gent partícip, parlar de la meua ciutat i de tots els que volem anar-nos-en, però al mateix temps pensem que seria una covardia, una claudicació. És una dualitat present al llarg de tot el disc”, raona. És difícil no pensar en els paral·lelismes amb la Gran Depressió, els grangers d’Oklahoma anant cap a Califòrnia d’El raïm de la ira. Senior afig Woody Guthrie i La sal de la terra, “però també vaig tindre present l’emigració espanyola de la postguerra. Vist això com una situació cíclica, consola un poc, però si pensem que ens toca a nosaltres no consola gens”.

Respecte del format folk, Landete apunta que moltes de les cançons del disc ja les tocava en directe, sol amb la guitarra, en la gira de Gran. “I vaig veure que funcionaven. Vulgues o no, si només tens una guitarra i una veu, has de parar atenció a la lletra, s’explicita el missatge. I si no t’agraden les lletres, no t’agrada el disc”. Una nuesa que obligava a treballar més la veu. “Havia de cantar millor, no s’hi podia fer res més, i amb Luís [Martínez, Euro-Trash Girl, productor del disc] ho treballàrem molt: feren moltes preses, miraren la inflexió, l’enfocament de cada cançó… La meua veu no m’acaba d’agradar, però en aquest disc fa paper”. Un plantejament així, per força, limita la intervenció de la resta de membres de la banda, Endika Martín, Juanlu Tormo i Rafa Ferreiro. Senior, amb tot, avança que la idea “és traure dos discos el 2013. Un més de ‘cantautor’, i un segon més de banda de rock, on signarem la música els quatre”.

Altrament, el disseny del disc és obra de la seua parella, Begoña Lozano. “Ella dóna una altra visió al disc. I com que està present en tot el procés de composició de les cançons sap de què va la cosa. Moltes de les cançons són coses que ella i jo hem xarrat, com a parella o com a família”, explica. Perquè, juntament amb aquella invocació col·lectiva a fer neteja i fugir amb la ciutat als muscles, hi ha el vessant personal de talls com la bellíssima Ella plou. “En aquella cançó vaig fer l’exercici d’imaginar-me amb els dos fills i sense dona. Em va vindre d’una cançó d’Eef Barzelay que diu: ‘a voltes m’imagine que ets morta per veure com en sentiria’. És una idea molt romàntica”. Un tema tan intens i emocional com Càntic als germans de diferent mare: “Hem trobat belleses que paren el temps / i que quan es fa fosc tenen súper-poders / els fills i les filles mos han donat / la llum diària que ens està sanant (…)”. Versos que contrasten amb l’agror de talls com ara Ja no hi ha ningú (“Ja no queda gent que plore pels altres) o La gran esperança roja (“Jo sóc només un covard però tinc roja la sang”). Tot i que el to esperançat d’Ausiàs Marx o València, Califòrnia (“l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar”) acaba guanyant la partida.“Quina sort que la vida cada dia torne a començar”, canta Senior en El somni s’ha acabat, basat en un guió de Pau Martínez. I pot valdre com a resum.

La visió positiva és quasi obligada en algú a qui la vida, darrerament, ha tractat bé, i que a través de la música ha aconseguit fer-se un lloc en l’escena independent i arribar també al públic de la música en català. “Jo sempre ho compare amb el primer concert que vaig fer com a Senior cantant en valencià [amb les seues formacions anteriors com ara Landy ho feia en anglés], fent de teloner de The Minus 5, uns monstres del rock americà. Hi havia cinc-centes persones mirant-me amb cara de pòquer. I en vaig gaudir molt. Alguna vegada toquem en festivals al País Valencià i ens toca eixir entre La Gossa Sorda i Skaparàpid i la gent flipa. Queda molt de camí per recórrer. Els guetos musicals són molt tancats, ja siga el de ska i dolçaina o el de rock anglosaxó, i tant de bo anàrem a una visió més global. I a mi mateix m’obliga a obrir-me. Jo no escoltava a penes música en català i arran de cantar en aquesta llengua he descobert grups amb arrels anglosaxones que m’encanten, com ara Oliva Trencada o Arthur Caravan”, diu a manera de confessió sense recança. Mai no és tard per a quasi res.