_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Tanta tinta t’unta

‘Plans de futur’, premi Sant Jordi, simula ser real en els fets i ficció en la intimitat

Retrat de Maria Carbona, una de les cosines de Ferran Sunyer, pintat per Dalí el 1925
Retrat de Maria Carbona, una de les cosines de Ferran Sunyer, pintat per Dalí el 1925VEGAP

Avís per a navegants: Plans de futur, la novel·la de Màrius Serra (Barcelona, 1963) que ha obtingut el premi Sant Jordi 2012, és com sempre en l’autor una obra verbívora, és a dir, ludolingüística, és a dir, més pendent del joc que de la memòria. L’avís és pertinent perquè d’entrada no ho semblava, o ho semblava menys: inspirada en la figura del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), l’obra se centra en el sacrifici de les germanes Carbona, Maria i Àngels, totes dues dedicades a tenir cura d’aquest Stephen Hawking català que, malgrat la seva tetraplegia, va excel·lir internacionalment en els difícils temps del franquisme. Un material real, doncs, que amb el precedent de Quiet, l’obra que el 2008 va permetre a Serra homenatjar el seu fill Llullu, menava a pensar en Plans de futur com una narració documental, fins i tot com un biopic. I no és així, ni de lluny. La novel·la de Serra, de fet, simula ser real en els fets i ficcionada en la intimitat, però va més enllà: és menys un joc que una juguesca, és una immensa mascarada. Per a alguns, amants de l’artifici, serà una bona notícia. I per a d’altres, més pràctics, serà una frivolitat, una pèrdua de temps, carn de canó per a la inversemblança.

Perquè Plans de futur, a més, se la juga en un secret, el del “pare paret”, que només seguint les pistes tindrà veritable sentit. Serra no enganya, però: a la segona pàgina, el pare de les Carbona ja diu que “la memòria és un relat, i una de les coses més importants dels relats és saber qui els explica i des d’on”. Si la memòria és relat, i si el relat depèn de qui narra, convé saber que també les germanes parlen, i que tots tres narradors, pare i filles, amaguen asos a la màniga. Ell, perquè fa anys que està desaparegut. Elles, perquè ja d’adolescents, en freqüentar Dalí, van començar a bescanviar-se les personalitats, fins al punt de plantejar enigmes sobre qui va ser la retratada al llenç que il·lustra la novel·la. Pendent tothora del “des d’on”, en fi, el lector només haurà de recordar que Ferran Sunyer és al llibre el Ferri, és a dir, un altre personatge, per sospitar fins al final.

Cal observar, en aquest sentit, que l’autor de Verbàlia, sense arribar als nivells d’obres com Farsa o Ablanatanalba, ha farcit Plans de futur de jocs de tota mena. Alguns, literals (els escacs, el “partxisi” desdoblat al capítol 19, el “pica paret” inversament polisèmic amb el “pare paret”), reforcen la idea de l’obra com a estratègia. Altres, estructurals (el lector farà bé de demanar-se per què els capítols es numeren amb nombres primers, i per què hi falta l’11), suggereixen que el joc no és gratuït. I els verbals, finalment (el “Filferri” de la pàgina 51, la paronomàsia “tanta tinta tonta t’unta” de la 84, l’embafador excés de “guli-gulis”), banyen Plans de futur d’alguna cosa que no acaba de casar amb el títol, tan aparentment asèptic. Quan a més Serra afegeix a la novel·la l’humor, cabdal en l’escena del premi amb Puig i Cadafalch; la sospita tèrbola, tan present en les relacions sentimentals dels personatges; i, sobretot, la distància dels narradors, cartes incloses, la pregunta acaba sent obligada: per què una novel·la amb tants elements reals juga tant a l’artifici, per què segons l’autor l’afer Sunyer necessitava un embolcall tan acusat?

En la resposta, personal, es troba la valoració d’aquest premi Sant Jordi, que —no era difícil— en tot cas es troba entre els menys fluixos dels darrers anys sense ni tan sols ser un dels millors llibres de l’autor. Perquè en aquesta resposta, a més, hi conflueix un element simbòlic destacat: la inclusió reiterada dels versos de La vaca cega, de Joan Maragall. Més enllà de les lectures aplicables al protagonista, el poema, unit al títol Plans de futur, multiplica les connotacions socials i polítiques d’una obra que parla de superar adversitats, de vèncer la covardia, d’enriquir el relat oficial. Hi haurà, segur, qui ho trobi ingenu, qui enyori un discurs més ferm, un tractament més elevat, un altre treball del tema i dels personatges. Però potser, i cadascú haurà d’analitzar si li funciona, el joc de Serra sigui un altre; potser, entre joc i joc, l’autor estigui untant de tinta més d’un pare i d’una paret. Perquè, en el fons, què és menys covard, inventar o retratar? Qui topa més de cap en una i altra soca?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_