Protestes gremials justificades

No fa tant, les crítiques que alguns actors van adreçar al govern de l’Estat durant la gala dels Goya van rebre una resposta molt enrabiada d’aquest mateix govern i dels seus corifeus. Entre dades i preses, l’assumpte va fer córrer prou de tinta. D’una banda, la irritació del govern és comprensible. Des del seu punt de vista, els artistes guardonats i respondons no són més que una trepa de progres malcriats que viuen de les subvencions públiques i mosseguen la mà que els dóna de menjar.

Com és natural, els actors no ho poden veure així. És cert que els famosos viuen bé, però també parlen en nom dels seus companys que no ho són tant, no guanyen premis i no tenen ocasió de fer-nos saber les seues amargors. D’altra banda, no consideren que les subvencions al cinema siguen un privilegi excepcional –perquè a tot Europa el cinema està subvencionat- o que hagen de ser una mordassa. Fa dècades que la fràgil indústria audiovisual espanyola reclama ajudes per a sobreviure davant la competència de les majors nord-americanes, i les rep perquè és una indústria important per ella mateixa i, sobretot, pel seu valor simbòlic. En la societat de l’espectacle en què vivim, un país que no es representa a ell mateix en imatges senzillament no existeix, i Espanya no ha caigut encara tan baix.

Amb tot, la indústria audiovisual és cara, i ha patit l’impacte de la crisi més que altres. La retallada a les subvencions s’ha combinat amb l’increment de l’IVA, i aquest ha sigut, literalment, verí per a la taquilla. A pesar que l’èxit d’un sol film, Lo imposible, ha maquillat una mica els números, la temporada ha sigut desastrosa, i ara mateix els rodatges estan mig paralitzats a tot l’estat. Fins i tot els els més prestigiosos estudis de sonorització de Barcelona, Sonoblok, estan a punt d’entrar en concurs de creditors, i va ser precisament el director de Lo imposible, J. A. Bayona, qui ha donat el crit d’alarma. Si les millors empreses tanquen, no seran substituïdes, i certs projectes –justament els més competitius- ja no es podran dur endavant en aquest país.

L’altra gran font de treball dels actors, el teatre, pateix uns problemes similars, i la cartellera d’una ciutat que s’estima tant l’art de Talia com Barcelona pot servir-nos d’exemple. A primera vista, ni la crisi ni la pujada de l’IVA han aconseguit debilitar la indòmita passió escènica dels barcelonins. Ara mateix, si no me n’he descomptat, hi ha 31 sales fent teatre a la ciutat, amb una oferta d’allò més variada i suggestiva. Així, aquests dies podem veure coses com els musicals Grease i The Wild Party en català; El somni d’una nit d’estiu en versió de Mercè Vila; el Cyrano de Bergerac de Rostand amb un repartiment de primera, amb Pere Arquillué al capdavant; Quan despertem entre els morts de Henrik Ibsen, dirigida per Ferran Madico; la sempre exitosa Dotze homes sense pietat de Reginald Rose; Roberto Zucco, de l’aspre i clarivident Bernard-Marie Koltès, o una sàtira de Dario Fo, Si no ens paguen, no paguem, de títol ben oportú, vist el pa que últimament s’hi dóna, més una pila de comèdies, drames, homenatges a l’humorista Eugenio i peces de dramaturgs catalans joves, que també en tenen dret.

Fa dècades que la fràgil indústria audiovisual espanyola reclama ajudes per a sobreviure

Amb aquest panorama, sembla que el teatre a Barcelona disfrute d’una salut de ferro, i, fins fa poc, les xifres no ho desmentien. L’ombra de la crisi va enfosquir la temporada del 2010, però la professió es va posar de seguida les piles i l’any passat va aconseguir batre rècords de taquilla, amb 2.647.000 espectadors, és a dir, un 8% més que l’any anterior. Enguany, la pujada de l’IVA ha fet estelles tan prometedora recuperació. Hi ha qui parla d’una retracció del públic que voreja el 30%, i la sensació, de cara al futur, no pot ser més ominosa. El Teatre Nacional de Catalunya ja ha avisat que tancarà la sala Tallers, que era precisament la que estrenava les obres dels autors més joves i arriscats; la quantitat d’espectacles previstos ha disminuït de sobte, i la figura de l’actor parat, esperant un paper que mai arriba, comença a ser habitual als cenacles del gremi.

És l’escenari que esbossava Marcos Ordóñez, com sempre lúcid, en un article d’aquest diari, el 21 de febrer passat: “El eslabón más débil”. El teixit teatral es trenca per ací: cada vegada hi ha més actors sense treball. Es munten menys obres, perquè va menys gent a veure-les, perquè són més cares a causa d’un IVA pujat al 21%, quan a França, per exemple, està al 5.5%. Si això continua així, conclou Ordóñez, prompte només es podran muntar espectacles d’èxit garantit, i d’aquests n’hi ha ben pocs. Si el teatre comença a fallar a Barcelona i tot, vol dir que la difícil i meravellosa professió d’actor té un problema gros. I que els actors ho pregonen, quan els deixen, no hauria d’estranyar a ningú, i menys que a ningú al govern que en bona part l’ha provocat.