El meu veí “Tantan”
Fugint de «no-sé-què», picada per la curiositat i a la recerca de noves aventures, vaig fer cap al país de Tintín.
Només d’arribar a Brussel·les, un dia fa molts anys, et vaig percebre. Allí estaves, somrient malgrat la grisalla i acompanyat del teu fidel gosset. Formaves part de l’horitzó urbà.
Eres un penell que girava i girava com al vent li semblava. Mirant a tot arreu, semblaves donar la benvinguda a tots els qui tímidament arribàvem a la Gare du Midi.
Icona d’un país, d’una editorial, aquest xicot ros «mantega»!
I amb el seu gosset: típica estampa belga.
Vas deixar de ser per a mi Tintín i ets vas convertir en «Tantan» : «Tantan» clauer, «Tantan» samarreta, «Tantan» tassa, «Tantan» souvenir quoi.
Després de tots aquests anys, tu, fidel a la Gare du Midi, ja no gires, però continues donant la benvinguda a turistes i desplaçats. A tots aquells que, com tu, viatgers i aventurers, se’n van a descobrir món, allí on el vent o la necessitat els porta.
Jo, fidel a tu, m’he quedat al teu costat.
M’agrada pujar al pont de la Gare amb el meu fill a mirar els trens que vénen i se'n van.
Des d'allí dalt et miro de reüll i amb complicitat.
Un any més, et voilà, aviat farà vint anys…
Definitivament, el país del Tintín té un «no-sé-què» que em va enganxar.
Al meu veí «Tantan».
