Afers Exteriors
Si d’alguna cosa podem estar contents és de la xarxa de lectors de català de l’Institut Ramon Llull. Treballen molt, en massa ocasions amb mitjans precaris i fan una feina d’exportació cultural del tot imprescindible. Hi ha coses que s’han fet bé i hi ha professionals que, si troben un punt de suport, encara que sigui petit, poden moure el món català a Belgrad, Frankfurt, Sant Petersburg, París o Zagreb. Avui, les retallades arriben fins i tot als llocs que ja eren austers, i per això cal agrair encara més l’esforç que fan molts lectors.
Hi pensava mentre llegia que Irene Zoe Valdés, l’escriptora que publicava a la Fundación Ideas del PSOE amb el pseudònim Amy Martin, va dirigir el centre de l’Instituto Cervantes d’Estocolm. 3.000 euros cada peça i 100.000 euros anuals a l’Instituto Cervantes. Molt? Poc? No ho sé, però els puc ben assegurar que aquesta nòmina quintuplica la de molts dels lectors de català, que, a més, fan de directors i fins i tot d’homes orquestra. I els nostres lectors? Bah, vel·leïtats de país petit.
Les diferències en la projecció exterior de les cultures catalana i espanyola descriu perfectament la concepció cultural que té l’Estat. Fins i tot l’Estat dins de Catalunya. L’ambaixada espanyola a Rabat surt més cara que tota l’acció exterior de la Generalitat, però a Alícia Sánchez-Camacho el que la té amoïnada és que puguem sortir d’aquí sense passar per la seva duana. L’ambaixador del PP a l’Argentina, en Bárcenas, no l’amoïna gaire. Pere Navarro ens promet que tots serem federals, però a hores d’ara ja sabem que uns sempre serem els federalitzats i els altres, els federalitzadors. Per aquests vorals catalaníssims n’hi ha que pensen que l’única frontera que cal passar és la d’Andorra.
En el fons, el que passa és que el món fa por als governs perquè els qüestiona, els avalua i els diu que ells també són petits. No han entès que el futur passa precisament per aquí, que malgrat ser petits, o precisament per això, hi ha oportunitats per a tothom, que no cal ser un abusananos. El millor de tot és que a hores d’ara ja no ens fa por la seva por.
