Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Des de l’inici

El 'Gilgamesh' és el primer poema èpic conegut de la humanitat, i és un gran poema

S’ha dit que el valor de les cultures literàries es mesura pel que tenen les obres que s’hi poden llegir. Per això, una llengua de cultura digna d’aquest nom no solament disposa d’una sòlida tradició pròpia, sinó que també pot oferir, traduït, el bo i millor del pensament i la literatura universals. L’ideal no és altre que subministrar als lectors tot el que de verdaderament rellevant ha produït la humanitat al llarg del temps, amb l’objectiu, d’una banda, d’enriquir la pròpia tradició amb aquestes aportacions, i de l’altra, que els usuaris, els lectors en aquesta llengua, puguen usar-la sense restriccions, com una plataforma tan bona com la que més a l’hora d’accedir al saber, a la bellesa i, en definitiva, a les coses importants que s’hagen dit al món.

En la nostra civilització, la tradicional vara d’amidar tals aspiracions humanístiques ha sigut la de les traduccions dels clàssics fundacionals. En aquest sentit, cal dir que la cultura en català no ha estalviat esforços. Abans de la guerra, la Fundació Bernat Metge aconseguí posar a l’abast del públic un enlluernador mostrari de textos grecollatins en edicions solvents, i aixi ha continuat fins ara. També disposem d’un grapat de traduccions de la Bíblia de gran qualitat filològica i estètica (encara que la nostra jerarquia eclesiàstica faça com si no existiren). Respecte als orígens, doncs, amb això n’hi hauria hagut prou i de sobres fa poc més d’un segle, que és quan el català va començar a reivindicar-se com a aspirant a llengua de cultura.

Ara sabem que tant els grecs com els hebreus van desplegar les seues literatures en un terrer de civilització mil·lenària, amb denses tradicions lletrades que els van influir poderosament. Parlant de clàssics, no podem desatendre aquests orígens, perquè la nostra civilització comença ací. Ara bé, tot i la seua importància indiscutible, aquestes literatures prèvies atrauen un públic molt minoritari, perquè només ens n’han arribat fragments, no sempre fàcils de llegir ni d’interpretar. En català, fins ara, els intents d’acostament a aquest univers en ruïnes han sigut ben exigus. Hi havia una excel·lent antologia del savi Segimon Serrallonga, Versions de poesia antiga, més un curt manoll de traduccions de poemes egipcis en publicacions disperses, i prou. Ací, la previsible escassedat de lectors es convertia en una restricció aparentment infranquejable.

Aquestes literatures prèvies atrauen un públic molt minoritari, perquè només ens n’han arribat fragments"

En els últims anys, les coses han canviat. El 2011, la Universitat Autònoma de Barcelona publicava la primera traducció completa –en la mesura dels possibles- del Poema de Gilgamesh, en versió de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet, amb el text canònic, les principals variants conegudes i tot el que cal. El Gilgamesh és el primer poema èpic conegut de la humanitat, i és un gran poema. Ens ha arribat fet a trossos, però el que en queda ens pot commoure amb un estremiment auroral. Els dos protagonistes d’aquests versos, Gilgamesh i Enkidu, són els primers personatges de la literatura amb carn, ossos i un cor que batega, amb esperances i contradiccions, i el seu poema ens parla de l’ambició i el fracàs, de l’amistat i el dolor, de la por de morir i l’amarga acceptació d’aquest destí, que no té escapatòria, però també de l’única forma de perduració permesa als humans, que són les obres: les gestes i la muralla de Gilgamesh, o aquest poema. Al cap de més de 3.000 anys, el Poema de Gilgamesh ens continua parlant d’éssers humans. Eren com nosaltres. Patien i anhelaven com nosaltres, i el que ens diuen no ens deixa indiferents.

I ara, l’editorial Ausa de Sabadell ha publicat el que potser és el –diguem-ne- llibre més antic de la humanitat: els Textos de les piràmides de l’antic Egipte, amb traducció, introducció i notes de Lucas Baqué i Manzano. Aquests textos són un recull de precs, jaculatòries, exhortacions i rituals que es van anar copiant en els murs de les grans tombes faraòniques, fa més de 4.000 anys. Algunes d’aquestes oracions ja devien ser arcaiques quan es van anotar per primera vegada. Ens traslladen a un món molt remot, potser al més remot a què ens pot acostar un text escrit, i entre les seues fórmules salten de tant en tant espurnes d’una estranya poesia. A part del seu valor intrínsec, importa recordar que aquests textos primitius enceten una tradició que havia de desembocar en el Llibre dels morts, amb el judici de les ànimes i la llista d’obres de misericòrdia pràcticament idèntica a la de l’Evangeli i el catecisme romà. També ací, aquest món tan distant està en l’origen del nostre.

També importa recordar que aquesta és la primera vegada que aquests textos es tradueixen íntegrament a una llengua peninsular. És una obra pionera i acurada, que ens permet accedir a una part molt recòndita, però important, dels textos fundadors de la civilització occidental. És el que fa una llengua de cultura. Fa goig poder dir que la nostra ho és.