Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

La fi segons Haneke

'L'Amour' no és una pel·lícula divertida, per a passar l’estona

La fi segons Haneke

La idea fa temps que circula, i l’he sentida i llegida a individus de renom, amb un prestigi consolidat: “Avui en dia, el talent cinematogràfic no es projecta precisament als cinemes, sinó a les pantalles de televisió, en format de sèries”. I dit això esmenten títols com ara Twin Peaks, The Soprano, Mad Men, Lost, Roma, etc. Encuriosit, he posat fil a l’agulla: he vist unes quantes temporades de les que m’han paregut millors i uns quants capítols de les que m’han resultat indigestes. Feia molts anys que no veia sèries, no m’havien atret mai; he de reconéixer que la seua qualitat ha pujat molt quant als aspectes tècnics i, sobretot, pel que fa al més important: el guió. Això i, potser, el fet que la sèrie té un format pensat per al consum domèstic, n’ha propiciat la puixança. També és cert que no és fàcil trobar llargmetratges actuals que estiguen a l’altura d’alguns clàssics. Des del meu —ja sé que insòlit— punt de vista, alguns dels directors més llorejats ara mateix, com ara Clint Eastwood, Woody Allen, Coppola, Scorsese, Malick, Almodóvar, Spielberg, etc, estan bastant per sota del que anomenem un clàssic. Vivim una època poc brillant, mancada de sorpreses i d’aire fresc, quant a la creació artística, i no sols al cinema. Hi ha, però, excepcions. Amour (2012), per exemple, de l’austríac Michael Haneke. L’autor d’aquella tèrbola joia que es diu La cinta blanca (2009) ha pujat encara un escaló més alt de l’excel·lència en una obra en què no trobareu res del que ix en les sèries: ni assassinats, ni màfies, ni embolics amorosos, ni corrupcions polítiques… L’argument del film és dels que provocaria una rialla de menyspreu a un productor de Hollywood: la lenta degradació física i psicològica d’una parella els últims anys de la seua vida. L’avantsala de la mort quotidiana. Una progressió terrible que tots hem vist de prop en familiars o amics i que ens amenaça directament des d’un futur més o menys pròxim, inevitable. No, no és una pel·lícula divertida, per a passar l’estona; és un film trist, que fa pensar i, sobretot, sentir. Això sí: tan ben fet, des del primer fotograma fins a l’últim, des de la primera paraula fins a l’última, i sense el recurs del sucre afegit en forma de música de fons —tot i que la bona música, i la passió per la música, hi està ben present—, i amb uns actors que no pareix que actuen, sinó que són… Tan lúcidament fet, dic, que un s’hi sent captiu, posseït per les imatges, cada segon que passa fins que la pantalla esdevé un fons negre i mut, com la pròpia mort, en què comencen a aparéixer, a poc a poc, els crèdits. A les antípodes d’allò que ofereixen les sèries, Haneke ens transmet, mitjançant la ficció, la veritat crua, reveladora, de l’existència. I ho fa com un vertader clàssic.