Ripoindicador

Juan Ripollés, més conegut pels seus íntims per Ripo, és un artista amb poc d’interés. En una societat normal, hauria tingut un protagonisme escàs, limitat a alguns ambients kitsch i estrafolaris, allunyats del tot dels circuits de l’art. No conec ni un sol artista valencià que considere amb serietat la seua obra, ni la valore mínimament; més aviat a l’inrevés, quan em parlen d’ell riuen burletes (com també fan amb Antonio de Felipe, el gran pintor de cambra de Francisco Camps, a qui l’IVAM va comprar vint-i-cinc quadres). Ripollés és un artista (deixem-li la condició d’artista) més a prop del ninotaire que de qualsevol altre model, que a més a més adoba el seu vessant d’artistoide genial amb una imatge d’allò més ridícula: el mocador al cap i la branqueta de romer en la boca. Per a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú és evident que allò que fa aquell home no val res, que és una estafa monumental. Ja sabem que el món de l’art crea tot tipus d’artefactes, però en aquest cas el consens és rotund entre els entesos en l’art: Ripollés és pura falla. Així les coses, com podem explicar que aquest home s’haja convertit en l’artista oficial del Govern valencià? Com podem entendre que les seues lletges extravagàncies estiguen distribuïdes tot al llarg del país? Com podem justificar que a hores d’ara l’IVAM tinga diverses obres seues exposades en l’entrada del museu, al costat de l’homenatge que dedica a l’escultor Andreu Alfaro? L’única explicació plausible és l’estat d’anorreament mental a què ha arribat la societat valenciana, que ha fet del no-res tot un símbol. I l’actitud antiintel·lectual i prepotent dels nostres governants, que han menystingut olímpicament l’opinió dels entesos i han sacrificat amb irresponsabilitat els impostos dels ciutadans. Així les coses, les obres d’aquest home escampades pel nostre país simbolitzen potser millor que moltes altres coses (Calatrava, Aeroport de Castelló, etc.) l’estat de paràlisi mental a què ha arribat el nostre poble durant aquests anys. Tenint artistes de la talla d’Alfaro, de Carmen Calvo, de Manuel Boix, de Joan Cardells, de Miquel Navarro, d’Artur Heras, de tants noms reconeguts internacionalment, han apostat per aquest ninotaire, i han projectat les seues creacions urbi et orbe, i a més a més fonent-les en bronze. No hi ha cap ajuntament en què haja manat el PP que no haja adquirit un bunyol seu: alguns l’han clavat en la rotonda del poble, altres en l’entrada del col·legi públic, uns altres en els parcs i jardins. Aquestes escultures són el millor bioindicador de la plaga d’estultícia i inanitat que ha recorregut de cap a cap el nostre país durant aquests darrers anys. Una plaga que ens ha conduït, és clar, a la ruïna més absoluta.