Col·leccionistes d’estampes

Entre els quadres més cèlebres de Marià Fortuny i Marsal, hi ha El col·leccionista d’estampes, que el reputat marxant francès Adolphe Goupil va vendre per una milionada, poc després de ser pintat. El va adquirir un anglès; més tard, va passar a un rus i, finalment, va entrar a formar part del nodrit fons del Museu Pushkin, de Moscou. Potser és un quadre que ara trobem una mica antiquat, tot i que el virtuosisme hi vessi pels quatre costats: filigranes impecables i ben enfocades, atmosfera subtil i un fons gairebé abstracte.

D’El col·leccionista d’estampes Fortuny en va fer tres versions i alguns esbossos; en tots, la composició és la mateixa, només canvien lleugerament el fons i alguns elements ornamentals de l’interior. Un gentilhome, ben abillat a la moda del segle XVIII, observa amb atenció un gravat que li ofereix, segurament, un comerciant. És una escena molt europea. L’apreciació dels gravats és una habitud més pròpia dels països nòrdics i del centre Europa o, per dir-ho d’una altra manera, de París en amunt; no és estrany, doncs, que fos un col·leccionista anglès qui a l’època va adquirir el quadre de Fortuny, segurament perquè s’hi podia emmirallar.

Qui sap quines estampes està mirant, o mirava, el col·leccionista de Fortuny. Com que eren repetides, potser eren alguns dels gravats holandesos, austríacs o francesos, dels segles XVII i XVIII, que exposa ara el Palau Antiguitats, juntament amb els de Jean-Baptiste Camille Corot o Enric Galwey, per fer companyia als que Pau Roig va fer a Normandia o al Maresme als anys vint i trenta del segle passat.

Pau Roig, gravador i pintor d'obra silenciosa i refinada, està encara per descobrir

Nascut a Premià de Mar el 1879 i mort a Barcelona el 1955, Pau Roig continua sent un gran desconegut al seu propi país. Només sembla que se n’ocupi Carmen Thyssen, que l’ha inclòs en la seva variada i eclèctica col·lecció, i alguns galeristes antiquaris, com ara Artur Ramon, Francesc Mestre o els germans Palau. Roig és l’autor d’un del murals més exquisits i genuïns de la pintura simbolista catalana: les al·legories de Gluck, Wagner i Beethoven, pintades el 1900 per a la desapareguda botiga de pianos Cassadó i Moureau, decorada per Gaspar Homar, que ara es troben a la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Després d’aquest moment exultant que el situa, fins i tot, com un precedent del Torres-García noucentista, Roig va estar molt temps a França i va tornar als anys trenta a Catalunya. La seva producció és variada, immensa, sempre en una discreció silenciosa i refinada. Ara és un bon moment per conèixer la seva obra gravada, situada de forma conscient, una mica al marge del temps, com gairebé tot el que va fer.

D’entre tots els galeristes barcelonins, Artur Ramon és, sens dubte, qui més ha apostat pel col·leccionisme d’estampes d’una forma rigorosa, des dels inicis de l’establiment al carrer de la Palla, sempre proveït de magnífics exemplars, com els que, fa ben poc, mostrava de Piranesi, nom habitual de la casa.

Un altre tipus de col·leccionisme, d’alguna manera proper als dels gravats, és el de dibuixos i obres de petit format, tot i que se situa en una altra escala, sovint econòmicament més elevada. En això, Artur Ramon també se situa com un capdavanter a Barcelona. Capricis pintats és una selecció de pintura catalana dels segles XIX i XX. Amb obres que a vegades no sobrepassen la mida d’una postal, l’exposició inclou algunes meravelles, com ara el paisatge de Fortuny, les notes de Ramon Martí Alsina, a cavall entre Delacroix i Courbet, un autoretrat de Gimeno de jove, o l’esbós d’Elisa Casas tocant el piano, de 1889, obra de Ramon Casas. Tota una petita lliçó de pintura i potser, també, de museologia.