La paraula proscrita

Hi ha paraules lletges, malsonants, que un evita o que empra estratègicament en segons quins contextos per a produir un efecte determinat. Hi ha, també, paraules que, no sent lletges ni malsonants, estan, en segons quins territoris, condemnades, i que han esdevingut tabú. Els ciutadans d’aquests llocs, plens de prejudicis, les defugen com un empestat. La paraula “català”, referida a la llengua en què llegiu açò, és una paraula proscrita al meu país, el valencià. Cada volta hi ha menys gent que la pronuncia, fins i tot en àmbits de cultura. “Cal actuar amb perspicàcia: dient-ne ‘valencià’ ens estalviem obstacles i crispacions innecessàries, i podem anar fent”, fan alguns polítics d’esquerra o nacionalistes. I això s’ha de comprendre: el denominat conflicte lingüístic ha donat fins ara rèdits importants a l’espanyolisme reaccionari, que l’atia quan li convé. A banda hi ha l’historial d’agressions verbals o físiques, reiteradament impunes, vers qui ha gosat dir les coses pel seu nom. Vivim en un país festiu i vitalista, és cert, però alhora intolerant i inculte. Massa inculte. Que professors, escriptors, polítics, etc, s’hagen d’engolir paraules per a evitar problemes, n’és tota una constatació. I què n’hem tret, d’aquesta autocensura? Quin resquit ens proporciona l’“actuació perspicaç”? S’ha multiplicat l’ús de la llengua al carrer o als mitjans de comunicació? Se n’ha disparat l’índex de lectura?… Ans al contrari. Què n’hem guanyat, doncs? De moment, un aprofundiment en el tabú. Busque, en la llibreria d’uns grans magatzems, la secció de volums en català, i els trobe davall del rètol “Otras lenguas”. Subtitulen el discurs del borbó i ho fan en català, però també en valencià, secessionisme ja emprat, des de fa temps, per algunes empreses de telefonia o de llum… Tot això, més la potenciació obsessiva, per institucions locals amb poder sobre la llengua, de les particularitats de la nostra variant enfront de l’estàndard; més l’autocensura dels qui tenen lideratge en la societat o accés als mitjans de comunicació, que podrien desemmascarar l’equívoc; tot això, dic, ha fet que una gran part dels ciutadans consideren, sense mala fe, que català i valencià són dues coses ben diferents. Tant fa el que diguen els filòlegs, les universitats i la resta del món. Pronunciada en públic, la paraula “català”, referida a la llengua, produeix estupor en molts dels nostres àmbits quotidians. He llegit que els tabús i els complexos es desfan parlant-ne obertament, banalitzant-los, afrontant-los de prop en comptes d’evitar-los, que és així com un pot expulsar-ne les ombres que els han convertit en complex o tabú. Encara que només siga per salut mental i social, o per pura llibertat d’expressió, crec que val la pena dir les coses pel seu nom. Quin sentit té viure en allò que tants anomenen democràcia, si no en fem ús? A més, qui sap si l’estupor que podem provocar en qui ens escolta o llig no li obri una porta vers el coneixement i la normalitat?