Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

El dol per la nissaga

Com a vivència un xic ficcionada, ‘La néta d'Adam’ pot elogiar-se; com a novel·la no

Patricia Garbancho debuta en la narrativa amb la néta d'Adam, obra amb què ha guanyat el Prudenci Bertrana
Patricia Garbancho debuta en la narrativa amb la néta d'Adam, obra amb què ha guanyat el Prudenci Bertrana

Necessita un llibre guardonat amb un premi literari tenir virtuts... literàries? La pregunta pot semblar ingènua, i potser ho és: Molts, massa premis recents a Catalunya, permetrien respondre que no. És el cas del darrer Prudenci Bertrana, La néta d’Adam, una novel·la semiautobiogràfica de l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952), que ha suposat el seu debut narratiu després d’una dotzena de títols de no-ficció, la majoria de temàtica sobiranista, i un ingent nombre d’articles en diaris. I no és que La néta d’Adam no tingui temes d’interès, ni que estigui mancat d’atractius, ni tan sols que la seva llengua palesi poca riquesa o precisió tenint en compte que l’autora és forana però militant en la defensa de la identitat catalana. En tots aquests casos, de fet, es poden trobar arguments per defensar l’obra, fins i tot en algun cas per elogiar-la. El problema, condicionat per l’origen personal de la història, és que a La néta d’Adam no hi ha ambició creativa, no hi ha joc ni metàfora, no hi ha intencions literàries ni elaboració formal. Com a retrat, com a vivència lleument ficcionada a partir de la mort i el dol per una mare en plena lluita d’herències, l’obra ofereix pàgines estimables. Com a novel·la, en canvi, com a artefacte literari de ficció, és d’una grisor que esparvera.

El punt de partida de Gabancho, tenint en compte que el del dol patern —o matern— és un gènere en ell mateix (qui no en recorda els títols respectius de Paul Auster, Philip Roth i David Vann), ja peca d’una certa simplicitat: inspirada en la pèrdua de la pròpia mare, l’autora situa el dol del seu àlter ego, Angélica Goyeneche, a la casa familiar de Buenos Aires al llarg d’una setmana. Mitjançant els pivots habituals (objectes, converses, cartes) i sota la mínima intriga de les baralles familiars amb la cunyada Graciela, l’autora dispara flashbacks a manera de subtrames fins a retratar diverses generacions d’una família iniciada amb l’Adam del títol —Adán Rossi—, avi de la mare Bela. Respecte obligat envers l’homenatge familiar, faltaria més, entre altres coses perquè el repàs genealògic permet a Gabancho oferir reflexions suggeridores sobre la història argentina, els moviments juvenils, la vellesa, l’evolució del paper de la dona o l’emigració (en aquest cas a Catalunya, tal com ha viscut la mateixa autora). Una altra cosa, però, és que en l’arquitectura de la novel·la, més enllà d’un secret de família convencional, no hi hagi gaire més per ressenyar.

O sí, però no per bé. Perquè l’única gosadia de La néta d’Adam, l’única trangressió en l’aspecte formal que permet trencar la rutina d’unes pàgines massa semblants les unes de les altres, no acaba de rutllar. La trobem als temps verbals, les convencions dels quals es trenquen de forma arbitrària i discontínua al llarg de tot el llibre. A través d’un narrador quasi omniscient focalitzat en la protagonista, Gabancho comença la història en present, amb l’arribada d’Angélica a la capital (“Les llums humides s’estavellen contra el cotxe”), però en arribar a la pàgina 16, el temps del relat (“Angélica està atenta...”, “Angélica mira...”, “Angélica empeny...”) es converteix en passat (“va pensar Angélica”) fins a esde-venir el temps dominant, tot i que en pàgines tan desconcertants com la 21, la 42, la 64-65 o la penúltima, la 334, l’autora es dedica a anar saltant, sense motiu aparent, del passat al present i viceversa. En alguns moments, com a l’esmentada 334, s’entreveu que la intenció de Gabancho és emprar el present per donar vivacitat a l’acció, però bona part dels canvis de temps no responen a aquesta lògica, i en tot cas els moments de transició sovint es trien de forma desafortunada. Quan s’afegeix l’ús recurrent del flashback, ob-viant-ne a més els plusquamperfets, l’opció desacredita l’aposta per ineficaç, i el lector no té altre remei que recordar que no tothom pot jugar a fer de Jaume Cabré, i que en tot cas Gabancho, en ficció, és una debutant que encara hauria de polir eines.

Tornem doncs a l’inici, al Prudenci Bertrana. Perquè La néta d’Adam no ha rebut un Josep Pla, on també hi entren l’assaig i les memòries, sinó un Bertrana, un premi de novel·la en honor a l’autor de Josafat. Un escriptor que va polemitzar sobre l’abast i l’interès del gènere, tot just fa un segle. Certament, hi ha moltes maneres d’honorar la memòria.