Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Tan clàssic, tan popular

L‘Obra completa’ hauria de servir per ressituar el poeta Garcés com a prosista

Tomàs Garcés ha estat considerat l'últim gran poeta noucentista
Tomàs Garcés ha estat considerat l'últim gran poeta noucentista

Els poetes són gent irritable, ja se sap. Gabriel Ferrater es va presentar, en l’inici del Poema inacabat, com “aquell que va emprenyar el talòs Garcés”, mentre que aquest creia que “Ferrater nega la bellesa, prohibeix al seu vers el dret d’evocar, a suggerir”. L’animadversió era, doncs, mútua. Els gustos de les últimes dècades s’han decantat més pel poeta de Reus que pel de la Barceloneta, però passem-ho per alt, perquè no hi guanyarem res; el progrés del coneixement s’obté prescindint de velles querelles i considerant la part de raó que pot tenir cadascú.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) és considerat l’últim dels grans poetes noucentistes. Segons declaració pròpia —manifestada en un pròleg afegit el 1947 al seu primer llibre, Vint cançons, que va tenir un èxit notable—, volia “fondre creació personal i formes populars en una poesia nova”. L’etiqueta de “neopopularista”, una de les tendències poètiques que conflueixen en l’espanyola Generació del 27, l’acompanyarà sempre, tot i que ell preferia esmentar les influències de Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado, abans que les de Federico García Lorca. En el seu cas, la introducció de temes i formes de la lírica popular es fa sense detriment de la dimensió culta ni cap concessió a la facilitat.

Diu Albert Manent en la biografia que li va dedicar, Tomàs Garcès. Entre l’avantguarda i el noucentisme (Edicions 62, 2001), que “no era un revoltat ni un avantguardista com Salvat” —de qui va ser amic, confident i divulgador—; tanmateix, compartien l’interès per una línia poètica que els seguidors, classicistes o experimentals, dels elevats ideals del noucentisme tendien a deixar de banda. Un article de 1926 en què tracta del Poliziano, humanista, erudit i poeta del XV, de qui diu que encarna “la doble correntia del Renaixement, això és, la imitació dels clàssics i la revifalla de la poesia popular”, ajuda a entendre quina va ser la seva actitud literària al llarg de tota la vida. Una altra constant és la fe catòlica, que li fa dir que “en tota poesia, per clara que sigui, hi ha un fons de misteri que només Déu entén”; aquesta fe contribueix a la seva mirada amable, amb un punt d’innocència sempre, i de vegades amb un propòsit apologètic —Grèvol i molsa aplega una cinquantena de nadales que no van més enllà de les convencions del gènere, com sí que va fer per exemple J.V. Foix.

Però encara que se sol dir que Garcés és important sobretot com a poeta, també és un gran autor de prosa, memorialística —Quadern de la Selva (1962) i El temps que fuig (1984) són dos dietaris d’alta intensitat lírica, caracteritzats per la recreació de paisatges i l’atenció al detall, a la manera de Marià Manent— i sobretot periodística. Van ser molts anys de treball a La Publicitat, sobretot del 1922 al 1932, i després a La Veu de Catalunya, del 1933 al 1934, i en altres com la Revista de Catalunya: notes d’actualitat, ressenyes i articles de fons de tema literari. Josep Pla —citat per Valentí Soler en l’imprescindible Tomàs Garcés, periodisme i crítica (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010)—, deia que “escrivia d’una manera clara i senzilla, intel·ligible per a tothom, sense la mínima caiguda en la trivialitat vulgar, ni en l’obscuritat genialoide”. Després de la guerra es va guanyar la vida amb la seva professió d’advocat, va col·laborar en totes les poques iniciatives literàries que la situació permetia, notablement l’Editorial Selecta, però no va voler publicar en espanyol, i per tant no va tornar a exercir mai de periodista literari, exceptuant col·laboracions comptades, com ara a la revista Serra d’Or.

Columna va editar un volum de Poesia completa (1986) i dos de Prosa (1988 i 1991), però encara quedava molt per descobrir. Aquesta Obra completa, de dimensions intimidatòries, a cura també de Valentí Soler, hauria de servir per ressituar Garcés, que com a poeta ja és prou valorat, sobretot com a prosista. El lector hi trobarà reproduïts els llibres que l’autor va publicar, d’acord amb l’última versió que va poder revisar, a banda de molts altres textos dispersos en publicacions de l’època, i alguns d’inèdits. L’obra no és completa al cent per cent pel que fa als articles de premsa, però res d’essencial no en deu haver quedat al marge. En definitiva, més enllà del corpus poètic, un volum excepcional, tant per la seva importància documental —en els temes i els autors de què tracta podem contemplar la història en marxa de la cultura catalana—, com per la claredat en l’exposició i l’exemplaritat de la prosa de Garcés.