Tothom estimava Gloria Stewart

A la Barcelona de 1962 triomfava una artista nord-americana, convertida en l’estrella d’una de les grans caves europees del jazz: la sala Jamboree. La mateixa tardor saltava als titulars dels diaris un robatori amb homicidi, batejat per la premsa com el Crim del carrer Aragó o dels Existencialistes, del qual ara es compleixen 50 anys. Víctima involuntària d’aquell afer, al qual va ser vinculada essent innocent, Gloria Stewart va ser detinguda i expulsada d’Espanya per no tenir els papers en regla. De llavors ençà, la seva absència va fer que la llegenda usurpés el paper de la història. Pocs rastres han quedat d’aquella carrera tan fulgurant com curta, de la qual amb prou feines es conserven tres enregistraments en disc i poca cosa més. En el record, es va convertir en la cantant de la mirada trista, de qui tothom semblava haver estat enamorat.

E De Manhattan a París. Harold Stewart és pintor i professor d’anglès. Nascut a Nova York, fa molt de temps que viu a Barcelona. El 1946, la seva mare, Gloria Jean Owens —de casada, Gloria Stewart—, era una cantant de 20 anys que havia donat a llum per primer cop. El seu marit, Harold Manly Stewart, era un australià 17 anys més gran que ella. Al nadó li feia de cangur un jove estudiant de l’Actor’s Studio, anomenat Marlon Brando.

Al final dels anys quaranta, la Gloria cantava en l’orquestra de George Cates, i actuava sovint al club de jazz The Living Room de Manhattan: “Quan jo era petit, la mare em posava balades de Billy Holliday i Charlie Parker per fer-me dormir. Però el seu matrimoni va durar poc. Jo i la meva germana petita Deborah ens vam quedar amb el pare, i ella se’n va anar a viure sola. No obstant això, ens vèiem cada dia. Una vegada estava amb un amic seu anomenat Jack, que no parava de parlar-me de l’Oest i de Wyatt Earp. Després vaig saber que aquell paio era Jack Kerouac”.

El 1955 la Gloria ja havia estat a Barcelona, i aquell viatge va causar-li una gran impressió. Quatre anys més tard, el 1959, va decidir instal·lar-se a la capital catalana amb els seus fills. Com explica Harold: “Jo feia col·lecció de segells, i els espanyols eren els més avorrits, només sortia el general Franco. Un dia la mare ens va explicar on era Barcelona i vam agafar passatge al vaixell Ille de France. Vam tardar una setmana fins a Le Havre, i d’allà en tren a París, on vam passar dues setmanes. Ella va cantar al club Blue Note, i jo vaig estar quatre dies sense parlar-li, emprenyat pel sobtat canvi de vida. Sort que vaig estar a temps d’adonar-me de la bellesa d’aquella ciutat”.

E Els germans Hand. “Els catalans eren gent confiada —recorda Harold—, i els carrers eren molt tranquils. Nosaltres veníem de Nova York, i això ens semblava el paradís. Al principi vam viure a Sitges, érem els únics negres del poble. Una vegada una senyora va caure d’una bicicleta, distreta mirant-se la mare. A mi em venia a buscar un gitano, quasi tan moreno com jo, que em portava a passejar amb el seu carro”. La Gloria baixava a Barcelona a treballar. De fet, va ser en un d’aquests viatges que va conèixer Jack Hand.

Presència discreta

X. T.

Un èxit tan sobtat com la seva desaparició va reservar un lloc a Gloria Stewart en la història de Barcelona. Una importància valorada desigualment per autors com Alfredo Papo a El jazz a Catalunya (Edicions 62, 1985), Miquel Jurado a Tete, quasi una autobiografia (Proa, 1998) o Jordi Pujol Baulenas a Jazz en Barcelona (Almendra, 2005). Joan de Sagarra li va dedicar un capítol a La horma de mi sombrero (Alfaguara, 1997), i Ramón Serrano va fer-ne un retrat no gaire complaent a la novel·la El secreto de Saladeuses (Muchnik, 1990).

Malgrat la fama, les úniques gravacions conegudes d’ella són Gloria Stewart-Jazz for Dancing (Elite, 1965), la versió britànica de Hair (Decca, 1968) i el single Manhattan Blues de la pel·lícula Juventud a la intemperie (Ignacio F. Iquino, 1961). Més recentment es va estrenar Tuya siempre (Manuel Lombardero, 2007), una versió molt lliure de la seva biografia.

L’atzar ha volgut que en els propers dies el rostre de Gloria Stewart sigui el que serveixi per il·lustrar el volum El cas Jamboree. Eterna glòria, de Pere Pons. El volum, publicat per Pagès Editors, està a cavall entre la realitat i la ficció per intentar explicar, en 15 episodis i a partir de cròniques, testimonis i retrats de personatges, la forta petja que va deixar aquest mític local de jazz barceloní. I una presència discreta, però inexcusable, és la de Gloria Stewart.

Possiblement, mai no sabrem com van acabar a Barcelona dos nois com els germans Jack i Phil Hand. Hi ha qui apunta que venien de l’Alemanya ocupada. Tot i no ser professionals, van reunir un quintet anomenat Jazz Brothers, on tocaven el contrabaix i el trombó acompanyats pel trompetista Wally Besser, el pianista Pere Ferré i el bateria afroamericà John Chip Collins, que es passejava per la Rambla amb una gran anella a l’orella.

L’any 1958, els Hand van obrir el club Frank’s al soterrani de la penya taurina Carmona del carrer Parlament. Aquell va ser, juntament amb la sala Orfeo Negro, el primer local de la postguerra amb una programació estable de jazz. Els dos germans feien una parella que cridava l’atenció. Jack Hand va ser un dels primers DJ que va actuar en els clubs d’Eivissa, i era molt popular entre la comunitat hippie que començava a freqüentar l’illa. Phil Hand tenia un caràcter més reservat, i se’l relacionava amb el petit contraban de tabac ros. La seva energia resultaria clau en la creació del Jamboree, però mai van ser considerats uns grans músics. El crític Albert Mallofré va signar un article a la revista Destino en què retreia als Jazz Brothers “una penosa mancança de swing”.

E La musa de la plaça Reial. L’any 1958, a la plaça Reial hi havia un bar de prostitutes i mariners anomenat Brindis, propietat de Joan Roselló. De tant en tant s’hi feien concerts, però aviat van tenir competència. A l’American Club de l’Institut d’Estudis Nord-americans s’acabava de fundar el Jubilee Jazz Club, que es va traslladar al soterrani del restaurant El Tobogan, just al davant. L’any 1960, Joan Roselló va convèncer els seus promotors de creuar la plaça i unir forces. La primera decisió que van prendre va ser contractar de grup resident els Jazz Brothers amb Gloria Stewart. De sobte, la plaça Reial va esdevenir una mena de Greenwich Village casolà, on els bohemis i els intel·lectuals es trobaven amb els baixos fons.

L’assagista i expert en novel·la negra Xavier Coma va ser un dels fundadors del Jubilee Jazz Club i la persona que va batejar el Jamboree (un terme dels boy scouts que significa “reunió”). Recorda els Jazz Brothers com una mena de beatniks que vivien en comuna, en una casa barata a tocar del riu Besòs: “Es passaven tot el dia assajant, en una jam session interminable. Els coneixia d’haver-los portat al meu programa Jazz Selección, de Ràdio Nacional. Parlaven una mica de castellà i eren molt secs. La Gloria, en canvi, era una dona atractiva, molt simpàtica, que queia bé a tothom. No era una gran intèrpret, però tenia molt de gust cantant”.

La nova figura del jazz local sovintejava els programes de ràdio amb els Hand. Amb ells va actuar al Club de Ritmo de Granollers i a la sala Bikini. Veient l’èxit, Jack Hand va demanar a Roselló el local buit que hi havia a sobre del Jamboree i va obrir el club Blue Note, on Harold va tenir la seva primera feina: “El públic eren mariners de la Sisena Flota aficionats a la música. Recordo que va ser en un portaavions on vaig comprar el meu primer disc, Kind of Blue (Columbia, 1959), de Miles Davis”. Uns mesos més tard, els Jazz Brothers es van separar. La Gloria va seguir al Jamboree, on cantava amb tots els músics que passaven per la sala. Totes les nits en Harold hi tenia una cadira reservada, i no marxava fins que la seva mare li manava que anés a dormir.

L’estiu de 1960, la cantant va anar a actuar una setmana a Eivissa, al Club de Jazz Talamanca. De tornada la van contractar al teatre Victòria i al Talia, on va compartir cartell amb el Dúo Dinámico. Llavors la seva imatge es podia veure a la façana de les sales del Paral·lel. El 1961 fins i tot va sortir fugaçment a la pel·lícula Juventud a la intemperie, amb Adriano Rimoldi i Colette Descombes, interpretant la cançó Manhattan Blues. La cinta va ser una de les primeres dobles versions del cinema espanyol, amb nus de Rita Cadillac que només es van veure fora del país.

‘Jamboree’

X. T.

Tot un intel·lectual i un perfecte entomòleg de la vida popular barcelonina com va ser Manuel Vázquez Montalbán també va quedar atrapat per la figura de Gloria Stewart, a qui va fer sortir en un moment dels versos de la composició Jamboree, inclosa en el llibre de poemes Una educación sentimental (1967), títol cabdal en l’imaginari autobiogràfic de l’escriptor.

“Baudelaire estaba detrás del frenesí de las caderas / cadenciosas de muchachas emancipadas / abiertas al sol nocturno del saxo / y nadie intentaba decir a los de la Navy: yankee / go home, porque los yanquis —tal vez / exiliados de algún Harlem blanco— escalaban / el estrado en un salto de tragamillas / o de puntero de rugby en el partido cumbre / para recuperar el jazz y amable / en el piano de aquel pianista poeta / sabio como un soltero sin compromisos lícitos / y batíamos palmas si la muchacha / negra nos cantaba Remember When, ya tarde, / hacia las tres de la mañana, cuando / en la plaza del exterior, con estatua, / vomitaba algún padre de familia / y abajo —en Jamboree— la triste risa negra de Gloria / nocturna como su piel y su voz de Ella / Fitzgerald tímida, nos hacía inteligentes / de libros y cubalibres, comprobando / que tampoco había sido aquél el octavo, / el tan esperado octavo día de la semana”.

En aquell temps la Gloria i els nens vivien just davant del camp de Sarrià del RCD Espanyol, on la Deborah i en Harold jugaven amb la filla de la portera de l’estadi quan era buit. Allà van conèixer el torero Antonio Borrero Chamaco: “Sovint ens convidava a les curses de braus. Una vegada vam entrar a la Monumental dins del seu automòbil i li va dedicar un toro a la mare. Jo llavors volia ser matador”.

L’any 1962, els Stewart es van traslladar a la pensió Pros de la plaça Reial. El Jamboree era el centre de la seva vida quotidiana, eren com una família. En Harold explica que un dia va fer un dibuix per a Ornette Coleman: “Em feia tanta vergonya que vaig demanar-li a la senyora que netejava els serveis que l’hi donés”. Aquell estiu, Tete Montoliu se’n va anar a Alemanya. Per substituir-lo es va crear el Jamboree Jazz Stars, el conjunt de Salvador Font Mantequilla i Josep Farreras, amb Gloria Stewart. No obstant això, quan el trio d’en Tete va tornar, ella va seguir sent la seva cantant. “Tete ens estimava molt —diu en Harold—, de vegades anàvem a dinar amb ell i la seva dona, la cantant cubana Pilar Morales”.

E “¡Todo dinero!”. D’alguna manera, tots els nord-americans que passaven per la ciutat acabaven trobant el bar Colón, el Jamboree i la Gloria, que mai els negava un cop de mà. Com que en Harold encara no havia anat a l’escola, un d’aquells ianquis li va fer de mestre. Es deia Jimmy Stephen Johnson i sortia amb una noia anomenada Pilar Alfaro, amb la qual se’n va anar a Eivissa. Allà es van fer amics de James Bell Wagner, un jove desertor d’una caserna nord-americana a Frankfurt, que no sabia una paraula de castellà i anava sempre col·locat d’amfetamines. Un bon dia, en James es va presentar a la pensió Pros: “Duia un càmping gas embolicat en un mocador de fer farcells —explica en Harold—, de part d’en Jimmy. Ens va demanar que cobréssim les 200 pessetes de la bombona buida. Vaig anar a una ferreteria del carrer de la Unió i després li vaig donar els diners. Aquesta va ser l’única relació que vam tenir la meva mare i jo amb l’assassí”.

La tardor de 1962 el món estava atemorit per la crisi dels míssils a Cuba. Una nit, en Harold estava mirant per la finestra de la pensió quan va veure aparèixer un grup de policies que entraven al Jamboree i s’emportaven a tothom detingut. L’endemà va anar a Via Laietana a protestar: “Allà vaig veure els titulars de la premsa. Sortia la meva mare!”. El director de cinema Francesc Betriu va seguir en la seva joventut les sessions del tribunal: “Jo llavors vivia a Madrid i els diaris ho explicaven d’una manera molt sensacionalista. Vaig venir expressament perquè volia fer-ne un guió per a una pel·lícula. Els ho vaig proposar a Alfonso Sastre i Juan Antonio Bardem, i vam començar a treballar. Desgraciadament, aquell primer esborrany es va perdre en una mudança”.

Tot va començar amb l’aparició de l’empresari Francesc Rovirosa, assassinat en el seu taller de làmpares al carrer Aragó. La policia va descobrir una carta d’una veïna que va resultar ser Pilar Alfaro, a qui van detenir amb en Jimmy a Eivissa, i aviat van lligar caps. La idea de robar a Rovirosa era d’ella i d’en Jimmy. Però en el darrer moment no s’hi van atrevir i van enviar en James, que només va aprendre a dir: “Todo dinero”.

En James va comprar un ganivet i va venir a Barcelona, on li va demanar una pistola a Jack Hand. En comptes d’això, el músic li va donar una maça d’estovar carn. Totalment col·locat de centramina, el dia del crim va entrar al despatx de Rovirosa i va dir la seva frase, però l’industrial es va negar a entregar-li els diners. Hi va haver una baralla i en James es va fer un tall a la mà. Enfollit per això, va matar la seva víctima a ganivetades i cops de mall. Després va agafar un taxi, xop de sang, i es va refugiar a la pensió Pros.

Allà el va rebre la cunyada i amant d’en Jack, Nancy Karen Hand. Quan el músic va arribar, va acompanyar en James al dispensari i el va tenir amagat dos dies. La Nancy li va tenyir els cabells. També hi va col·laborar una altra amant d’en Jack, l’escocesa Joan Douglas. Finalment, James Bell Wagner va poder fugir a Mallorca, on dos dies més tard va ser arrestat. “Eren tots molt innocents. Només a un ximplet se li podia acudir fugir a una illa!”, exclama en Harold.

E Lluny de Barcelona. La premsa va dir que el crim havia estat obra d’un “gang existencialista” i la Gloria va passar el Nadal a la presó, acusada de complicitat en l’assassinat. Per pujar-li la moral, en Harold li portava taronges dins de les quals injectava vodka amb una agulla hipodèrmica. El gener de 1963 la van deixar en llibertat sense càrrecs, però com que no tenia els papers en regla les autoritats la van expulsar del país. Va marxar a Alemanya: “Anys després, quan vivia a Brussel·les, vaig trobar un LP gravat a Suïssa pels alemanys Manfred Burzlaff Quartet i la meva mare —diu en Harold—. El títol del disc era Gloria Stewart-Jazz for dancing, però a la portada figurava la foto d’una cantant negra que no era ella”. El febrer d’aquell mateix any, Tete Montoliu va deixar el Jamboree i se’n va anar a Berlín, on va actuar amb la Gloria. Els amics seguien ajudant la família Stewart. La Deborah, en Harold i una amiga de la mare —la Margaret— van anar sis mesos a Estocolm, convidats pel saxofonista Dexter Gordon. I a París van estar amb el trompetista Bill Coleman.

A Barcelona, el març de 1964 es va fer pública la sentència del crim. “Jo vaig anar-hi molt d’hora i ja em vaig quedar dret”, recorda Francesc Betriu. La sala era plena de gom a gom, i davant dels jutjats hi havia 1.500 persones reunides per escoltar el veredicte. Tot i que el fiscal va demanar dues penes de mort, James Bell Wagner va ser sentenciat a 30 anys, Pilar Alfaro a 23, Jack Hand i Jimmy Stephen Johnston a 21, Nancy Karen Hand a 12 i Joan Douglas a 6 anys de presó. El tribunal va reconèixer que les penes es reduirien per les amnisties que el general Franco volia concedir per l’elecció de Pau VI i pel 25è aniversari de la fi de la Guerra Civil. Deu anys després eren tots al carrer.

Aquell judici va canviar l’ambient de la plaça Reial. Com recorda Xavier Coma: “El jazz era vist amb total hostilitat pel franquisme, que va utilitzar el crim per desprestigiar-lo”. L’any 1968 el Jamboree va tancar les portes. Llavors Gloria Stewart estava actuant al Shaftesbury Theatre de Londres. Cantava en la versió anglesa del musical Hair. Hi va treballar unes quantes temporades, i finalment la van autoritzar a tornar. “L’estiu de 1974 va viatjar a Eivissa. Venia acompanyada d’un britànic molt ric, i de la meva germana amb la seva família. Havien llogat un xalet a Sant Antoni. Allà va morir d’un atac de cor, en els braços de la Deborah”. Les seves darreres paraules van ser: “Crec que estic a punt de desmaiar-me”.

Coma reflexiona: “Va triomfar en un Jamboree que encara no estava de moda. Però qui la veia actuar no l’oblidava”.