“S’està banalitzant la independència”

Senyors com Josep Pla, Josep Maria Castellet, Joan Ferraté, Joan Margarit i fins i tot i entre d'altres més, tot un de més tocat i posat encara com és Pere Gimferrer. Sí, tots, heterodoxos majúsculs, dissidents resistents silenciosos potser. Membres d’una “tradició desprotegida” de fructífera relació entre les lletres catalanes i castellanes. Malgrat les icones que són avui i el seu statuo quo social i cultural. Perquè tots ells, com un Joan Oliver, com un Josep Ferrater Mora, són burgesos. Burgesos imperfectes, si de cas, que és com el catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona Jordi Gràcia (Barcelona, 1965) els ha batejat i com ha batejat el seu nou assaig (a La Magrana), tan sacsejador i documentat com polèmic pel substrat del discurs i l’epíleg, amb coda política tan contrari a la cursa sobiranista de Catalunya que ara tot ho esquitxa. També aquest assaig.

Pregunta. Les transgressions dissidències dels protagonistes del seu llibre no són relatives? Que Pla, sota la xemeneia del mas de Llofriu, escrigui El carrer estret no sembla molt revolucionari ni que sacsegés moltes consciències i fes tremolar els ciments del régim...

Resposta. Doncs és una mortal i radical dissidència. Aquesta novel·la expressa com poques la repugnància per la mentida moral, cultural i social del franquisme; avui ens sembla només una novel·la, però llavors va ser un manifest novel·lesc contra la misèria del règim. Són escriptors burgesos que no trenquen les regles de joc, que no s’expulsen del sistema, però en canvi sí que evidencien distorsions i reclamen una llibertat, una independència pròpia.

P. I aquesta demanda és útil per la societat?

"Ferrater Mora va ser explotat

R. Sí, en tant que s’erigeixen en portaveus de la veritat i d’allò que no s’atreveixen a dir els altres; es dediquen a esquarterar el sistema des de dins... i el que diuen i fan eduquen a la societat. Milloren el territori de la societat culta

P. Baixem a un exemple. El xocant tàndem que proposa al llibre entre Gimferrer i Margarit...

R. La imaginació eròtica i transgressora dels versos de Gimferrer, com els d’Espai desert, el fan dissident de la hipocresia i les convencions morals; en l’obra de Margarit hi ha sempre el compromís amb la racionalitat moral, l’art com a forma de coneixement d’un mateix... Són profanadors dels mites sagrats del seu entorn, tenen una capacitat de trenquen des de dins les convencions burgeses.

P. ¿No són molt lluny de mullenes com les de Joan Maragall contra la seva classe social en escriure un article com La ciutat del perdó, o d’un Eugeni d’Ors, o d’Agustí Calvet, Gaziel, que durant temps marxen de viure a Catalunya?

R. ¿No serà que tenim el mite de Maragall fet i el dels altres encara s’ha de construir? He intentat recuperar la identitat heterodoxa de gent que ara es considera totalment ortodoxa; sí, avui són dissidents integrats perquè no volien tant transformar el sistema com fer-lo més moralment solvent. Són una escola de ciutadans més lúcids, satisfan el somni il·lustrat d’una ciutadania adulta que encaixi el que no vol escoltar... El preu que van pagar no està malament: Ferraté, per exemple, té un lloc molt pobre en la cultura catalana... Potser s’ha de replantejar com s’expressa i difon la resistència en una dictadura...

P. Dissidències assenyades? per resumir?

R. Sí, i tan assenyades com les de Juan Ramón Jiménez o Baroja: una dissidència liberal, culta, il·lustrada que aquest llibre vull reivindicar... Aquesta burgesia és la font de la nostra llibertat real, a diferència del que l’esquerra més dogmàtica ha fet creure.

P. El Pla que retrata és un gran mentider com a escriptor...

R. La seva heterodòxia en són moltes, però una és pròpiament literària: el dietari que representa que és El quadern gris no és més que una recreació novel·lesca de la seva vida completa, no la del jove de 1919; i les seves novel·les no deixen de ser transcripcions de reportatges periodístics.

P. El seu Ferrater Mora sembla que està segrestat pel nacionalisme Les formes de la vida catalana és obra d’un catalanista que no és?

R. No diria que segrestat, però la lectura que en fan alguns el converteix en un oracle del catalanisme essencialista que no és en el text ni en l’ànim de l’autor. I la culpa és de la deformació civil i ideològica que ha patit el treball. Fins a l’extrem que Ferrater Mora, en el pròleg a l’edició de 1980, es veu obligat a denunciar el cofoisme dels catalans i a reclamar humilitat. Ha estat explotat com a ideòleg d’una fe que no tenia... Potser això explica que no sigui en l’Any Tísner, Calders, Sales...

P. Burgesos imperfectes mostra, com una mena de cordó umbilical, els lligams dels autors amb les lletres i la cultura castellanes.

R. És que sovint sembla que no han existit aquests lligams, sense entendre que ni Maragall, ni Pla, ni Sagarra existirien com van ser sense la literatura espanyola. La creació catalana s’ha fet parlant, debatent i fins i tot entrant en un cert conflicte productiu amb la cultura castellana. Sense Baroja i Azorín, Pla no seria el que és. O és que la gent es pensa que els poetes catalans només llegien Carner? Hi ha una fertilitat apassionada entre la cultura catalana i l’espanyola. Però l’hegemonia catalanista dels darrers 30 anys ha estat poc sensible a aquesta evidència històrica i l’ha entès com a tara, o llast, i no com a vitamina. És aquesta tradició desprotegida la que defensa el llibre.

P. Quan cauen els lligams entre intel·lectuals catalans i castellans?

R. És difícil de datar, però és evident que Ortega y Gasset va entendre molt malament la cultura catalana. Com a castellanista, la potència i superioritat cultural catalana la tenia mal digerida... Però l’important és que quedi clar que el canal de complicitats entre les dues cultures no ha estat mai ni accidental ni marginal, i que una altra cosa és la instrumentalització política, un factor destructiu d’aquestes complicitats, d’aquest horitzó de modernitat ètica i estètica que sí que ha estat compartit.

P. Segur?

R. I tant. Per exemple, son homes del règim franquista com Laín Entralgo o Aranguren o, a un altre nivell, Julián Marías, dels primers que reivindiquen Ferrater Mora abans que ho facin d’altres des de Catalunya mateix.

P. Es queixa un parell de cops de l’autoindulgència i del victimisme de la cultura catalana...

R. És que aquesta propensió a la lamentació és claríssima. L’energia moral d’una societat passa per assumir les pròpies responsabilitats. Trobo a faltar una capacitat d’assimilació de les pròpies tares més valenta, sense el consol sentimental del mal tracte històric.

P. De la coda del llibre es veu que no està pel sobiranisme...

R. Sembla que ningú s’adona de la dimensió humana, familiar, domèstica, simbòlica, que comportarà un trasbals d’aquesta magnitud. Crec que s’està banalitzant el significat de la independència en una societat tan complexa com la catalano-espanyola... I d’això no en parla ningú.

P. Què és el que és tan greu de l’independentisme?

R. El que amaga: que el que és un simple i diàfan conflicte per quotes de poder ha esdevingut un debat sobre la llibertat. Frustracions per manca de poder s’han convertit en un problema de quotes de poder

P. Res és el que sembla, doncs. Els seus heterodoxos avui són figures ben canòniques...

R. És una victòria de la societat burgesa, l’èxit de la Il·lustració del XVIII: escoltar, entronitzar i fer populars, fins i tot, els capaços de dir-nos la veritat.