I ara, saforíssims

Vam nàixer a la Safor als anys setanta, encara que ens pariren a mitjan segle xx. Aquella època ens reservava per a ser una altra generació perduda, idiotitzada, inútil. Entre les cendres del franquisme, vam exercir la nostra joventut. Desitjàvem viure la vida, a quin destí més alt es pot aspirar? Com a escriptors que preteníem ser, regiràrem la fullaraca tradicional i vam descobrir la tradició encauada en les inèrcies provincianes.

De sobte disposàrem d’una llengua amb pàtina mil·lenària i alhora en estat de crisi adolescent. A més a més, teníem a l’abast els seus clàssics de més relleu i uns premis encara vacil·lants que portaven els seus noms, tot i que havien amagat enterrant-los o havien deixat veladament visibles. Volíem una vida nova i se’ns oferí amb l’expressió del nostre passat, amb la nostra llengua històrica.

Després vingué una guerra, sempre passa igual. Enfrontar-se per paraules? Si totes brollaven del mateix hort…! Però les guerres tanquen en les entranyes les seues arrels. Aquella guerra de paraules responia a la ignorància d’aquells que són esclaus, no ho saben i han fet dogma de fe de la veu dels amos. Que costós que és creure en la raó davant d’aquests en les mans de les màfies del poder!

Amb tot, nosaltres creixíem i creixíem en la depuració literària de la llengua que ara sí que mereixia el nom de nova, tants anys abandonada. Versos i proses s’escometien, i les obres literàries guanyaven quant a dimensions i puresa, mentre vivíem la vida. No podíem perdre mai, perquè nosaltres ens hi jugàvem la vida, ens ho jugàvem tot, sense por i coneixent el risc.

Ara els joves són uns altres, però tots plegats formem un grup d’escriptors, Saforíssims. El nom ja insinua la cosa: escriptors locals i globals, partint de l’experiència immediata i oberts a un món sense fronteres. Aquesta oportunitat ens l’ha permesa la tecnologia i un esperit gens localista. Si la primera generació que féu rogle no es va frustrar, els més de cinquanta escriptors d’ara no hi cauran ni en la temptació.

De totes maneres, caldrà que posem els punts sobre les is. La societat saforenca, i en general valenciana, s’haurà d’aclarir: o interioritza la seua llengua o la destrueix. Fins ara s’ha dedicat a destruir-la, amb excuses o sense, ja ho hem dit, entre nosaltres viuen molts esclaus inconscients, i és hora de retornar-los a la realitat, aquella amb què no sempre coincidim.

Perquè una llengua no són signes només, com tampoc no ho és una literatura. La llengua i la literatura d’un poble són el seu patrimoni cultural de més valor. Però també són la simbolització de l’experiència d’una societat al llarg del temps, el seu coratge com a grup social i la pràctica del seu sentit d’igualtat, és a dir, el seu concepte de llibertat, sense la qual no paga la pena viure.