Una campanya encesa

Aquesta setmana ha començat oficialment a Catalunya la campanya electoral més transcendent, o més excèntrica (segons com es mire) dels últims anys. Les del 25 de novembre pròxim són, en tot cas, unes eleccions importants, pel que pot haver-hi en joc, des del punt de vista diguem-ne nacional -que tan nerviós posa a tothom-, i també per la tensa situació econòmica i social que vivim, amb crisi, retallades i vagues generals per enmig. La campanya electoral gira inevitablement sobre aquests dos eixos. Aquestes eleccions poden convertir-se en un test crucial per a la ciutadania local, per al catalanisme polític i també per al govern de Rajoy, que veu qüestionats a Catalunya alguns dels seus pressupòsits bàsics. Els que l’han dut, per exemple, a portar al Tribunal Constitucional l’estatut del 2006, a confondre per sistema racionalització econòmica amb recentralització política o a castigar les autonomies (entre elles la valenciana) amb uns pressupostos de misèria per al 2013. L’antic president autonòmic català, José Montilla, es va cansar d’advertir que les diferents derives polítiques d’Espanya i de Catalunya es dirigien a tota màquina cap al xoc de trens. I ja el tenim ací. El resultat d’aquestes eleccions podria tindre més conseqüències que el dels passats comicis bascos. Per tant, val la pena de prestar-hi atenció.

Ja ens pensàvem que aquesta seria una campanya molt calenta, i el seu inici no ha defraudat gens. Els primers dies, han entrat en lliça els pesos pesants de la política espanyola, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. A més, La candidata del PP, Alícia Sánchez Camacho, s’ha vist reforçada pel gallec Alberto Núñez Feijóo i espera el concurs d’Esperanza Aguirre. Pel costat del PSC, Pere Navarro ha rebut el suport de l’expresident aragonés, Marcel·lí Iglesias, i el del cap dels socialistes valencians, Ximo Puig. L’equip de Rosa Díez ha desembarcat també, però ningú els augura l’èxit, perquè ací el seu espai ja està ocupat per Ciutadans, un partit molt paregut que en les enquestes puja com la bromera. Els partits nacionalistes no han pogut disposar d’ajudes exteriors, cosa que té inconvenients –són menys notícia-, però també avantatges, perquè ningú tapa els seus líders, que poden anar dient sense interferències forasteres.

Com també calia esperar, a més de les visites, han augmentat les desqualificacions. CiU va cometre un error amb l’espot institucional per a animar a la ciutadania a votar que incloïa imatges de la manifestació de l’11 de setembre. El pretext és que l’anunci parlava d’esdeveniments històrics protagonitzats per la gent, però al contrari que altres fets recordats, la concentració massiva de l’11 de setembre té a veure directament amb el que ara es dirimirà a les urnes, i els partits contraris al dret dels catalans a decidir han fet bé de posar el crit en el cel. Aquella manifestació va ser, en efecte, massiva, però no és de tots.

A Artur Mas l’han titlat ja de messiànic, de colpista i de boig, cosa que xoca amb la seua imatge de comptable parsimoniós

A Artur Mas l’han titlat ja de messiànic, de colpista i de boig, cosa que xoca amb la seua imatge de comptable parsimoniós, però és cert que ha acceptat un envit molt alt i que això pot desgastar-lo. En un míting del PSC, l’aragonés Iglesias ha comparat el catalanisme amb el nazisme, i els seus amfitrions s’han posat a tremolar, perquè amb aquests amics ja no cal enemics. Pel seu costat, Mas no perd el temps disparant al PSC i busca la cacera major: ha tractat Rajoy de covard per no haver complit el programa electoral que li va donar la majoria absoluta. És una estratègia lògica. Convergència sap que és dèbil en l’àmbit econòmic, perquè en aquest terreny el marge de maniobra de la Generalitat és limitadíssim i en el futur ens esperen més retallades, que és un plat de mal engolir. En canvi, l’esperança de canviar radicalment les regles de joc és il·lusionant. I ací el seu adversari natural és el PP, que de seguida es posa amenaçant i energumènic. Aquest és el debat que a Mas li convé.

D’enquestes n’hi ha per a tots els gustos. La majoria afirmen que hi ha molts indecisos (per tant, vés a saber), i que augmentarà la polarització: CiU i el PP pujaran, però no massa; els partits més menuts, ERC, IU i Ciutadans, pujaran més, i el PSC s’endurà una trompada històrica. Això últim és probable. El seu líder, Pere Navarro, és novençà i la seua aposta pel federalisme no se la creu ni el PSOE. En resum, es preveu una majoria nacionalista radicalitzada, amb ERC de company de viatge forçós de Convergència, mentre aquesta aposte per la sobirania, i amb IU exercint la crítica social i el PP i Ciutadans la nacional en un to molt aspre. Llavors, caldria veure, d’una banda, en quina direcció es recomponia el PSC i, de l’altra, com responia el PP central al repte català, perquè llavors la pilota estaria ben encalada en la seua teulada. Per ara, tot això no són més que hipòtesis, però es podran verificar pròximament.