Xiquets volant cap a territoris pròxims

Una revista infantil que anuncia actes de presentació en una cadena de cafeteries com Starbucks ja dóna una idea d’imaginació i creativitat. No és d’allò més habitual. La Pelitrúmpeli ho ha fet per presentar el seu número 7 amb acompanyament teatral, tallers, música o rondallaires, en sintonia amb la xarxa multidisciplinària de què la publicació se serveix. “No és fàcil entrar als col·legis i a les biblioteques i el suport institucional és nul”, assegura Jesús Huguet, il·lustrador i director artístic de la revista, “així doncs ens distribuïm en llibreries, fem moltes festes i presentacions, sobretot en llibreries amigues com La Costera o Abacus, entre altres, i ens presentem en llocs inesperats per aconseguir vendes i subscripcions”. En l’última de les presentacions matinals en la cadena de cafeteries, pares i xiquets assistents gaudiren de l’animació musical dels Ovidi Twins, que es defineixen a si mateixos com a “duet piromusical d’arrels incertes, però ben profundes”. No és casualitat.

Un dels membres d’Ovidi Twins, David Carboneras, és el director de la revista. Tot entra dins d’una lògica, la música està unida a la revista des de l’origen. El nom és una adaptació del títol d’un disc d’Al Tall, Som de la pelitrúmpeli, amb què aquest grup va revisar la música tradicional valenciana dedicada als xiquets i a les xiquetes. D’altra banda, tenen una “xarxa de col·laboradors”, entre els quals hi ha també el cantautor Dani Miquel, que fa una secció dedicada a les Pelimusequeries, el Grupo-Pó i les seues activitats plàstiques i imaginatives, MagVi i la seua màgia, o l’animador El Gran Jordiet.

Compta també amb la col·laboració d’il·lustradors i escriptors convidats. En l’últim número són, respectivament, Paulapé i Empar de Lanuza, amb una oda ben apetitosa a l’arròs al forn.

La revista busca crear públics, atraure lectors, en un escenari, el valencià, que ja té una revista de llarga trajectòria, com és Camacuc, continuadora d’una senda iniciada en els anys seixanta en l’àmbit lingüístic català per la capdavantera Cavall Fort, que es manté viva. No obstant això, el referent més directe és la revista anglesa Anorak, amb què comparteixen la passió per la il·lustració i la lectura. “Som conscients del fet que, tot i que els destinataris són els xiquets, l’han de comprar els pares”, puntualitza Huguet. “La revista té un plantejament molt conceptual, molt cridaner, amb un disseny modern i molt d’estil”.

D’il·lustradors, no en falten. València és un planter ben fèrtil d’il·lustradors, n’hi ha bastants de reconeguts internacionalment, com és el cas de Víctor Santos, que té sis guardons del Saló del Còmic de Barcelona i dos del Saló de Madrid, a més de ser ben conegut en el potent mercat nord-americà, en què ha ocupat posicions destacades en alguna prestigiosa llista de best-sellers. El seu serial Món Jung és un dels dos còmics que acaben en un Continuarà… L’altre és Llàtzer i els Lemurians, d’Huguet, que valora especialment aquesta mena d’històries per episodis “perquè si la cosa funciona, la gent seguirà interessant-se per la revista”.

Altres relats són autoconclusius, com és el cas de les aventures de La Pelitrúmpeli, que obrin la publicació i que s’inspiren en la colla de xiquets de l’històric disc d’Al Tall. “Hi ha qui diu que no és possible que uns xiquets naveguen en un vaixell volador, sense pares i mares…”, aquest és l’inici de les històries protagonitzades per un quintet creat per Dídac Botella i il·lustrat per Cristina de Cos-Estrada, que marca normalment un eix temàtic en la publicació que pot estendre’s a unes altres seccions…, o no. En el número 7 l’eix són els incendis, en l’anterior era el sexenni de Morella i en el 5é ho eren el Cabanyal i la Copa de l’Amèrica. I per tancar, hi ha La Minitrúmpeli, una pàgina d’humor filosòfic en què el mateix Huguet juga en un camp estètic distint i sofisticat. El projecte, amb dos anys de volada i amb els traços, a més, de Carboneras, Cachetejack i Aitana Carrasco, deixa ben clar el poder de l’impuls actual de la il·lustració valenciana.