Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESCRIURE EL PAÍS

Séquies, lledoners i camps sense porteries

Als meus oncles Ramon i Joaquín. Vius en la memòria

Aquest no-relat comença als anys setanta del segle passat. Cau la nit mentre el vetust tren de rodalia que fa la línia entre València i Xàtiva s’apropa a la seua destinació, la ciutat arrasada pel borbó, presó del comte d’Urgell, bressol de la família Borja i del paper a Europa. I més coses que no coneix encara un xiquet de set o huit anys que viatja en el comboi. Son pare l’avisa que hi estan arribant. I ell fa tant com pot per combatre la somnolència que l’està vencent i obri els ulls per avaluar la que serà la seua nova llar. La manca de referències directes augmenta l’excitació, les ganes de mirar. Amb moltes penes, però, pot albirar alguna cosa. Des de lluny, els llums d’una vila que s’esbrina ni molt gran ni molt menuda, ben diferent d’M., on havia nascut i viscut, en un barri dormitori de classe treballadora amb més població que moltes capitals de províncies. A certa distància encara, amb l’ajut d’una incipient contaminació lumínica, el xiquet intueix unes muntanyes. I, dalt de tot, el contorn difús del que semblava un castell que encara haurà d’esperar uns quants anys per a gaudir d’il·luminació turística. En deixar l’horta encara abundosa, però invisible als ulls del jove viatger, el comboi entra en la zona habitada, una primera línia d’edificis impersonals, blocs d’habitatges nascuts vells i insípids. I una estació una mica més gran que les que havia vist passar durant el trajecte des de València. “Játiva”, com diu el cartell, no sembla gran cosa. Trajecte final a peu, paral·lels a la via, fins a arribar a uns blocs aïllats de la resta, envoltats de terrenys fangosos, sense urbanitzar, tal volta sense fanals. No resulta un entorn encoratjador. Però el pis és el doble de gran que el que havien deixat enrere a M. Tal volta més. Amb habitació pròpia. Adéu a les lliteres, a l’habitació compartida amb la seua germaneta: no era un mal començament.

A peu pla, entre els edificis i les vies, el xiquet troba un parell de solars feréstecs

El temps transcorregut no permet establir en quin moment canvià la perspectiva del xiquet sobre els seus nous dominis. Degué ser ben aviat, perquè, en arribar la claror de l’endemà, suposant que no fóra un matí nuvolós, es trobà amb la perspectiva diàfana del castell, contenidor d’hipotètics tresors, llar dels fantasmes de princeses i cavallers, promesa de grans aventures. A peu pla, entre els edificis i les vies, el xiquet troba un parell de solars feréstecs on es poden instal·lar porteries de pedra a pedra per a improvisar un partit (“alta, no ha sigut gol!”, clamaven els porters de torn a cada baló que els superava) i acabar amb genolls i colzes irremeiablement arrasats. Barri aïllat, delimitat crec que al nord-oest (perquè així s’anomenaria la zona després, Barri Nord-Oest) per Villa Cantó, construcció antiga, arquitectura rural residual en aquella mena d’eixample encara flanquejat per restes d’horta desordenada o abandonada, o en el trànsit dubtós cap a l’abandó, amb lledoners que proveïen de lledons farinosos i no gaire agradosos al paladar, però molt útils com a munició, sempre que tingueres a mà un bolígraf de la marca BIC... I d’una modesta serradora l’amo de la qual ens deixava tafanejar entre les restes i ens proveïa d’imaginàries espasses, llances, escuts, pistoles, metralladores i uns altres joguets bèl·lics que destrossarien els nervis dels pedagogs moderns.

Horta desastrada que al xiquet li recordava vagament la “Isla perdida”, el bloc d’edificis aïllat entre el barri del Cabanyal i la capital, abans que l’avinguda de Blasco Ibáñez allargara els seus tentacles. En aquell indret amb hiperbòlica denominació novel·lesca vivien l’oncle Ximo, germà del pare, ferroviari, com ell, i la tia Carme, la Paraigüera, la mare coratge de la família. Entorn hostil, amb l’olor de claveguera antiga adherida a les plantes, les parets i els esperits. Envoltat de solars, males herbes i enderrocs. Allà on la gent assegurava que anava “a València” quan eixia dels límits del barri. Tan diferent de l’horta curosa i quadriculada pels marges i les séquies que coneixia a Massalfassar, el poble del pare, molt abans de deixar enrere M., la gran ciutat, el centre geogràfic i polític d’E.

Els de Massalfassar eren els estius de platja i paella amb els caragols que arreplegaven a cabassos entre els carxofars. De les petxines que recollia de matí l’oncle Ramon amb el seu rastell. Estius d’horta i séquies, de cadencioses vesprades matant (literalment) vespes a perdigonades en les golfes. Alternatives infantils a la migdiada adulta a què obligava la xafogor i un índex d’humitat tropical. D’una Horta Nord de cases baixes i portes i finestres amb la rella característica. Poble diàfan i radicalment valencià, on el xiquet assimilava una nova llengua i feia encreuaments i creacions lingüístiques, com ara dir a l’oncle Ramon pare-tio. Tio, per defecte. Pare, perquè així es dirigien a ell els seus cosins. Dies despreocupats, de bou embolat, raspall i matança del porc en el pati de la carnisseria de l’amic Visente. Això passava els mesos del juliol i l’agost. Perquè al setembre la família es traslladava al Balneari de l’Avellà, al terme municipal de Catí. Allà canviaven les rutines: la remor de les ones pels silencis de la muntanya i el paisatge aspre de l’Alt Maestrat. Carretera amunt i avall, fins al poble. O pels turons, collint bolets i esclata-sangs que el senyor Rafel, el marit de la senyora Nati, la llogatera, descartava per verinosos en un tant per cent decebedor. Excursió a Els Ivarsos, per a comprar sacs d’un pa de poble miraculós. O a Morella, per a barrejar-se amb els turistes incipients. De vagarejar entre les costeres de la planta embotelladora i el llavador de l’Avellà. Paisatge àrid, desproveït d’arbres, que un dia el xiquet estigué a punt d’arrasar en tirar als matolls els darrers petards de les festes en honor de la patrona de l’Avellà. Hi hagué sort. O, per a ser més exactes, els braços experts a prop del senyor Rafel. Encara hui, aquell record li provoca, a aquell xiquet, nafres en la seua consciència d’adult ecologista.

Les fulles seques de la tardor que començaven a dipositar-se en el sòl de l’Avellà, l’ambient refredat i la llum difuminada marcaven el retorn a casa. Un any, però, les maletes agafaren una direcció distinta. I, com es deia al principi, el xiquet i la seua família anaren a parar a aquell poble gran a què no podies dir poble perquè els indígenes s’enfadaven, que tenia castell i lledoners i séquies i una serradora i presumptes camps de futbol durs com la roca i un col·legi en la muntanya davall de la Creueta, on feien classe, i caçaven gripaus i jugaven a boletes i burro en l’esbarjo i un frontó abandonat que algun il·luminat decidí construir al mig d’un turó i on pujàvem a celebrar les Catalinetes... Amb les finques d’El Retorno de camí a escola, abans d’arribar al barri del Raval, on, per alguna raó desconeguda, els camps de futbol eren igual de durs, però almenys tenien porteries (adéu a les polèmiques arbitrals), en una discriminació intolerable que els va fer canviar de barri i forjar noves amistats. Al Raval, a més a més, hi havia cases amb olor i aspecte de poble. I una de les cèlebres mil fonts de Xàtiva on apagaven la set abans de tornar a casa. I cinema d’estiu, el Vernis(s)a —la segona essa no hi figurava— associat a la parròquia de Los Santos Juanes. La Biblia i Los diez mandamientos. I alguns peplums. Les primeres amistats per a tota la vida. O quasi. I etcètera, etcètera, etcètera.

Els de Massalfassar eren els estius de platja i paella amb els caragols que arreplegaven entre els carxofars

O no: fins i tot els relats que no són relats mereixen un final. El del nostre podria ser:

Sense adonar-se’n, a la ment i al cor d’aquell xiquet s’havien forjat arrels fortes i profundes. La sensació a la nit, en fer repàs del dia, d’estar a casa. A l’habitació paterna d’un lloc anomenat Xàtiva. Allà on naixen aquestes línies.

Epíleg. La serradora ja no existeix. Ni Villa Cantó. I el cinema Vernissa és (al·leluia) un centre cultural on encara fan cinefòrums. L’únic cinema de la ciutat, de fet, si no pensem en les multisales de l’extraradi, amén. Sobre l’horta i els camps de futbol d’El Retorno hi ha blocs d’habitatges amb un Mercadona. I sobre els terrenys sense porteria, hi ha una pista poliesportiva, un parc, un centre de salut i un aparcament públic. El Castell fa molts anys que està il·luminat, però ja no es veu des de la casa dels pares perquè, davant, construïren un edifici encara més alt. I els blocs d’edificis que nasqueren vells i insípids continuen sent-ho, d’insípids, però amb més brutícia. Tret de la gent gran, tal volta ningú no parla ja de la “Isla perdida”. Ni diuen que van a comprar “a València”, com en el Cabanyal estricte. Sortosament, tot i que minvada, transformada i sotmesa a una forta pressió urbana, una gran part de l’horta de Massalfassar sobreviu. I, si tenim sort, tal volta continue així quan el xiquet del relat serà vell… I ara sí. Final.