AGENDA

The Cranberries, cap novetat: visca!

La banda irlandesa torna amb força i amb la mateixa sonoritat i energia


 Dolores O´Riordan, de The Cranberries, recentment.
Dolores O´Riordan, de The Cranberries, recentment.GUETTY IMAGES

Després d’ajornar la seva gira d’estiu, The Cranberries ja són aquí. La banda irlandesa que va sacsejar el panorama europeu de mitjan dècada dels noranta del segle passat torna. De fet, no se n’ha anat mai, ha insistit a recuperar els seus èxits en diversos recopilatoris. Val a dir que The Cranberries va aportar un pop folk potent, com molts irlandesos, és clar, però amb un punt intencionadament obscur o inquietant que va arribar a una gran majoria de públic que necesitava visitar els paratges que ells oferien. Amb la banda de Limerick es podia viatjar per racons pop i d’altres més rock, o fins i tot fer un tomb per sonoritats metal. Els seus grans èxits —que van de Zombie a Imagination, Dreams o Linger, per citar-ne alguns— són una prova definitiva de la transversalitat d’estils de The Cranberries, que no abandonen en cap moment l’eco cèltic que se’ls suposa i se’ls demana. A més, la veu i el lideratge carismàtic de Dolores O’Riordan són més que una cirereta en aquesta banda.

THE CRANBERRIES
Sant Jordi Club
Dijous 4 d'octubre

 Però la història de The Cranberries no és un camí de roses, ni de bon tros. L'any 2009 Dolores O’Riordan va anunciar el retorn de la banda amb una esperada gira de reunificació que els va fer voltar per escenaris dels Estats Units, Europa i l’Amèrica Llatina fins ben entrat el 2010.

Quedaria tot així? Doncs no, encara hi havia coses a dir. El febrer d’enguany es va posar a la venda un nou àlbum: Roses. Hi destaquen algunes cançons, com ara Tomorrow, Astral Projection o In it together. L’evolució estilística que es podria esperar no arriba. No hi ha cap novetat a The Cranberries, i és alguna cosa de la qual es poden alegrar els seus incondicionals. El disc gravat al Canadà és un volgut retorn al so primigeni de la banda, al folk amb intencions tel·lúriques de vegades, i més sovint amb designis pop.

Val a dir que el darrer disc dels irlandesos va ser el 2001 i portava per títol Wake up and Smell the Coffee, i que va ser el precursor (o el percutor?) de la separació de la banda. La hipòtesi més estesa del motiu de la ruptura era la que afirmava que Dolores O’Riordan volia volar sola.

De fet, ella és probablement l’ànima i el motiu de tots els motius que fan de The Cranberries una banda europea cabdal. Tot i no ser la vocalista inicial —i juntament amb els germans Hogan— és la seva veu profunda i singular l’element que fa identificable aquest grup. A més, el seu carisma en directe és més que evident. Però es deu a The Cranberries. La seva carrera en solitari (amb dos àlbums, el 2007 i el 2009) ha passat sense pena ni glòria, però ella està en forma. És de nou un bon moment per veure i escoltar The Cranberries en directe. Sonen com abans, quin descans!

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS