Ferran Sáez: “La identitat catalana és la més postmoderna perquè no és rígida”

Ferran Sáez i Mateu (La Granja d’Escarp, Segrià, 1964) és sobretot un fenomenal conversador. Un colós. Capaç de fer broma de la matèria líquida de Zygmunt Bauman uns segons després de recordar, murri, històries d’altri amb dones de mala vida com a protagonistes. Aquesta barreja d’intel·lectualitat divulgativa i de sornegueria educada fa que Ferran Sáez s’hagi pogut llançar al món de la novel·la amb eines esmolades. Presenta Les ombres errants (La Magrana), una història que teixeix quatre misteris en temps confusos. Sáez ens planta a la Transició, un moment gris “on tothom practicava una farsa”. Partia de l’experiment narratiu que va ser Vides improbables (A contravent), on feia el salt des de l’assaig, gènere que domina amb escreix. “Arribes als cinquanta anys i t’adones que portes tota la vida evocant i que ara toca recapitular, i crec que això està passant amb els autors de la meva generació”, confessa Sáez.

 És la Transició la Guerra Civil d’ara? “Tinc l’edat, com el mateix Javier Cercas, dels que als anys vuitanta usaven la Guerra Civil o la postguerra, és normal que tiris del que has viscut”, admet el filòsof català. La gènesi de la novel·la és una conversa de l’autor amb un amic seu, tot preguntant-se “per què els millors de la nostra generació van caure en l’heroïna?”. Era una generació que “s’havia de fer valer”, aquella joventut venia de la negritud i volia la llum. “Amb el temps ens vam adonar que hi havia el gris. Les identificiacions eren ben estranyes entre els adolescents: de sobte un era maoista i l’altre era trotskista. Era ridícul, no era com a la Guerra Civil, on s’hi jugaven la vida”, subratlla.

Segons Sáez, “els anys setanta, amb els anys trenta, són els més irracionals del segle XX”, i afegeix: “Pensa que vivíem amb David Bowie, Carrero Blanco i l’heroïna tot a la vegada”. A més, sosté l'autor, “es pensava que hi havia hagut grans canvis socials i només se seguien modes trivials, era autoenganyar-se, creure’ns moderns”. I remata: “Érem europeus amb boina”.

A Les ombres errants “els personatges estan tots confusos, és una metàfora de l’època”, diu l’autor. En el llibre, una altra metàfora del tardofranquisme és la multitud de “sobreentesos” que van quedar enterrats durant generacions, i que desconeixien diversos membres dins de cada família. “Nosaltres no podem saber què és haver perdut una guerra, quelcom dramàtic i no líric com molts han venut”. Sí que accepta Sáez que la Transició va tenir un punt d’admirable, i no modèlic, com es diu generalment: “Cal valorar l’entesa entre gent que havia acabat a trets”, sosté.

També president del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), Sáez no és gens aliè al debat propiciat després de la Diada nacional d’enguany. Dispara: “Ara l’independentisme català és l’únic moviment social massiu que aglutina la classe mitjana a Europa. Això té un component que fa que sigui imparable”.

Però tot això no serà un suflé? “Hi ha un punt de no retorn perquè s’ha percebut l’independentisme com a normalitat”. Sáez recepta als polítics que siguin pacients, “ara la urgència no seria bon negoci, altra cosa és la prioritat”. Sobre la manifestació multitudinària de la Diada, el filòsof lleidatà vol subratllar “el paper de la gent de comarques, dels autocars autogestionats”.

Potser en el debat actual la identitat ja no és un element cardinal. Respon: “La identitat catalana s’ha escapat de la política, de la llengua, però no dels valors o dels gestos”. Sáez recorda que a Catalunya l’individualisme, des dels liberals als anarquistes, té un pes que no té a Espanya. És més, i tot i semblar contradictori, el fet associaciatiu és un element integrador en la identitat catalana. “Les identificacions pesen més que les identitats perquè són voluntàries”, sentencia.

Fa tombs al tema durant la conversa, i rebla: “La identitat catalana és la més postmoderna de totes perquè no és rígida, en haver modulat bé els seus valors”. Sáez insisteix que l’independentisme català ha de ser afirmatiu i, liberal com és, apunta que “voler un Estat propi no vol dir voler un Estat gras”. I si sortís un no a la independència en un referèndum? “No passaria res, estem vacunats”.