Novel.les de metges

Les subdivisions temàtiques en què pot organitzar-se la història de la literatura són incomptables. Podria fer-se una història de les novel·les amb aparició de paraigües o sense, amb noies que miren per la finestra o que corren les cortines, amb caçadors amb punteria i sense, amb nassos grossos i petits, amb amadors i amb infidels, amb personatges amb boina i amb copalta, amb bombetes incandescents i amb llums de petroli, amb elefants i amb tigres (Rudyard Kipling seria un autor de la primera categoria; William Blake, de la segona), etcètera. No acabaríem mai, i això faria un atles de la literatura universal apassionant.

 Per cenyir-nos al terreny de la medicina, hi ha tota una història, aquesta prou estudiada, dels metges o no metges que han parlat de malalts i de medicina a les seves novel·les i narracions. Calderón va escriure El médico de su honra; Molière va escriure El malalt imaginari; Céline, metge, El viatge al fons de la nit; Poe i Maupassant més d’una narració amb aquest tema; H.G. Wells va donar-nos L’illa del Dr. Moreau; Stevenson va redactar la famosa història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Thomas Mann va haver d’estudiar la tuberculosi per escriure La muntanya màgica; Proust va fer una novel·la immensa gràcies a la mateixa malaltia, i Kafka va escriure la millor narració mai escrita sobre el tema, Un metge rural, possiblement a l’ombra de les narracions de metges de Txèkhov, que ho era de professió.

També ho era Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940), conegut entre nosaltres per la novel·la El mestre i Margarida, però molt més conegut a Rússia, almenys als seus anys de vida, per la seva obra dramàtica: tan dramàtica com la seva existència, perquè Bulgàkov va ser víctima —com Akhmàtova, Zamianin, Pilniak, Mandelstam i tants d’altres; l’últim, Soljenitzin— de la repressió estalinista i posterior a Stalin. Es va esforçar a fer passar les seves idees progressistes —antitotalitaristes— a les seves obres de teatre, però sempre hi havia un membre de l’OGPU (Direcció Política Estatal Unificada) que li esguerrava els projectes si no és que l’enviava a comissaria. De manera que Bulgàkov, ras i curt, va tenir una vida més que lamentable com a autor literari.

Al capdavall, potser va anar-li tot més bé als escassos anys que va exercir la seva professió: a Kíev el 1918, i després, com a voluntari, al Caucas, durant la guerra civil de les Rússies blanca i roja. Cap als anys 1926-1927 ja havia enllestit unes quantes de les narracions del llibre nostre d’avui, Relats d’un jove metge (o sigui, Relats d’un metge jove, en català correcte i no espriuà), als quals l’editor hi ha afegit Morfina, una de les narracions o apunts personals sobre l’experiència amb aquesta droga que farà les delícies d’aquells que també es complauen amb les experiències de Thomas de Quincey o d’Antonin Artaud amb els opiacis: traducció de Jaume Creus, Barcelona, Edicions de 1984, 2012.

El lector, metge o no, s’hi delectarà: són narracions ben construïdes (només lleugerament iteratives les tres primeres), amb pàgines viscudes sobre una noia que ha caigut en una bregadora i ha quedat amputada de braç i cama; un cas de diftèria; una o dues històries de criatures que neixen entravessades —casos de “versió”, en diuen els metges—; un cas de sífilis —curada amb Salvarsan, en comptes de sals de mercuri, que és el que va prendre Mozart fent verídic el refrany que “és pitjor el remei que la malaltia”—, i unes quantes coses més. De tot plegat, el lector en traurà la idea que la moral mèdica és una de les més eficients que hi ha al món (tema que Kant no va arribar a considerar a la seva obra, per desgràcia): davant un malalt, tot el que cal fer, sens dubte ni escarafalls, és restablir l’statu quo ante. El guarit dóna les gràcies, i el metge té una raó més per acabar el dia fatigat —Bulgàkov va arribar a visitar 15.613 malalts en un any, que és un rècord més gran que el del nostre sistema sanitari—, però amb la consciència neta com unes pinces hemostàtiques abans de fer-les servir.